Llibres

literatura armènia

Nariné Abgarian i el delicat elogi de la senzillesa

Nariné Abga­rian va néixer a la petita loca­li­tat de Berd, al nord-est d’Armènia, el 1971. És alta, amb les extre­mi­tats i els dits llargs i un nas pro­mi­nent. Enra­ona amb un to suau i agra­da­ble, amb pun­tes d’humor que acom­pa­nya amb un som­riure sin­cer, tot i que amb un deix pot­ser trist –es podria afir­mar que carac­terístic de l’est d’Europa–. Quan tenia 24 anys se’n va anar a viure a Mos­cou, on es va estar 26 anys. Des del 2022 viu a Ale­ma­nya amb el seu marit italià i la filla de tots dos.

Dijous pas­sat va visi­tar Bar­ce­lona per pri­mer cop per par­ti­ci­par en el fes­ti­val Kos­mo­po­lis, que va aca­bar ahir. El mateix dijous, en un acte al CCCB, van con­ver­sar, davant un audi­tori ple a ves­sar, ella i Marta Nin, que és qui la va des­co­brir a Jordi Puig, edi­tor de Coma­ne­gra, i qui ha traduït del rus al català dues de les novel·les d’Abga­rian, I del cel van caure tres pomes, que va ser un èxit inter­na­ci­o­nal, i El mar terra endins, totes dues a Coma­ne­gra. Navona ha publi­cat el pri­mer dels títols en cas­tellà.

“A Mos­cou em vaig fer escrip­tora perquè va començar la nostàlgia pel meu poble d’Armènia”, expli­cava l’autora dijous al matí. Tenia 31 anys quan va debu­tar literària­ment. “No va ser tan difícil començar a escriure perquè molts arme­nis vam anar a viure des del nos­tre petit país a un de molt gran com és Rússia i tots volíem recor­dar i expli­car com era el nos­tre poble. El 1993, amb el final de la Unió Soviètica, vam pen­sar que la regió i la vida que hi fèiem s’esta­bi­lit­za­ria, però malau­ra­da­ment no ha estat així”, es lamenta.

Els seus idi­o­mes són l’armeni i el rus i agra­eix la feina dels tra­duc­tors. Com tots els escrip­tors, ava­lua el seu èxit par­tint de les tra­duc­ci­ons i està molt satis­feta perquè ja ha estat traduïda a 30 llengües.

Lite­ra­tura equi­li­brada

De la seva lite­ra­tura, sem­pre ambi­en­tada en el món rural armeni, sem­pre se’n des­taca l’equi­li­bri entre humor i gra­ve­tat, entre tragèdia i espe­rança. La guerra i la devas­tació que ha patit cons­tant­ment Armènia durant l’últim segle ama­ren tota la seva obra, però hi sobre­sur­ten uns per­so­nat­ges de bon­dat genuïna que afron­ten la fata­li­tat amb una llum literària sor­pre­nent.

“Armènia està vivint una situ­ació catastròfica. Sem­pre hem tin­gut una història ter­ri­ble i mai n’hem sabut sor­tir. Hem tin­gut 30 anys per mirar cap al futur i no ho hem sabut fer; en canvi, des de l’ara sem­pre mirem el pas­sat”, i com que el que ella ha publi­cat, pre­ci­sa­ment par­teix dels ances­tres, afe­geix: “Intento sor­tir d’aquell pas­sat per poder par­lar des del pre­sent.”

El seu estil deli­cat i efec­tiu té un ori­gen. “La meva besàvia em va ense­nyar que la vida està feta de coses sen­zi­lles i és el que miro de trans­me­tre amb la meva lite­ra­tura”, i no és fàcil fer-ho com ella, sense caure en l’ensu­cra­ment ni pre­sen­tar unes històries ano­di­nes. De fet, les seves històries solen tenir ele­ments sor­pre­nents, de vega­des amb to de rea­lisme màgic, i grans per­so­nat­ges. “Vaig créixer en el con­text de per­so­nat­ges fantàstics i de vida rural i tra­di­ci­o­nal que narro a les meves obres. Totes les dones que sur­ten als meus lli­bres es basen en la meva besàvia; no dúiem la mateixa sang, però amb ella vaig apren­dre que, per esti­mar, això no cal.”

Men­tre escriu acos­tuma a escol­tar jazz. “El meu avi va ser tan­cat per Sta­lin en un camp de con­cen­tració i tocava jazz amb un banjo que pos­si­ble­ment es va cons­truir ell mateix; ho feia tan bé que va anar a fer con­certs a altres camps de tre­ball. Va morir dos anys abans que jo naixés però, tot i això, crec que per aquest motiu m’agrada el jazz”, con­fessa amb un som­riure ample i la mirada llu­nyana.

Ha publi­cat vuit novel·les i tres reculls de relats. “Tot i que en el con­text de violència que estem vivint m’està cos­tant escriure, ara tre­ba­llo en uns con­tes que pas­sen des de la dècada del 1970 fins a l’actu­a­li­tat”, comenta l’autora d’una obra molt per­so­nal, de lec­tura pla­ent i plena de capes que deixa un ras­tre en el lec­tor més enllà del que ens dife­ren­cia de les tra­di­ci­ons i el món rural del poble armeni.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.