Cinema

NEUS BALLÚS

DIRECTORA DE CINEMA

“Fem tant soroll que els cetacis canten més fort”

Torna a dirigir un curt i, en lloc dels humans, dona el protagonisme a les balenes de la costa catalana

‘Blow!’ competeix avui en el prestigiós festival de cine documental IDFA

Gran guanyadora dels Gaudí del 2014, per La plaga, i del 2022, per Sis dies corrents, Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) se salta el guió de la seva pròpia carrera amb la facilitat amb què ho fan els personatges dels seus films híbrids entre ficció i documental. Després de tres llargmetratges, ens sorprèn tornant a dirigir un curtmetratge de 13 minuts, Blow! , en què canvia els protagonistes humans per balenes. Avui el presenta a Amsterdam, en el prestigiós festival de films documentals IDFA.

Com vas topar amb aquesta història?
Estava investigant per a una pel·lícula que finalment no es va fer, però vaig conèixer una associació que es diu Edmaktub, que estudia els rorquals i tots els cetacis de la costa catalana. Tot i que havia descartat ja la pel·lícula, després de la pandèmia em van dir que podia anar a veure’ls un dia, i jo no desaprofito cap oportunitat. Vaig veure la meva primera balena en llibertat i em va commoure molt per la dimensió de l’animal en relació amb el vaixell –aquestes bèsties fan fins a 26 metres!– i també per l’efecte que produïa a la gent del vaixell, els científics. Aquell moment en què hi ha un “blow!”, quan aquest gran sortidor d’aigua apareix i se sent, que és com se les detecta. Després es produeix un silenci total i hi ha expectació per veure per on tornarà a aparèixer. És una sensació com de quelcom màgic o sagrat. I vaig sentir que aquest animal enorme, que és tan antic que segurament va existir abans que nosaltres, no genera cap tipus d’impacte negatiu en el seu medi, no agredeix, no té cap altra ambició que la de viure. Em va semblar que ens podia ensenyar moltes coses en el moment en què vivim.
Quan hi vas anar ja no es notaven els efectes de la pandèmia?
Ja havia tornat tot a la normalitat. Aquí els veiem a la primavera, i estem enmig de diverses rutes comercials de vaixells i mercaderies. La causa principal de mort de balenes són les col·lisions, perquè la nàutica ha evolucionat molt, les balenes no tenen temps d’apartar-se, no han integrat en el seu procés evolutiu que aquests vaixells van molt ràpid, són molt grans i poderosos. A això, s’hi afegeix un altre problema molt important, que és la contaminació acústica. Una mica en això es basa el curt, en la dificultat de sentir-les i de sentir-se entre elles. Fem tant soroll els humans al mar que hi ha estudis que demostren que els cetacis estan començant a cantar més fort per sentir-se entre ells, perquè, si no, no se senten i no es poden comunicar.
Sents que aquesta passió pel mar ve des de fa molt?
Sí, sempre m’ha agradat molt l’aigua, em genera curiositat. Em considero una mica aquàtica. Som éssers terrestres, i l’aigua en realitat no és el nostre medi. Allà som molt maldestres. Trobo que hi ha alguna cosa amb l’aigua... A mi em connecta amb una part molt emocional, amb l’emoció de l’origen, d’on venim. I sento una certa connexió amb l’entorn que no sento quan soc en una ciutat, en un context en què tot ha estat construït per nosaltres.
Quin tipus de balenes surten en el documental?
Són rorquals comuns, que és el segon animal més gran del món i el més gran del Mediterrani. I són per aquí a prop. Jo crec que la gent no n’és gaire conscient. Venen durant uns mesos, a la primavera, a menjar krill, sobretot quan ha plogut més, perquè és més abundant. És important que la gent sàpiga que està prohibit apropar-s’hi si no tens un permís especial per estudiar-les. Per aquí al Mediterrani, quan les troben en vaixells privats, les segueixen i aquests animals comencen a tenir comportament de molt d’estrès. Això pot fer que no tornin a aparèixer per aquí i que tinguin dificultats per alimentar-se.
Dius que és un documental immersiu, més que narratiu. A què et refereixes?
He intentat situar l’espectador en l’experiència que l’equip vam tenir, que és sentir que ets allà. Que sigui immersiu vol dir que és molt millor amb pantalla gran, perquè evidentment el rorqual és un animal molt gros i amb dispositiu petit sembla que miris una peixera. I després és immersiu pel so, perquè hi ha un gran treball sonor. És la gran aposta del curt, que justament té a veure amb el fet de comunicar-se amb elles o de permetre sentir-les. Estem molt acostumats a veure imatges de documentals d’animals i sembla que sigui molt fàcil veure tots els animals de prop i amb imatges perfectes, però realment és molt difícil, i és com ha de ser. Hi ha alguna cosa en el fet de filmar que té molt a veure amb el fet de posseir. Tu filmes i ja posseeixes una cosa, és una cosa una mica vampírica. En canvi, em semblava important focalitzar-me en el so i a escoltar-les, més que a veure-les, perquè escoltar metafòricament és una cosa que m’agrada més respecte a aquests animals. A part, em semblava que després de fer moltes pel·lícules que parlaven de la diversitat humana i de la dificultat de comunicar-se i d’entendre’ns entre nosaltres, aquesta pel·lícula em sembla quasi una extensió de la mateixa preocupació.
S’assembla filmar animals a filmar persones? No vas sempre a la recerca d’aquest moment màgic?
Sí, s’assembla en el sentit que quan jo treballo, especialment amb actors naturals, t’hi aproximes des del respecte. Hi ha un retrat d’una certa realitat, una espera, una intervenció, però també hi ha una renúncia a buscar un resultat concret, perquè saps que no depèn de tu. En aquest sentit s’assembla molt, però això ve una mica de la naturalesa del documental. Els animals no fan el que tu vols i és meravellós que sigui així.
En aquest sentit potser no és tan híbrid entre documental i ficció com els teus llargmetratges?
Està guionitzat una mica per aportar una estructura. Sembla que pel fet que hi hagi animals ja sigui un documental, però aquí hi ha una proposta narrativa que és una història.
No en surten gaires, de balenes. No sé si les has dosificades expressament o és que realment en vau poder filmar poques.
No, en vam veure moltes. Hi va haver un moment en què teníem tres balenes al voltant del catamarà i un grup de vint dofins, no sabíem cap on filmar. Però també hem d’entendre que és una cosa excepcional i no s’ha de banalitzar la imatge de la balena. Justament això forma part de la idea de la sacralitat, del respecte, de donar-li importància. Guardem aquesta imatge de la balena per al final: és ara que la puc veure i te la ofereixo com un regal. Si tu comences per aquí la pel·lícula, després ja no té tant d’interès.
Presenta el curtmetratge a IDFA, que és el festival de documentals més potent. Com viu l’experiència?
Doncs és com un retorn als orígens. L’últim curt que vaig fer abans dels tres llargs es diu Immersió i està filmat a sota l’aigua, però d’una piscina. És com si un animal subaquàtic estudiés els éssers humans des de sota. També és un documental híbrid. És curiós perquè els llargs, que són híbrids, no els ha volgut cap festival de documentals, i ara que he fet un curt que és també una barreja, com sempre, l’han triat a l’IDFA, que és un festival de documentals. Fins ara estava molt tancat als films híbrids entre documental i ficció. Em fa il·lusió que de sobte torno a fer documentals, segons diuen, quan no he deixat de fer-ne mai. D’altra banda, hi ha alguna cosa molt bonica en la idea de fer una cosa curta que té a veure amb la pulsió de fer un relat que duri el que hagi de durar. Poder dir: “Jo necessito filmar això!” Fer un curtmetratge és molt poc industrial. Potser hi ha gent que em diu que em tocaria fer coses més grans, i jo vull fer un curt perquè m’apareix aquesta història i és el que sento que haig de fer, i m’agrada. M’encantaria tenir anys més encara i poder presentar més curts als Gaudí o a l’IDFA, on sigui, perquè vol dir que no renuncies a explicar allò que creus que has d’explicar, malgrat la indústria o el que toqui.
És una paradoxa que et seleccionessin abans a Berlín, amb ‘La plaga’, que en un festival de documentals.
Sí, és curiós tot plegat, però també t’has de deixar sorprendre una mica per les coses que apareixen davant teu. L’impacte, els resultats d’allò que fem, mai està a les nostres mans. Vull dir que no pots guiar-te per això.
Pots avançar alguna cosa del proper llargmetratge? Trigarà gaire?
No ho sé, això dependrà una mica dels processos de producció, però estic escrivint una pel·lícula de ficció i no sé els temps quins seran, encara no s’ha començat a finançar. Ara m’adono que hi ha una certa continuïtat amb Blow! M’està interessant veure què tenim els humans d’intel·ligència animal, totes aquelles coses més instintives, més irracionals i que no considerem intel·ligència sovint. En realitat són eines molt útils per prendre decisions, per apropar-se als altres. En aquest sentit està una mica emparentat amb Blow!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

la ciutat d’ideals

La cancel·lació de la ignorància

LA CRÒNICA

Les diferents sonoritats de Safo

Crítica
música

Viatge en el temps

Cultura

John Okafor, actor de comèdia conegut popularment com a ‘Mr. Ibu’

novetat literària

Pierre Lemaitre quan escriu transpira, no s’inspira

Barcelona
Cultura

Marcel·lí Güixens, membre històric i excap de colla dels Nens del Vendrell

Crítica

El rei va despullat

música

Lluc publica l’EP ‘Totes les veus ara són ecos’, des del Baix Montseny

sta maria de palautordera
MÚSICA

Palau 100: De Viena a Rufus Wainwright

BARCELONA