Art

Leopold Samsó

Fotògraf

“Em sento un contemplador més que no pas un fotògraf”

Una exposició al Museu de la Fotografia de la Fundació Vila Casas permet descobrir totes les facetes del gran fotògraf dels 70

“No he tingut mai la dèria de la fama. Més aviat he estat discret, perquè el fotògraf ha d’anar d’amagat, com si fos un espia”

Tenia un estil molt pulcre per tractar les obres d’art, per això tots els artistes volien treballar amb mi
Manolo Laguillo va ser el que em va dir: ‘Home, què fas amb tot aquest arxiu? Això ho has d’ensenyar!’

El Museu de la Foto­gra­fia de la Fun­dació Vila Casas a Tor­ro­e­lla de Montgrí inau­gura avui, amb el comis­sa­riat de Pilar Par­ce­ri­sas, l’expo­sició Tan lluny, tan a prop, una revisió de la tra­jectòria de Leo­pold Samsó, un dels fotògrafs més actius, pul­cres i estra­nya­ment des­co­ne­guts de la gene­ració dels setanta.

Quan va començar a dedi­car-se a la foto­gra­fia?
Molt jove­net, als 14 o 15 anys, fent d’apre­nent a l’estudi de l’Enric Gras. Hi vaig estar fins que me’n vaig anar al ser­vei mili­tar, i en tor­nar ja em vaig esta­blir pel meu compte. El Gras era un tècnic molt impor­tant, un dels millors. Més que artista, era un gran tècnic. Tre­ba­llava per a dis­se­nya­dors com l’Yves Zim­mer­mann, tots els que ales­ho­res esta­ven à la page i que eren molt prim­mi­rats. Sem­pre tre­ballàvem amb màqui­nes de gran for­mat, de 13x18 o 9x12, que són les que faria ser­vir per als meus retrats.
Per tant, va ser un bon apre­nen­tatge per al fotògraf que volia arri­bar a ser?
Tècni­ca­ment hi vaig apren­dre molt, tot i que em fal­tava el con­cepte, perquè era un nano. Sí que em va anar molt bé per intro­duir-me en els trucs fotogràfics. El con­cepte el vaig adqui­rir més tard, a còpia de fer fotos i de mirar-ne dels altres. La veri­tat és que em sento un con­tem­pla­dor més que un fotògraf. Em puc pas­sar hores en un pas­seig mirant la gent com passa.
Era també molt jove quan va obrir el seu propi estudi.
Quan vaig tor­nar del ser­vei, el Gras em va aju­dar a entrar a Escudo de Oro, que es dedi­cava a tirar postals. En vaig apren­dre molt, també, perquè hi havia uns fotògrafs fixos que no solien fir­mar mai però que eren grandíssims pro­fes­si­o­nals. M’hi vaig estar mig any, i després ja vaig esta­blir-me. El Gras em va tras­pas­sar alguns dels seus cli­ents, i així vaig començar.
Abans dis­tin­gia la tècnica del ‘con­cepte’. Com el defi­ni­ria, aquest con­cepte?
És un estil, una manera de mirar i enqua­drar. Saber què t’interessa. Com que no tinc estu­dis supe­ri­ors, vaig apren­dre molt de les repro­duc­ci­ons dels lli­bres, sobre­tot del Renai­xe­ment, que m’apas­si­ona: en podria fer clas­ses! Les meves com­po­si­ci­ons tenen aquesta pers­pec­tiva renai­xen­tista, amb l’espai ben defi­nit i la per­sona posada allà al mig. M’ha ser­vit molt per als retrats, que vaig començar a fer com una cosa pri­vada. Mai no he vol­gut cobrar-ne cap. Si me’n dema­na­ven algun, com que eren per a fins cul­tu­rals, els rega­lava.
És una foto­gra­fia molt pul­cra.
La foto­gra­fia crec que s’ha de tro­bar una miqueta, més que bus­car-la. A part d’això, pots edu­car la mirada; en el meu cas, a través dels lli­bres del Renai­xe­ment i de fotògrafs com l’Edward Steic­hen, l’Arnold New­man o l’Irving Penn, que són els que més m’han influït.
I que també són molt nets i sen­ten la mateixa pre­di­lecció pel blanc i negre.
El color el trobo més lla­mi­ner, més periodístic, però el blanc i negre dona més força a la imatge. Quasi tot el viatge al Mar­roc, que vaig fer tor­nant del ser­vei, és en color, amb la Has­sel­blad, en el for­mat 6x6, però la pel·lícula era ektach­rome, que amb el temps es des­co­lo­reix. Això ja m’ho va adver­tir el Català-Roca: “Tre­ba­lla el nega­tiu!” Era una per­sona molt esti­mada, molt sen­zi­lla, no anava mai de geni. Tant ell com en Leo­pold Pomés van ser refe­rents per a mi.
I després se’n va a Amèrica...
Vaig estar-hi dos anys i mig, anant i tor­nant per vacan­ces. A la Fun­dació Vila Casas només n’ense­nyo una part, però tinc tot Amèrica foto­gra­fi­ada, des del Canadà fins a les tri­bus amazòniques. Al Machu Pichu, durant les fes­tes del Sol, hi vaig conèixer en Luis Revenga, el pope de l’era soci­a­lista, que hi anava amb el fotògraf José Manuel Fer­ra­ter. Jo anava amb l’escrip­tor Joa­quim Grau i fèiem un tipus de repor­tatge tipus Intervíu, per enten­dre’ns, molt de finals dels setanta. Em vaig haver d’espa­vi­lar, perquè acos­tu­mat a tre­ba­llar amb càmera de 9x12, amb trípode i tota la pesca, no tenia experiència en el repor­tatge. Per això em vaig com­prar una Nikon i vaig començar a fer les Ram­bles, un any i mig, per aga­far pràctica. És la Bar­ce­lona cana­lla, que m’interessa bas­tant més que la Bar­ce­lona política. Real­ment, a mi la política no m’ha interes­sat mai gaire.
Tota aquesta obra era bas­tant des­co­ne­guda...
Fins que en Manolo Lagui­llo em va empènyer a posar ordre a l’arxiu, perquè tot això ho tenia en un calaix. Jo ja feia dos o tres anys que vivia molt a Bue­nos Aires, on tinc casa, i anava d’aquí cap allà fins que als sei­xanta anys vaig deci­dir parar, perquè havia començat molt jove­net i neces­si­tava dei­xar-ho. Com ho diria? Soc una miqueta vivi­dor, en el sen­tit que també he vol­gut gau­dir d’altres coses. Així que em vaig donar de baixa del negoci, tot i que tenia molts cli­ents, cli­ents bons: Tolrà, Nico­leta, Nestlé, Danone. D’això havia vis­cut, i també d’una botiga de modes que vam mun­tar amb una amiga, la Mercè Balles­ter, que som com ger­mans. Veníem roba que anàvem a com­prar a l’Índia i a París, sedes molt espe­ci­als. Ens va anar molt bé, vam ven­dre moltíssim.
I va ser gràcies a Manolo Lagui­llo que va pren­dre consciència de l’obra que tenia al dar­rere?
Va ser el pri­mer que em va dir: “Home, què fas amb aquest arxiu? Això ho has d’ense­nyar!” Jo li havia encar­re­gat, un dia que me’l vaig tro­bar a l’Ate­neu, que em fes quinze còpies digi­tals. No en volia pas més, i en vaig aca­bar fent 200 o 400 perquè, quan va veure el que tenia a casa, es va posar les mans al cap. La veri­tat és que jo ho anava endreçant al calaix i no sabia ni el que tenia.
I se n’ha sorprès?
És clar, perquè jo no expo­sava mai, o molt poc. Només he fet tres indi­vi­du­als: a Isaac el Cec de Girona, perquè la meva pare­lla de lla­vors, una ale­ma­nya, era molt amiga de Josep Tarrés; a la gale­ria de la Toni Berini, quan vaig dei­xar la botiga, i a l’Artur Ramon, el 2022. També he estat en alguna col·lec­tiva, com la del cen­te­nari de Dalí, on em van dema­nar el retrat que li vaig fer quan jo tenia 19 anys. Dalí em va influir molt en una sèrie de peces sur­re­a­lis­tes de prin­ci­pis dels setanta que vaig expo­sar a 4 punts de vista, amb el Joan Font­cu­berta, el Toni Catany i el Fer­ran Freixa. Jo encara era al Canadà, i quan vaig tor­nar ja em vaig dedi­car al retrat.
Però la seva prin­ci­pal acti­vi­tat l’ha dedi­cada a la publi­ci­tat.
N’he vis­cut sem­pre. Era una publi­ci­tat indus­trial, no de cara al públic, sinó la que anava adreçada als comer­ci­ants perquè tri­es­sin els pro­duc­tes. Amb un catàleg tèxtil de la vídua Tolrà, que era un cli­ent fortíssim, hi gua­nyava un milió de pes­se­tes, i en fèiem qua­tre a l’any. En Fer­ran Baren­blit i en Franc Aleu van ser aju­dants meus, cinc anys cada un. I també la Con­su­elo Bau­tista, molt poc, per a una cam­pa­nya. I el Pep Ávila, que lla­vors estava molt ena­mo­rat d’una mexi­cana parenta de la Frida Kahlo, i s’hi va casar.
La dedi­cació a la publi­ci­tat va dei­xar a l’ombra la seva obra més per­so­nal?
A mi no se’m conei­xia gaire. Entre els pro­fes­si­o­nals de la foto­gra­fia sí, però públi­ca­ment, com que no feia expo­si­ci­ons, no tant. No era un per­so­natge, diguéssim, i tenia tanta feina, que no estava per pro­mo­ci­o­nar-me. He anat fent al meu aire. Tam­poc la cosa aquesta de la fama no l’he tin­gut mai. Més aviat he estat dis­cret. Crec que el fotògraf ha d’anar una mica d’ama­gat, com un espia. Si et conei­xen massa, s’hi posen bé. Has de pas­sar des­a­per­ce­but.
També tre­ba­llava molt per a artis­tes.
Com que els reproduïa els qua­dres per­fec­tes, tots volien tre­ba­llar amb mi. El pri­mer repor­tatge va ser del premi de pin­tura Joan Miró. Va ser a través del meu germà, Octavi Samsó Costa, més gran que jo i molt con­nec­tat amb el món artístic.
També era fotògraf?
Era pin­tor, però feia de dis­se­nya­dor. Un per­so­natge espe­cial, un intel·lec­tual, molt ins­truït. Es pas­sava el dia lle­gint. I també era bas­tant bohemi. Va ser ell qui em va intro­duir en l’ambi­ent dels músics i els artis­tes, perquè estava molt con­nec­tat amb la gent del Círculo de Arte de Hoy, amb l’Amèlia Riera, el Lluís Bosch Cruañas, l’Owe Pellsjö. Jo devia tenia dis­set anys, i allò em fas­ci­nava. Va ser també el meu germà qui em va donar les adre­ces d’uns quants fotògrafs per dema­nar-los feina, però el pri­mer que vaig visi­tar, l’Enric Gras, ja em va aga­far.
Així de fàcil?
En aque­lla època, encara que fos­sis un nano, de seguida tro­ba­ves feina. Recordo que, al prin­cipi de tenir estudi propi, vaig pre­pa­rar una car­peta de fotos per anar a veure pos­si­bles cli­ents. I gene­ral­ment els engan­xava, eh?
De la seva foto­gra­fia, s’ha elo­giat el trac­ta­ment de la llum.
La llum arti­fi­cial l’he fet ser­vir molt en el tre­ball publi­ci­tari, és clar, però jo inten­tava que tot tingués una il·lumi­nació al màxim de natu­ral, i que les dones no vin­gues­sin ni repen­ti­na­des ni massa maqui­lla­des.
Com acon­se­guia la com­pli­ci­tat amb el model?
Tenia un petit truc: quan els tenia pre­pa­rats, els deia que tan­ques­sin els ulls, es rela­xa­ven i pum, els feia la foto. “Ara obre’ls”, i pam, una altra foto, i l’expressió ja era una altra. El que no m’ha agra­dat mai és ridi­cu­lit­zar ningú, sinó cop­sar el seu espe­rit. Sem­pre que podia, hi con­ver­sava abans. Amb Vicente Alei­xan­dre, que ja era molt gran, vam estar par­lant dues hores sobre la vida i la mort, i amb Anto­nio López hi vaig pas­sar tot un matí.
D’aque­lla Bar­ce­lona eufòrica que va retra­tar entre els setanta i els noranta, què ha que­dat?
No hi té res a veure. Crec que Bar­ce­lona ha per­dut la iden­ti­tat. El turisme mata el caràcter de les ciu­tats. És una font d’ingres­sos, però ha fal­tat pro­te­gir els bar­ris. Del meu car­rer, conei­xia a tot­hom; ara, ni els veïns d’escala. La veri­tat és que en mar­xa­ria, però als 78 anys ja no tinc ganes de can­viar.

Retrat del gaudi

Un estoic a qui li agrada viure en plenitud

Els Samsó tenen les arrels a Caldes de Montbui, on van prosperar gràcies al turisme de balneari, encara que l’alegria no els va durar gaire. “Soc de la branca familiar que s’hi va arruïnar”, comenta resignat i al mateix temps orgullós del parentiu amb Joan Samsó, autor d’un estudi de referència, La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública. Mentre travessem el seu barri per anar a dinar al 7 Portes, d’on és client fidel des de fa anys, parla de la suma de casualitats que han fet que el seu arxiu prodigiós surti a la llum des que Manolo Laguillo el va animar a ordenar-lo i donar-lo a conèixer. D’aquella primera prospecció, en va sortir el portfoli que va preparar Juan Naranjo amb una selecció dels seus retrats de personalitats del món de la cultura (Foix, Brossa, Tàpies, Plensa, Buñuel, Pau Riba, Jannis Kounellis), que al seu torn van animar Artur Ramon a organitzar-ne una exposició a la seva galeria. Asseguts a taula, Samsó es mostra content i agraït, però elegant com és, no cau ni un moment en el mal gust de la falsa modèstia. “Tinc una visió del món molt estoica. Menjo poc i quasi bé mai carn vermella. I, sobretot, no discuteixo mai.” És una filosofia que li ha fet molt de favor per dedicar-se durant prop de cinquanta anys a la fotografia publicitària, alternant-la amb el retrat i el reportatge, gènere gràcies al qual ha viatjat, diu, a quasi quaranta països. Potser és per aquella ruïna primera d’on prové la família, que sent un gran afecte per la gent humil: indígenes, pagesos, cabareteres, captaires, escombriaires, tan presents també al seu arxiu, com el seu rodamón predilecte, l’Ernesto, veí dels carrers del barri, a qui ha dedicat una sèrie que, tota sola, traça un mapa de la humanitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia