novetat literària
La censura ‘salva’ una novel·la de Teresa Pàmies
El títol pot semblar una broma, tenint en compte que, “després de Pedrolo, Teresa Pàmies és una de les autores catalanes més censurades”, com valora Montserrat Barcardí, estudiosa de l’obra de Pàmies i persona que va localitzar la novel·la inèdita Una noia i un soldat, que ha publicat Adesiara.
I és que la va descobrir a l’Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares, “l’arxiu de la censura”, aclareix Bacardí. La còpia de l’original que tenen en aquell arxiu, on s’està acumulant pols des del febrer del 1972, ha esdevingut l’única existent d’una obra de la qual ni els fills de la periodista i escriptora tenien notícia.
Per a l’editor Jordi Raventós, “és una novetat molt important, per ser una de les autores catalanes més destacades i per ser una obra inèdita”. “Montserrat Bacardí està fent una gran feina recuperant autors oblidats; i és que l’objectiu d’Adesiara no és guanyar diners, és contribuir a enriquir la cultura catalana”, hi afegeix.
Montserrat Barcardí i Tomàs (Ciutadilla, 1962) és assagista, biògrafa, professora de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB, doctora en filologia hispànica i llicenciada en filologia catalana. A més de ser una treballadora inesgotable, de tracte agradable i amb una bona sintonia amb Raventós.
Segons la curadora, “és la típica història del manuscrit trobat”. El 2019 remenava documents a l’infaust arxiu citat. “Costa molt perquè molts noms estan mal escrits.” I va localitzar el títol Una noia i un soldat, de Teresa Pàmies, que no li sonava. Va trigar més d’un any a ser autoritzada a consultar la còpia de la novel·la que van intentar publicar Destino.
Bacardí ho va preguntar als fills de Pàmies i cap tenia constància de l’obra. “Està plena d’anotacions, en bolígraf de color vermell o blau, la majoria fetes pels censors, perquè Teresa Pàmies no va saber prendre la mida a la censura, sempre hi va topar... Fins i tot tenia un censor especialitzat en la seva obra, Francisco Fernández-Jardón”, comenta la curadora. “Diuen que els últims anys del franquisme la dictadura es va estovar, però no és cert, va continuar sent molt dura i era difícil publicar.”
Una noia i un soldat s’ha publicat a la col·lecció De Cor a Pensa, dedicada als autors catalans de vàlua històrica i literària que estan oblidats.
Pàmies va començar la novel·la a París i va ser la primera que va acabar en tornar a Barcelona després de tres dècades d’exili, el febrer del 1972. El primer que va publicar, però, va ser Testament a Praga, perquè guanyar el Josep Pla va facilitar passar la censura. “L’època més fecunda i de més qualitat en l’obra de Pàmies és la dels anys setanta; entre el 1975 i el 1979 va publicar 15 llibres”, apunta.
L’argument de l’obra
Protagonitzada per una noia marxista i un soldat republicà, la novel·la aborda l’experiència de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant. “La noia és una comunista amb una biografia i tarannà que coincideix amb la de l’autora, tot i que l’obra no és gens de doctrina ni de partit. Fins i tot, Teresa Pàmies deia que no entenia per què la censura l’havia prohibit taxativament, si era una història d’amor”, hi afegeix Bacardí, tot rient.
Està escrita amb dues veus i “el nivell de la llengua de la noia és més elevat que el del soldat”, opina Raventós. “La veu d’ell es mostra a través de la tècnica del monòleg interior, que Pàmies controla perfectament però que, curiosament, no va fer servir mai més a cap de les seves obres”, assegura Bacardí.
Bacardí havia llegit Testament a Praga de molt jove perquè els seus germans, força més grans, l’havien llegit i en deien meravelles. Li va agradar. No va ser fins a l’estiu del 2013 que va decidir llegir l’obra de Pàmies, les 50 obres i per ordre cronològic de publicació. “En sis mesos les vaig llegir totes, no podia parar. Era com un gran trencaclosques amb moltes peces i quan aconseguia fer-ne encaixar alguna era molt feliç”, explica la curadora. “Sempre he tingut flaca per les biografies, les que he llegit i, quan he pogut, les que he escrit, així que vaig pensar que podria articular totes aquelles lectures fent-ne una de Teresa Pàmies.”
Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) forma part de la primera generació d’escriptores de la postguerra, tot i que quan va publicar el primer llibre –Testament a Praga– ja tenia 51 anys.
Bacardí té el projecte, encara incipient, d’editar un llibre que reculli els articles d’exili de Pàmies, “que es definia com a periodista”. “La seva llengua era viva i en aparença natural, però molt treballada i amb ressonàncies col·loquials i populars.”
A més de trobar l’obra inèdita, Montserrat Bacardí és responsable de l’edició i d’una introducció molt interessant.
