Llibres

Llibres

Jordi Llavina fa les paus amb la prosa tot passejant

Quan contacto amb Jordi Llavina (Gelida, 1968) per concertar la cita, em respon amb un missatge de veu: “Mira, m’enganxes passejant”, i al cap d’una estona m’envia una fotografia on se li veu la mà sostenint el llibre que diu que està llegint, amb les regues d’unes vinyes joves vilafranquines de rerefons. El deu haver tret just ara de la bossa per ensenyar-me’l, penso, fins que obro el seu, de llibre, aquestes Proses de l’entreclaror (Editorial Gavarres) que, quan ens reunim, em dirà que l’han reconciliat amb una forma d’escriptura que se li resistia, i descobreixo que llegir mentre camina, com un socràtic del nou món, és un dels seus hàbits més antics i arrelats. Pel camí de la Creu de la Pelegrina, prop de casa seva a Vilafranca del Penedès, assegura haver-hi llegit en dos anys, els que ha dedicat a aquestes proses, un centenar i mig de llibres pel cap baix.

Com s’ho fa? Entrebancant-se, a vegades, i encantant-se sempre davant tot el que hi troba, des d’una creu de terme fins a un fil d’aranya, un drap vell, unes plomes de garsa, l’olor de most o un pal d’electricitat. Amb tot això que la mirada desvagada recull pels corriols on s’endinsa cada dia, i els trossos de memòria que s’hi arrapen, ha compost les peces de Proses de l’entreclaror, que deuen molt als divuit anys que ha exercit de periodista, a Catalunya Ràdio i a mitjans escrits com El Punt Avui, i a la seva sensibilitat de poeta, però també a l’esperit afablement didàctic amb què aborda qüestions de llengua amb els seus alumnes de batxillerat. Per exemple, quan recorda, a propòsit de la seva fascinació pel traç carbonós dels seus inseparables portamines (me n’ensenya un de metàl·lic daurat, gastadíssim), que llapis no té plural, o quan declara la seva preferència pels vocables veu o paraula abans que mot, que li resulta postís i encarcarat; fins i tot quan afirma amb un entusiasme insòlit, enfront del desànim de tants mestres que veuen en els joves d’avui una generació malaguanyada: “Aquest any m’han tocat a l’institut quatre primers realment molt bons!”

De fet, farà servir l’exposició a classe sobre la diferència entre pretext i tema per resumir el sentit del seu llibre: “Com en el poema ‘Joc’, de Joan Vinyoli, on la taula de billar és el pretext, mentre que el tema és el cansament de viure, a Proses de l’entreclaror el pretext són les passejades, les lectures i l’observació del món a la cinquantena llarga, però el tema és l’estil de la prosa.” Ho afirma un dels poetes més fins i reconeguts de la literatura actual que s’avergonyeix d’una certa novel·la que li van premiar fa més de vint anys i que assegura que tenia amb la prosa “un deute pendent”. D’aquest llibre d’ara, en canvi, assegura: “En puc defensar des de la primera paraula fins a l’última.”

Com Josep Pla, que veia la realitat en forma d’article, Llavina també adopta en moltes de les seves Proses d’entreclaror la mesura d’una peça periodística, encara que hi alterni des de l’assaig a la filosofia, la faula, la rememoració o fins i tot algun sonet camuflat, perquè la seva és “una mirada molt condicionada per la lectura”, per sediments culturals que l’han conformat i que “intensifiquen l’experiència”. En qualsevol d’aquestes variants, com observa en el pròleg l’assagista Ferran Sáez Mateu (recorda que també el pensament de Montaigne “va fructificar entre les vinyes”), Jordi Llavina s’hi aplica amb aquella “correcció de l’ull” exigida per Heidegger, però també va una mica per lliure, com la seva lectura ambulatòria en els vuit quilòmetres que van des de Vilafranca fins a la Cabanya o la Granada, prou almenys per fer-hi entrar de convidada la mort, molt present en aquests textos “en format d’article i reflexió d’assaig”.

“Deu ser cosa de l’edat, que exacerba aquesta premonició, encara que no em considero pas una persona atrabiliària, però sí amb consciència del pas del temps”, afirma, al mateix temps que admet que, com ha raonat el seu amic filòsof Josep M. Esquirol, “el més contingent és haver nascut”. De tota manera, no hi ha pessimisme ni drama, en el seu llibre, sinó més aviat un enlluernament: “La paraula castellana asombro expressa molt bé aquest sentiment davant la vida, encara que sigui una ombra que et cau a sobre.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat literària

Pierre Lemaitre quan escriu transpira, no s’inspira

Barcelona
Cultura

Marcel·lí Güixens, membre històric i excap de colla dels Nens del Vendrell

Crítica

El rei va despullat

música

Lluc publica l’EP ‘Totes les veus ara són ecos’, des del Baix Montseny

sta maria de palautordera
MÚSICA

Palau 100: De Viena a Rufus Wainwright

BARCELONA
LLETRES

Col·loqui internacional sobre l’espai trobadoresc i les dones, a Barcelona

barcelona
TEATRE

El Teatre Romea recrea l’humor cínic de Thomas Bernhard

BARCELONA
audiovisual

Ferran Cera substitueix Jordi B. Oliva com a president de la federació PROA

barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

Cap Butaca Buida ja ha venut la meitat de les 60.457 entrades del 16 de març

BARCELONA