Núria Cadenes vola acompanyada de les àligues

Núria Cade­nes, nas­cuda a Bar­ce­lona el 1970, tot i que fa molts anys que viu a València, no és el pri­mer cop que novel·la la vida d’algú real. Ho va fer a L’Ovidi (2002), sobre el can­tant i actor d’Alcoi Ovidi Mont­llor; a El ban­quer (2013), sobre el mallorquí Joan March, i a Gui­llem (2020), sobre el jove Gui­llem Agulló, assas­si­nat per uns fei­xis­tes.

Ara pre­senta Tiberi Cèsar (Proa), una novel·la ambi­ci­osa, com­plexa, cre­a­tiva i alhora rigo­rosa sobre la qual parla amb una expres­si­vi­tat que con­ta­gia la seva passió pel que ha escrit. Tot a través d’un dis­curs fluid, ente­ne­dor, per moments emo­tiu i radi­cal­ment espon­tani.

“Núria Cade­nes és una autora amb una extra­or­dinària ver­sa­ti­li­tat, amb una per­so­na­li­tat forta que sem­pre hi és. Escriu amb molta con­vicció, sense mime­tis­mes, amb un estil segur i ele­gant”, defi­neix l’edi­tor Josep Lluch.

Tiberi Cèsar narra la història de Tiberi, fill de Lívia, suc­ces­sor d’August, segon empe­ra­dor de Roma, allà al segle I aC. Des­pi­e­tat con­que­ri­dor de Pannònia i de Germània, home d’espe­rit tor­tu­rat, ena­mo­rat (una vegada), taci­turn, cruel, culte. I a la novel·la es narra una part de la història de la ciu­tat que va bas­tir el seu domini sobre mig món. Cade­nes recrea aque­lla Roma que sem­pre li ha interes­sat pivo­tant en un per­so­natge que ha odiat i esti­mat.

És la bio­gra­fia novel·lada de Tiberi, un per­so­natge con­tra­dic­tori. “Poe­sia i mas­sa­cre, mar­bre i hor­ror, encara són les bases de la nos­tra civi­lit­zació”, asse­gura Cade­nes.

“Tiberi era un home amb una cul­tura molt alta però, també, amb una fos­cor humana molt pre­gona. Un noble aristòcrata romà capaç d’aspi­rar a la bellesa i, també, capaç d’orde­nar unes mas­sa­cres que fan esfe­reir. M’agra­dava la com­ple­xi­tat del per­so­natge i sem­pre m’ha interes­sat la Roma clàssica i el seu poder abas­se­ga­dor”, explica l’autora.

És una novel·la històrica allu­nyada dels for­mats de best-seller, per l’estil i perquè no li cal mos­trar els seus conei­xe­ments històrics. “Has de saber com vivien, com ves­tien, què men­ja­ven, però no cal expli­car-ho al lec­tor si no ho demana l’argu­ment”, afirma. Cade­nes va més enllà. “La lite­ra­tura és forma, també història, però sobre­tot forma. He inten­tat que la cadència de la frase i la musi­ca­li­tat toquin amb la pun­teta dels dits l’estil clàssic. I que els per­so­nat­ges siguin de carn i no de mar­bre.” Per aju­dar-se, es va impri­mir i pen­jar al davant d’on escriu una recre­ació del ros­tre de Tiberi par­tint dels seus bus­tos. “A mi això em fun­ci­ona molt, a l’hora d’escriure; faig lite­ra­tura, però aixe­cada amb maons de rea­li­tat”, con­fessa Cade­nes.

Ha estat un pro­jecte llarg. “Vaig pac­tar amb el Josep Lluch publi­car un lli­bre a Proa, fa anys. Ha tin­gut molta paciència.” Va començar les tas­ques de docu­men­tació el 2014, amb lec­tu­res, recer­ques i viat­ges als emplaçaments reals, rebent els bons augu­ris que li envi­a­ven àligues sobre­vo­lant les res­tes del palau de Tiberi, dalt de tot de l’illa de Capri. Ho explica rient, però com a romana adop­tiva, van ser una empenta cre­a­tiva.

“Aquests anys he estat molt obses­si­o­nada amb aquesta història; entre­mig he publi­cat altres lli­bres i he vis­cut i he sem­blat nor­mal, però estava molt obses­si­o­nada”, es nota per com parla dels per­so­nat­ges, com si fos­sin cone­guts seus.

Cade­nes sent amor per la cul­tura clàssica que ens ha arri­bat gràcies a la col·lecció Ber­nat Metge. “De vega­des patim per la llen­gua, d’acord, però tenim l’enorme riquesa d’obres que encara ens inter­pel·len, com l’Odis­sea, amb tra­duc­ci­ons de Car­les Riba i de Joan F. Mira.”

Núria Cade­nes acos­tuma a lle­gir en veu alta i s’ha impreg­nat de moltíssims refe­rents, com ara els dis­cur­sos de Ciceró. També ha lle­git molts assa­jos i un parell de novel·les i es queixa que encara per­duri la imatge de Tiberi com a orga­nit­za­dor d’orgies. “No tenia res a veure amb això, era un home aus­ter. El que passa és que Sue­toni [biògraf impe­rial] va escam­par un rumor interes­sat sobre els abu­sos de Tiberi a Capri i dos mil anys després encara per­dura.”

Hi ha tres dones amb papers impor­tants a l’obra i a la història real: Lívia, Agri­pina i Júlia. I també amb acla­ri­ments neces­sa­ris. “Lívia no enve­ri­nava en sèrie!”, exclama.

Per desgràcia, aquells con­flic­tes entre ter­ri­to­ris i aque­lles matan­ces tenen el seu mirall en l’actu­a­li­tat. “La lite­ra­tura sem­pre ens parla de l’ara.”