FESTIVAL DE CANES
Jonás Trueba aposta per l’amor
És possible que els membres d’una parella revisquin el seu amor quan, creient que s’ha esvaït, volen separar-se? Jonás Trueba ho aborda a Volveréis, que va presentar ahir a la Quinzena de Realitzadors. En certa manera, també parteix d’una altra pregunta: per què no fer una festa de separació, considerant que aquesta pot dur a una vida diferent i potser millor? La cinefília del director s’hi fa absolutament present, en una pel·lícula en què homenatja la comèdia nord-americana de remariage i el filòsof Stanley Cavell, que va escriure l’assaig A la recerca de la felicitat); Ingmar Bergman i Liv Ullmann; François Truffaut, mostrant la seva tomba al cementiri de Montmartre; i el seu pare, Fernando Trueba, a qui filma de manera emotiva. Protagonitzada per Itxaso Arana i Vito Sanz, coguionistes de la pel·lícula amb Jonás Trueba, Volveréis juga amb la repetició, com ara amb les escenes en què la parella anuncia a amics i familiars la seva intenció de separar-se i de celebrar una festa. Tot funciona amb lleugeresa, ironia i encant mentre s’invoca una idea de Kierkegaard exposada a La repetició: l’amor repetit du a un gaudi de l’instant perquè ni s’enfronta al desconegut ni a la malenconia del record.
‘La sustancia’ impacta
Als antípodes de la delicadesa del film de Jonás Trueba, La sustancia, de la directora francesa Coralie Fargat, ha causat impacte dins de la secció oficial competitiva: un film de terror que vol denunciar de manera explícita (també simple i força òbvia) la reducció del cos de les dones a un objecte (cosa que passa pel cinema mateix i per tota mena d’imatges) i el rebuig discriminador al seu envelliment. A partir d’un moment, s’esdevé una explosió d’imatges brutals en una escalada grotesca i sensacionalista.
Això mentre que, paradoxalment, pot fer la impressió que certa manera de filmar els cossos contradiu el seu discurs feminista. La pel·lícula, que beu del cinema de la “mutació de la carn” de Cronenberg per anar sense miraments cap a un lloc més excessiu i salvatge, té com a protagonista una actriu a la qual no se li perdona l’edat: arraconada en un programa televisiu de fitness, a la manera de Jane Fonda, n’és acomiadada. Aleshores cedeix a la temptació de prendre una “substància”: de dins del seu cos, en sortirà un altre de més jove. És l’inici d’un malson horrorós, d’un combat entre les dues, d’un monstre originat en el culte al cos i en una imatge acordada al desig i les fantasies masculines, que, com es repeteix al film, “exigeix a les joves boniques que somriguin sempre”. Un encert indubtable de càsting és que l’actriu repudiada sigui interpretada per Demi Moore: en el seu rostre i el seu cos hi ha les empremtes de la cirurgia contra l’envelliment.
Canes també ha acollit la presentació d’Horizon: Una saga americana, la primera entrega (tres hores de durada) d’una sèrie amb la qual Kevin Costner reprèn el tema de la colonització de l’Oest. No és clar que funcioni com a pel·lícula perquè enceta fils i esbossa personatges que es desplegaran en les nou hores restants: un projecte que sembla més destinat a les plataformes que a les sales.
