“No vagis dòcilment fins a la teva nit”

El gal·lès Dylan Tho­mas (Swan­sea, 1914), l’exem­ple màxim de poeta maleït, va morir tal dia com avui fa 70 anys en el lle­gen­dari Chel­sea Hotel de Nova York per un coma etílic. Tot just dos dies abans havia reco­ne­gut haver-se begut “divuit whiskies seguits”. “Crec que és el meu rècord”, hi va afe­gir. No tenia ni 40 anys però els seus exces­sos no van impe­dir que deixés una obra sublim. Els crítics i amants de la seva poe­sia han coin­ci­dit amb el temps en les seves con­clu­si­ons. Va ser un home com­plex, víctima de les addic­ci­ons, però també una veu que sor­gia de la terra i s’ele­vava pel cel fins a acon­se­guir ver­sos únics.

“No vagis dòcil­ment fins a la teva nit / Els vells anys cre­ma­rien dements a trenc de jorn / Rebel·la’t, sí, rebel·la’t: que no mori la llum.” Són els moments àlgids del seu poema més cone­gut, reci­tats per Mic­hael Caine amb una força des­co­mu­nal en el film Inters­te­llar de Chris­top­her Nolan. Els que escol­ta­ven en directe Tho­mas dir les seves pròpies parau­les que­da­ven com­mo­guts per una veu por­ten­tosa i per l’aura màgica que des­pre­nia. En l’arxiu de la BBC encara es poden sen­tir algu­nes de les seves inter­ven­ci­ons.

La seva pre­co­ci­tat ja va dei­xar impres­si­o­nats els mes­tres i tutors a l’escola. Reci­tava Ricard II a només vuit anys i als vint ja havia publi­cat Eigh­teen poems. De jove es va gua­nyar la vida fent de peri­o­dista radiofònic i de guio­nista a la BBC, però l’amor per William Blake, per les tra­di­ci­ons i els ritus ances­trals de la seva terra i per les imat­ges que recre­ava al seu cer­vell el van por­tar de forma ine­xo­ra­ble cap a la lite­ra­tura i cap a la lle­genda.

No era l’únic poeta con­tra­cul­tu­ral que s’ins­pi­rava de nit amb l’alco­hol com a força cre­a­tiva. “La poe­sia ha de ser tan orgiàstica i orgànica com la còpula”, deia ell mateix. La seva mort al cor de la cul­tura beat­nik, Man­hat­tan, va con­ver­tir-lo en un autor encara més de culte i pel Chel­sea Hotel van anar des­fi­lant artis­tes que l’ado­ra­ven i que el van con­ver­tir en un heroi, fins a l’extrem que molts van rela­ci­o­nar el cognom artístic de Robert Allen Zim­mer­man, Bob Dylan, amb el poeta gal·lès. El premi Nobel ho va des­men­tir dient que el cognom l’havia aga­fat d’un oncle seu. La lle­genda, amb tot, con­ti­nua i com diuen a Itàlia se non è vero, è ben tro­vato. En una entre­vista el can­tau­tor, a més, pre­ci­sava qui era més relle­vant dels dos: “Jo he fet més per Dylan Tho­mas que el que ha fet ell per mi. Fixi’s en la quan­ti­tat de joves que han lle­git la seva poe­sia gràcies a mi.”

El 2016 els res­pon­sa­bles d’Edi­ci­ons Els Llums van publi­car l’obra poètica com­pleta de l’autor en català en el volum Poe­sia reu­nida (1934-1952) amb tra­ducció del valencià Isi­dre Martínez Marzo. L’obra pre­nia com a punt de par­tida l’edició ori­gi­nal de la reco­pi­lació anglesa, de la qual va tenir cura el mateix autor quan encara era viu.

Abans de l’edició del 2016, Marià Manent va fer ver­si­ons de poe­mes de Tho­mas, apa­re­gu­des al 1974, 1980 i 2001, en dife­rents volums a Edi­ci­ons 62. També han fet tra­duc­ci­ons al català del genial autor Núria Bus­quet, Marià Villangómez, Agustí Bar­tra, Mont­ser­rat Abelló, Fran­cesc Par­ce­ri­sas, Víctor Compta i Sal­va­dor Oliva, autor de Sota el bosc lacti, una adap­tació d’un guió radiofònic del qual es va fer un film amb inter­ven­ci­ons estel·lars de Ric­hard Bur­ton i Eli­sa­beth Tay­lor el 1972.