Música

TOT RECORDANT

Georges Brassens, la flama de la Nova Cançó

El cantautor i poeta occità va ser un poeta i cantautor d’una influència cabdal a Catalunya

Al voltant de Georges Brassens (1921, Seta), que va morir tal dia com avui fa 42 anys, hi ha una llegenda recorrent que ningú, de fet, ha acabat desmentint. Quan se li preguntava a Gabriel García Márquez qui era el millor poeta francès del segle XX no dubtava en la resposta: Georges Brassens. El mateix cantautor francès, conegut amistosament com a Oncle Georges no hi devia estar del tot d’acord perquè el dia que va agafar una guitarra per aprendre quatre acords va ser perquè considerava que, com a poeta, no estava a l’altura. La mateixa decisió prendria en el futur un altre dels grans compositors de versos musicats del segle, Leonard Cohen. A la llarga qui s’enduria el premi Nobel de literatura, ho sabem tots, va ser Bob Dylan, que des del primer dia va tenir clar que per bé o per mal seria un cantant de folk.

L’admirat Brassens de García Márquez és també un personatge clau en la història musical i cultural de Catalunya. La Nova Cançó no seria el mateix sense la seva allargada ombra i només cal acudir als Setze Jutges per donar-ne fe. Va ser adaptat per Josep Maria Espinàs i després per Pi de la Serra o Serrat, cantants d’arrels ben diferents. El primer n’era un admirador confés i li va dedicar el seu primer disc.

La seva afició pel cantautor el va portar a fer-ne un segon disc. De fet, Espinàs és un referent internacional quan es parla de Brassens, i ell mateix aprendria a escriure amb un estil semblant versos i cançons per a altres artistes amb un to més casolà. Pi de la Serra va arribar a admetre que es va fer cantant després d’escoltar Brassens. Delfí Abella va traduir-ne alguns cançons. Guillermina Motta va gravar La margarita el 1967 i Joan Manuel Serrat La noia de duro el 1996. Teresa Rebull el va trobar personalment a París durant l’exili i Serrat el va conèixer a París el 1966.

De la cançó més coneguda de Brassens La mala reputació se n’han fet versions de tots els estils, des de Lídia Pujol fins a Loquillo passant per Miquel Pujadó. Aquest darrer va ser un altre dels cantants que més es va esforçar –va editar un disc sencer de versions– per portar al nostre país el llegat del mestre occità, un desconegut entre les noves generacions tot i que Mishima el va honorar amb No existeix l’amor feliç. Pujadó va arribar a traduir al català fins i tot La torre dels miracles, la surrealista novel·la que va escriure el seu autor preferit. La cantant valenciana Eva Dènia també va publicar dos discos amb adaptacions al català d’algunes de les cançons més conegudes de Brassens.

Les definicions sobre Brassens i la seva base ideològica van des de la seva pròpia timidesa fins a un pensament gairebé anarquista o llibertari que reflecteix en cançons o poemes punxants i humanistes. La tendresa, l’humor i la contundència hi conviuen simultàniament. La seva pròpia aparença física tenia un detall icònic difícil d’oblidar, el seu bigoti. El seu llegat és indiscutible en tota la legió de cantautors francesos que apareixerien als anys seixanta. Tothom el reivindicaria, com a Catalunya. Tots els que a la llarga –i els que encara ho fan– es posen a la boca els Setze Jutges o el Grup de Folk tenen entre les seves fonts originals, els poemes, la veu i els senzills acords de Brassens.

Que l’autor arribés a assolir una fama gairebé mundial es va deure, com passa en molts casos, a un cúmul de circumstàncies. Abans que esclatés la Segona Guerra Mundia, sense feina i amb pocs estudis Brassens va deixar la costa occitana per anar a viure a París, que tenia la fama de ser la gran ciutat dels poetes. La seva idea era aprofundir en l’obra dels seus propis herois, Mallarmé i Baudelaire. Després de la guerra, com molts altres, va viure en la pobresa, conscient que seria impossible emular els versos que tan admirava. Va decidir llavors que es dedicaria a la cançó. El 1952 va començar a tocar la guitarra i a cantar pels cabarets de Montmartre. Els primers temes amb els quals es va fer conèixer van ser La mauvaise réputation i Le Gorille, La chasse aux papillons, i Il n’y a pas d’amour heureux. Aquest últim no deixava de ser una versió musicada d’un poema del seu admirat Louis Aragon. També va versionar Victor Hugo, Jean Richepin, François Villon i Guillaume Apollinaire, entre d’altres. La seva veu fosca i inconfusible el van convertir ràpidament en una de les grans atraccions pels intel·lectuals que visitaven París. Va publicar el seu primer disc oficial el 1953: Georges Brassens chante les chansons poétiques (...et souvent gaillardes) i en va gravar més d’una vintena durant la seva llarga carrera.

Se’l pot considerar un dels ideòlegs de la cançó protesta i fora de Catalunya també el van homenatjar grans referents de l’esquerra espanyola, com Paco Ibáñez o José Antonio Labordeta. El 1967 va guanyar el Gran Premi de Poesia de l’Acadèmia Francesa, tot i que ell sempre es va considerar un artesà que feia cançons.

El 1982, al teatre Romea, se li va dedicar un gran homenatge, segurament el millor que se li ha fet en directe, amb la presència de Toti Soler, Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Ibáñez, entre d’altres. Ell no va actuar mai a l’Estat espanyol. No estava disposat a fer-ho en cap país sota una dictadura. Mort el dictador, Pi de la Serra va intentar personalment portar-lo però diversos contratemps ho van impedir. De fet, a partir del 1977 ja no va fer gires. Va morir a Sant Geliu dau Fesc, a prop de Seta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

L’aventura d’un artista català al Nova York dels anys vuitanta

barcelona
novetat editorial

Laia Perearnau reivindica les ‘passadores’

Barcelona
girona

Les Voltes celebra els seus 60 anys reconeguda com a “monument de país”

girona
CULTURA

Mor als 83 anys Antoni Vives Fierro, un dels degans de la pintura catalana

societat

El Festival Còmic presenta la seva XVII edició per Setmana Santa

figueres
Cinema

El XII Cicle de Cinema i Música Antiga comença demà al Truffaut

Girona
DANSA

El Mercat de les Flors s’avança a Dansa Metropolitana amb flamenc i tecnologia

BARCELONA
exhibició

Els públic dels cinemes catalans puja un 20% l’any 2023

barcelona
MÚSICA

Litus torna a Girona, on va viure 7 anys, per actuar divendres al Yeah!

girona