“El nou disc no seria així sense ‘Letter to you’ de Springsteen”

És una llarga història, que comença quan el meu pare va començar a venir a tocar a l’hotel Cap sa Sal, de Begur, on anava gent rica i fins i tot crec que en Franco hi havia fet alguna festa. De fet, una vegada la Rosa­rio Flo­res em va dir: “Yo iba mucho con mi madre a Cap Sa Sal”. I quan li vaig con­tes­tar que també hi anava sovint el fill de puta d’en Franco, ella es va que­dar molt callada, un silenci sepul­cral [riu].

Sí, sí, cap a finals dels anys sei­xanta, perquè lla­vors tenia 16 o 17 anys i suposo que ja tocava en alguna orques­tra. Em sona que acom­pa­nyava en Frank Char­les, però no n’estic segur. La qüestió és que, a par­tir de lla­vors, els meus avis i la meva tieta van començar a anar també a Begur, on la meva tieta va conèixer el Car­los, un begu­renc que aca­ba­ria sent el seu marit. I aquí comença la vin­cu­lació de la meva família amb Begur.

Sí, el meu cosí [Lluís Alsina] també tocava i, per a la festa d’ani­ver­sari d’un noi que estu­di­ava FP amb el Vadi [José Luis Vadi­llo] i l’Àngel [Valentí], el bai­xista i el bate­ria, van deci­dir mun­tar un grup de ver­si­ons. Per tant, hi havia mem­bres de Begur, en Lluís i en Vadi, que toca­ven junts, i l’Àngel i l’Edu­ard Font, que tenien un grup a Tor­ro­e­lla que es deia Poque­te­crec i havien tret una maqueta. En aque­lla festa d’ani­ver­sari havia de can­tar el meu cosí, però no s’atre­via a fer-ho i va dir als altres que tenia un cosí que can­tava molt bé. I em va tru­car a mi, que lla­vors tenia 15 anys i tocava amb un grup a Tiana. Gai­rebé sense assa­jar, vam estar tocant ver­si­ons durant dues hores en aque­lla festa. I va anar prou bé perquè vam dir de tor­nar a que­dar per fer altres con­certs, encara només de ver­si­ons, a l’ins­ti­tut de FP de Pala­fru­gell i suposo que a Maris­cal, fins que jo ja faig un tema propi, que és No fin­gi­rem, i després el pri­mer que vam fer amb el meu cosí. A par­tir d’aques­tes dues cançons, tot can­via. I vam deci­dir gra­var una maqueta.

Sí, i també No fin­gi­rem, Històries cur­tes... A la maqueta hi havia vuit cançons, de les quals la mei­tat les vam recu­pe­rar després per al pri­mer disc de Glaucs. En resum, el 1994 vam fer el pri­mer con­cert, al novem­bre; el 1995 vam gra­var la maqueta, i el 1996 va sor­tir el disc.

Sí, però en aque­lla poca les coses ana­ven així. Tots ens dedicàvem a això i encara vivíem amb els nos­tres pares, així que teníem temps i diners –per dir-ho així– perquè el grup fos la nos­tra pri­o­ri­tat. La qüestió és que vam gra­var la maqueta i la vaig enviar a RCA.

Però hi havia una raó molt sim­ple per fer-ho: era la mateixa com­pa­nyia on hi havia Umpah-Pah –que per a mi era tota una referència– i també Sau i, fins i tot, Sopa de Cabra, que estava a Ari­ola, un altre segell de BMG. Per tant, és on volíem anar. Lla­vors ens va tru­car Paco Martín, que era una AR històric [AR són sigles d’artista i reper­tori, equi­va­lent a un caçata­lents], que va ser el des­co­bri­dor dels Hom­bres G, entre molts altres artis­tes, i a par­tir d’aquí ja que­dem i hi intervé el meu pare, perquè jo tot just tenia uns 17 anys. Ells dos no es conei­xien, però evi­dent­ment en Paco sí que sabia qui era el meu pare. I el pri­mer con­tracte dis­cogràfic amb RCA el signo quan encara soc menor d’edat.

Evi­dent­ment, per a mi era fantàstic poder dedi­car-me a la música i, a més, amb mit­jans i una certa qua­li­tat: era el somni de qual­se­vol ado­les­cent que li agradi la música. En rea­li­tat la música no és el que més m’agrada, és el cine. Però en aquell moment vam tenir l’opor­tu­ni­tat i, quan acon­se­guei­xes tenir un grup de música i gua­nyar-te la vida amb això, és molt guai.

Jo recordo que el pri­mer que vaig pen­sar quan va sor­tir el disc de Glaucs va ser “hòstia, quina merda, ja no podré aga­far més el metro!” És clar, jo em pen­sava en aque­lla època que els Umpah-Pah no podien aga­far el metro, perquè eren tan famo­sos que els abor­da­rien. I això que jo conei­xia una mica la indústria de la música, pel meu pare, però el que havia tin­gut més a prop era en Ser­rat, i evi­dent­ment ell sí que no agafa el metro. Però jo també pen­sava que l’Adrià [Puntí] o en Gerard [Quin­tana] també es tro­ba­ven en la mateixa situ­ació. Fins que un dia em vaig tro­bar el Marc Marquès [bate­ria d’Umpah-Pah] al metro i per a mi va ser com una cons­ta­tació que sí que es pot aga­far al metro. És que jo lla­vors era un nen [riu].

Sí, però jo crec que hem tin­gut el pit­jor de les dues coses: formàvem part de la nova for­nada, com es deia lla­vors, i que també incloïa altres grups com ara Gos­sos, Whiskyn’s, etc., i per tant no vam viure els anys d’èxit que van cul­mi­nar amb el con­cert del Sant Jordi, però amb els anys se’ns ha col·locat en aque­lla pri­mera for­nada, com si tot fos una mateixa cosa. Amb tot el que sig­ni­fica això, perquè des de la pers­pec­tiva dels que han vin­gut després tota aque­lla gene­ració del rock català no mola. Una vegada, algú –no diré qui– em va dir: tu ets cons­ci­ent que no hi ha ningú que esperi un nou disc de Glaucs? És com dir: el vos­tre temps ja ha pas­sat i el que feu ja no mola. I la qüestió és que jo sem­pre he tin­gut altres refe­rents musi­cals: m’agra­dava molt Umpah-Pah, m’agra­dava molt Sopa de Cabra, però jo no era fan del rock català. Jo no he pen­sat mai que el rock català fos un estil. I hi havia molta gent que seguia tot el que fos rock català, i per a ells era el mateix Sang­traït que Sau, perquè el rock català era com un estil.

Sí, hi estic d’acord, perquè jus­ta­ment la nos­tra pri­mera etapa acaba el 2003, just abans que comenci a sor­tir aquesta nova gene­ració de grups que can­ten en català d’una manera abso­lu­ta­ment des­a­com­ple­xada, el que després s’ha ano­me­nat el nou pop en català. Tot ple­gat és una evo­lució, un camí que va d’un lloc a un altre, i nosal­tres estem just aquí al mig. Pot­ser si haguéssim sor­tit cinc o deu anys després se’ns hau­ria posat al cos­tat de, per exem­ple, Antònia Font.

Sí, és molt curiós que els nos­tres cinc pri­mers dis­cos es publi­ques­sin amb cinc dis­cogràfiques dife­rents. A RCA ens van fer fora perquè només vam ven­dre uns 10.000 dis­cos del pri­mer àlbum, una xifra amb la qual avui dia hauríem estat número 1 a Espa­nya. El segon disc, Simbènia (1998), el va treure Magna Music i va fer sus­pensió de paga­ments. Després tra­iem un disc gra­vat en directe al Mer­cat de Música Viva de Vic (1999), per treure alguna cosa, perquè no tenim dis­cogràfica, estem en ple judici amb Magna i no sabem què pas­sarà. I per a Si vols venir (2000) apa­reix Julio’s Records, una dis­cogràfica que va mun­tar Juli Guiu, de Clip­per’s, fins que va morir el seu pare i ales­ho­res el Juli deci­deix tan­car la dis­cogràfica perquè ha de tirar enda­vant la resta de l’empresa fami­liar, i ens que­dem un altre cop al car­rer. I com que ja no podem més, deci­dim aco­mi­a­dar-nos amb un disc en directe gra­vat a La Mirona, que va ser l’últim disc de la pri­mera etapa (2003) i que ja el vam publi­car amb Música Glo­bal, que el 2007 va treure Anto­lo­gia, quan ja estàvem con­vençudíssims que no faríem res més com a Glaucs. De fet, el 2005 vam gra­var a Bue­nos Aires, ja sense el meu cosí, el disc de Nut (14 melodías bai­la­bles y una que no), i el 2006 vaig publi­car el pri­mer dels meus tres dis­cos en soli­tari, i tot això ha sor­tit amb Música Glo­bal, que el 2014 també va treure el disc de tor­nada de Glaucs, Hem cone­gut la nit.

És que ara no tenim local d’assaig i tots estem dis­per­sats. Només ens reu­nim per objec­tius, per dir-ho d’alguna manera, no que­dem per assa­jar cada set­mana. Però els tres que for­mem el nucli del grup ens conei­xem molt, som amics de tota la vida.

Sí, a més de Mar­cel Fer­rer als teclats, Oest de Franc a la gui­tarra i Jimmy Pinyol [Lax] a la bate­ria, hi ha també Geor­gina Llau­radó i Carla Pueyo als cors. L’ampli­ació la vam fer pels 25 anys del grup, perquè la idea era treure l’EP que vam llançar el 2020, Tot és pos­si­ble, i fer diver­sos con­certs amb aquesta banda, però amb la pandèmia tot se’n va anar en orris. Però aquell estiu, quan es van poder tor­nar a fer con­certs, vam actuar al Tea­tre Naci­o­nal i al Fes­ti­val de Begur i, no sé si perquè veníem de l’atu­rada forçosa de la pandèmia, ens ho vam aga­far amb mol­tes ganes i vam sonar molt bé, com si fos el final d’una gira i portéssim molt de rodatge. Després l’Àngel va mar­xar i el va subs­ti­tuir en Jimmy, però ja teníem clar que volíem con­ti­nuar amb l’octet.

Sí. De fet, la idea d’aquest disc neix després de veure Let­ter to You, el docu­men­tal que Springs­teen va fer sobre el seu últim disc amb l’E Street Band, i on es veu com ell arriba al local, els músics estan allà apun­tant cose­tes i, de cop i volta, comen­cen a tocar amb una com­pe­ne­tració bes­tial. Evi­dent­ment això ho pots fer si ets l’E Street Band. Però nosal­tres, en certa manera –i no em com­pa­raré en res amb Springs­teen– també ens conei­xem de fa molt de temps, com a mínim el nucli dur, i la idea era fer el mateix, tocar tots junts a la Casa­mu­rada, l’estudi d’en Jesús Rovira [Lax] a Banye­res del Penedès.

Més o menys, perquè era molt difícil coor­di­nar les agen­des de vuit per­so­nes per tan­car-nos junts a l’estudi durant una o dues set­ma­nes. Així que ho vam fer amb la mateixa pre­missa, però per parts, inten­tant pre­ser­var al màxim la fres­cor del directe. No és un disc de labo­ra­tori: si la pri­mera presa ja sonava bé, no calia fer-ne una segona per afany per­fec­ci­o­nista.

Sí, ja et dic que aquest disc no seria així en molts aspec­tes sense Let­ter to you, de Springs­teen. De fet, quan vam com­pon­dre Crits de guerra vaig pen­sar, hòstia, com mola­ria això tocat per l’E Street Band... Bé, qual­se­vol cosa tocada per l’E Street Band [riu]. I, per tant, vam pen­sar com l’estruc­tu­ra­rien i com la farien ells, com una espècie d’home­natge, sense copiar-los.

No, Jo faig cançons gua­nya per alguns segons, i té més mèrit, perquè són 17 estro­fes dife­rents. Aque­lla és molt més Dylan, com si diguéssim, i aquesta és molt més Springs­teen.

Total­ment. Ja ho és fins i tot publi­car un disc, sobre­tot en for­mat físic, i aquest serà el nos­tre pri­mer disc que surt també en vinil. Però és que nosal­tres venim d’allà. Jo no sé fer sin­gles. O sigui, jo quan faig cançons, les faig pen­sant que les hauré d’aca­bar inclo­ent en un disc. I ales­ho­res penso si la cançó pot obrir el disc, o si el tan­carà, com vaig tenir clar de seguida que ho faria Crits de guerra. I si hi ha l’opció d’edi­tar-lo en vinil, penso en quan­tes cançons poden entrar a cada cara del disc, o amb quin tema s’obre i es tanca la cara A i la cara B. Sem­bla que no, però hi ha al dar­rere una feina molt malal­tissa i, al final, són coses que sobre­tot ens omplen a mi i al grup. Jo no sé si la gent se n’adona, però jo ja em dono per satis­fet veient el resul­tat.