Còmic

Opinió

Tintín era català (o ho semblava)

Joan Manuel Soldevilla escriu en una clau que ha esdevingut tot un gènere: el Tintín sentit

Tothom que en l’edat adulta manté l’amor i l’interès per Tintín, un dels personatges europeus de ficció més importants del segle XX, és a causa de les primeres lectures que van activar uns sentiments de complicitat i proximitat. El catedràtic de literatura de l’institut Ramon Muntaner de Figueres Joan Manuel Soldevilla Albertí ho explica al llibre Tintín era català (o això em pensava jo) (Brau). “Devia tenir set o vuit anys i ja sabia llegir amb certa solvència i el que em va cridar l’atenció aquella diada de Sant Jordi no va ser l’estranya paraula del títol, lotus, [de l’àlbum El Lotus blau] sinó l’enganxina rodona que deia: en català.” A l’interior, els personatge s’expressava en català i, per tant res, feia pensar que Tintín no fos un personatge de la terra.

A partir d’aquesta premissa, Soldevilla articula en el llibre tota una sèrie de reflexions i investigacions orientades a mostrar no tant la catalanitat de Tintín, sinó el gran i perfecte encaix de la creació d’Hergé en la societat catalana.

D’entrada, a tall de curiositat, Soldevilla, exercint com Tintín de periodista d’investigació, ha descobert que el músic Pau Riba, en la etapa d’estudiant de dissenyador gràfic, va retolar en català una de les històries de Tintín. Una dada simple però que dona lluentor cultural a una obra que, a principi dels anys seixanta, que és quan bàsicament es van descobrir els àlbums de Tintín en la societat catalana, havia de lluitar contra el prejudici que es tenia de les vinyetes per la nul·la entitat cultura que es donava als tebeos. Soldevilla explica que, per esquivar aquest aquests prejudici, l’editorial Joventut els anunciava com a “llibres amb il·lustracions”.

El preu i la presentació formal res tenia a veure amb les historietes que es trobaven als quioscos. Si un Pulgarcito costava 5 pessetes, un Tintín, 60. Els Tintín eren material de llibreria. Personalment, aquesta circumstància va provocar que anés a parar a les meves mans Tintín en el templo de sol quan encara no sabia ni llegir. La història és aquesta: una germana meva estava malalta, i quan era petit se solia anar a visitar els malalts. Un matrimoni amic de la meva família, els Rakosnik, van venir a visitar-la i li van portar un Tintín, que havia esdevingut un objecte digne de regal. El Tintín va anar a parar a les meves mans i ja res va ser el mateix. Per cert, els Rakosnik eren els pares d’Helena Rakosnik i sogres d’Artur Mas. Coincideixo amb Soldevilla quan diu: “Normalment, els lectors de Tintín quan són mainada continuen tenint un respecte i un afecte per l’obra en fer-se adult que no passa en totes les coses de la infància. Per això l’afició es manté, perquè avis, pares o tiets transmeten aquest llegat a noves generacions.”

En el que ja discrepo més és en el lligam exclusiu del jove reporter amb el Barça. Soldevilla rememora la famosa foto en què, arran de la final de Wembley, Koeman sortia vestit de Tintín. A l’Espanyol, també tenim un altre Tintín, Tintín Márquez, un jugador que, en aquest moments, fa d’entrenador en un escenari tintinaire: el país de l’or negre, ara conegut com a Estat de Qatar. Tintín Márquez també havia jugat amb el Figueres, el Sant Andreu i el Sabadell.

Un altre tret de la identificació de l’univers Hergé amb Catalunya, segons l’autor del llibre, és l’ideari escolta, molt arrelat al nostre país, i també la tradició gràfica catalana, des d’en Patufet a en Massagran, que va dibuixar Junceda inspirant-se amb els relats de Josep Maria Folch i Torres. Aquest rodamon triomfaria a les vinyetes dibuixat per un gran deixeble de la línia clara instaurada per Hergé: Josep Maria Madorell. També seria una sèrie d’animació a Televisió de Catalunya.

Tot i que l’univers femení és molt limitat a les aventures de Tintín, destaca la cantant d’òpera Bianca Castafiori. Aquesta Caballé té, segons Soldevilla, unes de les qualitats que poden definir el tarannà de la dona catalana: “És independent, té la seva feina, pot escollir els seus pretendents i, quan convé, sap imposar-se per ajudar els seus amics”, explica.

En aquest recorregut pels vincles amb Catalunya i la seva llengua, no es pot passar per alt que entre les llengües i dialectes que s’ha traduït l’obra, a més del català estàndard i l’aranès, es troben les modalitats del valencià, el mallorquí i el cadaquesenc.

La implicació dels editors a trobar una identificació entre el francès de Brussel·les original i el català va trobar el seu camí en la gran tasca feta per Joaquim Ventalló. La traducció dels emblemàtics insults del Capità Haddock són un factor més perquè un Soldevilla ben jovenet creiés que el mariner barbut era fill de qualsevol poble de la costa catalana.

On el catedràtic fa una doble pirueta de jugar entre la frontera de la realitat i la ficció és en la investigació que el va que portar a constatar que un dels personatges era català. Es tracta d’un dels pinxos que apareixen a l’àlbum L’orella escapçada que en l’original s’anomena Ramon Bada. Partint de la idea de l’autor que “la tintinologia et permet desbarrar sent rigorós”, va fer un exercici de friquisme il·lustrat, es va cabussar en arxius històrics i va consultar llibres de llinatges per, finalment, poder constatar la possibilitat que un dels personatges de Tintín fos català, ni que fos un dolent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Festival de cinema

La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes

Canes
Quim Gibert
Ensenyant i autor del llibre “Allà d’allà”

“La llengua persistirà si estem disposats a mobilitzar-nos”

Banyoles
cultura

Vilassar de Dalt: aparador de la fotografia analògica fins al 18 de juny

Vilassar de Dalt
Cultura

Mor Gudrun Ure, actriu escocesa protagonista de la sèrie infantil ‘Super Gran’

Cultura

Mor la presentadora i actriu mexicana Verónica Toussaint

Cultura

Mor Tony McFarr, el doble d’acció de Chris Pratt i Jon Hamm

música

Pol Bordas estrena ‘Cor petit’ amb la ‘col·labo’ de Figa Flawas

girona

La Casa Natal de Dalí, guardonada en els Premis CETT Alimara

FIGUERES

L’Ajuntament de Portbou torna a ser patró de la Càtedra Walter Benjamin

PORTBOU