Música

Crítica

Manolo García, entre globus i exabruptes

Quan, l’any 2018, amb dècades d’ofici ja a les espatlles, Manolo García va decidir-se finalment a fer el seu primer Sant Jordi, confessava que, si no ho havia fet fins aleshores, era perquè el Palau simbolitzava una manera d’entendre el rock allunyada dels seus ideals. Ara, però, sembla haver-li trobat el gust, no únicament perquè aquest 2024 hi haurà actuat dues vegades (dissabte, amb entrades exhaurides, davant 18.000 espectadors i, el pròxim 30 de novembre, com a final d’una gira titulada Cero Emisiones Contaminantes Desde Ya) sinó perquè ara, en els seus Sant Jordis, ja hi entren en escena elements del llenguatge d’estadis com ho són els globus de colors, les canonades de confetis i una versió final de La Bamba.

Va xocar una mica que aquest fos l’embolcall triat per a un músic a qui, malgrat tot, se’ l va veure força enfadat, amb exabruptes constants (vam perdre el compte de quants “su puta madre” va etzibar) i dissertacions força inconnexes sobre els mals de Youtube i Whatsapp durant l’allargassat final d’A San Fernando, un ratito a pie y otro caminando. Té tot el dret del món, és clar, a estar emprenyat com una mona (“d’aquestes eleccions m’ha agradat que, de cada dos catalans, un no hagi anat a votar”, li deia dissabte a Jordi Bianciotto a una entrevista a El Periódico) però haver vist Manolo García renegar a tort i a dret mentre, a la pista del Sant Jordi, el públic jugava amb els globus va provocar una inevitable sensació de curtcircuit conceptual.

Res a dir, tanmateix, de l’entrega màxima del barceloní, que, durant tres hores, va “suar com un pollastre”, segons va dir poc després d’haver començat el bolo, i va buscar el contacte amb el públic amb incursions cada dos per tres a la pista. Va recuperar algunes cançons d’El Último de la Fila (Llantos de pasión, Aviones plateados, Como un burro amarrado en la puerta del baile o Insurrección, que va ser la primera), va deixar que els seus músics es lluïssin de valent i, als 68 anys, va mostrar-se en plenes facultats de veu, tot fent també proclames a favor d’una “Palestina lliure”, dels “pagesos i ramaders”, dels “autònoms”, de “la música en català” (abans d’un duet amb Ivette Nadal) i dedicant la nit al president uruguaià Pepe Mújica. Una nit, doncs, llarga, intensa i agitada, però, també, contradictòria, confusa i estranya..

Manolo García
Palau Sant Jordi, 18 de maig


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

FESTIVAL GREC

Selvas situa la hipocresia social d’‘El misantrop’ en una discogràfica

BARCELONA

Els habitatges en barris desafavorits, Lacaton & Vassal i RCR, a Síntesis Arquitectòniques

Girona

Cultura repensa el futur dels museus amb una extensa programació

Barcelona
Cultura

Restauren dos sostres de la Casa Gran del Miracle

Riner
Cultura

Aposta per Ca l’Agapito com a futura seu del Museu d’Història de Tarragona

Tarragona
literatura

Poesia catalana a Londres amb Laia Carbonell, Anna Gual i Martí Sales

londres
fotografia

Tino Soriano serà guardonat amb el premi Miravisions d’Honor 2024

barcelona
CULTURA

Mor als 80 anys Françoise Hardy, una de les grans llegendes de la cançó francesa

Nova temporada de l'Auditori amb una seixantena de propostes

GIRONA