Cinema

Crítica

cinema

Infern terrenal

El pes­si­misme pel que fa a la con­dició humana sem­bla adhe­rit a bona part del cinema de l’italià Mat­teo Gar­rone, sobre­tot si es con­si­de­ren les seves pel·lícules més reco­ne­gu­des i pot­ser també més mili­tants d’un rea­lisme brut i bru­tal: Gomorra (2008) i Dog­man (2018). La pri­mera, que adapta par­ci­al­ment la novel·la homònima de Roberto Savi­ano, esbossa un retrat de la Camorra infil­trada en tot el tei­xit social del sud d’Itàlia: una immensa cla­ve­guera física (amb totes les dei­xa­lles tòxiques i les escom­bra­ries amb les quals tra­fica l’orga­nit­zació) i moral que exem­pli­fica que l’infern exis­teix i és a la Terra. La segona, basant-se en un cas ocor­re­gut en un suburbi de Roma, pre­senta un altre infern ter­re­nal: un lloc ple de resi­dus (tant reals com metafòrics) on habita una mena de idi­ota que es venja d’un mal ànima que el sot­me­tia. A Io, Capi­tano, la seva nova pel·lícula, amb què va gua­nyar el premi a la direcció a la dar­rera Mos­tra de Venècia, l’infern sem­bla esten­dre’s per l’Àfrica, seguint un iti­ne­rari on pràcti­ca­ment només hi apa­rei­xen humans que se n’apro­fi­ten dels que volen migrar a Europa, però Gar­rone vol dei­xar una escletxa on, mal­grat tot, es pre­serva una certa innocència, un ins­tint soli­dari ni que sigui a través d’un home que ajuda, alguna cosa que s’escapa del mal.

Un altre cas real és el punt de par­tida (i el final del relat) de Io, Capi­tano: quan tenia 15 anys i sense saber nave­gar, el guineà Fofana Amara va ser obli­gat per uns tra­fi­cants de migrants a con­duir un vai­xell, amb 250 per­so­nes amun­te­ga­des, cap a la costa ita­li­ana. Però Gar­rone i els seus guio­nis­tes també han tin­gut pre­sents altres experiències, sobre­tot la de l’ivorià Mama­dou Kouassi, per nar­rar la tre­menda odis­sea fictícia de dos ado­les­cents sene­ga­le­sos: Sey­dou i Moussa, encar­nats d’una manera pode­rosa pels debu­tants Sey­dou Sarr (el “capità” i, de fet, l’heroi de la història) i Mous­tapha Fall. En con­tra de les mares i mal­grat mol­tes advertències dis­su­a­si­ves, deci­dei­xen migrar cap a Europa amb la idea que és la terra pro­mesa on es com­pli­ran les seves fan­ta­sies de fer-se músics. Des del Sene­gal fins a la costa ita­li­ana, pas­sant per Mali i Líbia, la innocència d’uns ado­les­cents enso­pega amb el desert, que han de tra­ves­sar aban­do­nats pels guies, amb tots aquells que els enga­nyen i roben, amb ban­des que els empre­so­nen per con­ver­tir-los en esclaus i, és clar, amb els tra­fi­cants de migrants. Tot remet a fets i experiències reals, però pot sem­blar des­ple­gat d’una manera forçada, acu­mu­la­tiva i cal­cu­lada per col­pir els espec­ta­dors, acla­pa­rats emo­ci­o­nal­ment per una història que, tan­ma­teix, podem obli­dar tan fàcil­ment com les tragèdies del món. En aquest peri­ple, al qual Sey­dou (duent una samar­reta del Barça que va embru­tint-se i esquinçant-se) i Moussa sobre­vi­uen amb dig­ni­tat i sense cor­rom­pre’s moral­ment, l’Europa somi­ada queda fora de la repre­sen­tació de l’infern, tot i que és un avís pels nave­gants que, des de la costa, l’ajuda “ofi­cial” els sigui negada quan són a la deriva enmig d’una tem­pesta.

Yo capitán
Director: Matteo Garrone. Intèrprets: Seydou Sarr, Moustapha Fall, Issaka Sawadogo
Itàlia, 2023


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.