Cinema

FESTIVAL DE CANES

Paul Schrader i Richard Gere es retroben

Tants anys després de catapultar l’actor cap a la fama amb American gigolo (1980), Paul Schrader ha fet amb Richard Gere una pel·lícula, Oh, Canada, presentada en la secció oficial competitiva del Festival de Canes: una adaptació d’una novel·la de Russell Banks (en part inspirada en la biografia del mateix escriptor) en què no s’acaba de saber si el director estatunidenc vol desmitificar simplement un personatge o els membres de la seva mateixa generació que van enfrontar-se al govern dels EUA, en relació amb la guerra del Vietnam, mentre es revoltaven contra una forma de vida acordada amb les pautes del somni nord-americà: el malson capitalista.

Schrader, que va col·laborar amb Scorsese com a guionista en films com ara Taxi driver i Toro salvatge, ha abordat tota mena de personatges carregats de culpes, i per això mateix turmentats, a qui ha concedit la possibilitat de la redempció. En aquesta ocasió, la culpa, el turment i l’èxtasi no són tan extrems, però alguna cosa hi persevera. Amb la consciència que la seva mort és pròxima, Leonard Fife (que interpreten Richard Gere i, quan el personatge recorda passatges de la seva joventut, Jacob Elordi) vol confessar-se davant de la càmera d’uns documentalistes; però sobretot, vol sincerar-se amb la seva última esposa (encarnada per Uma Thurman d’una manera més decorativa que substancialment dramàtica) i, al capdavall, vol revelar als espectadors que la seva vida, que va fer-se llegendària, ha estat construïda amb una sèrie d’irresponsabilitats i d’impostures: hi ha la renúncia a una vida acomodada fent diners, però també l’abandó d’esposes i de fills amb el suposat pretext de fugir del reclutament com a soldat per a la guerra del Vietnam. Schrader fa present que les vides s’inventen i que la memòria és incerta. Però no acaba d’aprofundir-hi i desaprofita el fet que el mateix personatge, que no resulta prou interessant, és un documentalista per recordar que potser no se n’acaba de saber, de res i de ningú.

Encara som en els primers dies del Festival de Canes, però la secció oficial competitiva ja sembla lluny de l’esplendor de l’edició anterior. Tanmateix, poden aparèixer films lluminosos, com ara en la sempre alternativa Quinzena dels Cineastes, en què ahir es va projectar La prisonnière de Bordeaux, dirigida per Patricia Mazuy: la relació que s’hi estableix entre dues dones de classes socials diverses (una burgesa avorrida i una treballadora de la neteja) amb els seus respectius marits a la presó fa pensar que el cinema encara és capaç d’imaginar que es poden crear afectes tan inesperats com autèntics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

CULTURA

La nova seu del Museu Morera de Lleida, inaugurada oficialment

lleida
CULTURA

Visites al campanar de Sant Fèlix de Sabadell per celebrar el tricentenari

sabadell
CULTURA

Durro enceta la festa del foc al Pirineu amb la baixada de falles

Durro
SÓNAR 2024

Entre clàssics gals i transgressors kenyans

BARCELONA

Revista centenària

Banyoles
Lluïsa Julià i Capdevila
Directora de la “Revista de Catalunya”

“Volem fer més visible la «Revista de Catalunya»”

Banyoles
“La ‘Revista de Catalunya’ sempre ha estat fidel als seus principis”
Josep M. Roig Rosich
Historiador

“La ‘Revista de Catalunya’ sempre ha estat fidel als seus principis”

Banyoles
Joan Villarroya Font
Historiador i autor del llibre “Mussolini contra Barcelona”

“Al darrere del bombardeig del 17 de març del 1938 hi havia Mussolini”

Badalona
música

Aire, el nou projecte dels cassanencs Anna Pérez i Xevi Vallès, estrena el seu primer disc

cassà de la selva