Més medalles per al Màgic Andreu!

Ara que, quan vas a veure una pel·lícula al cinema, ja saps abans d’entrar a la sala gai­rebé tot sobre la història, els per­so­nat­ges, el repar­ti­ment i altres detalls de la pro­ducció que vol­ten per l’immens pati de veïns de les xar­xes soci­als, és tota una delícia arri­bar a un lloc i no saber què t’hi tro­baràs. Em va pas­sar dis­sabte anant a fer un volt a La Indus­trial, de s’Agaró, un d’aquests markets esti­uencs que pro­li­fe­ren una mica per tot arreu però espe­ci­al­ment a la Costa Brava. Una de les pecu­li­a­ri­tats de La Indus­trial és que l’accés al recinte és gratuït i l’altra, que és iti­ne­rant: a s’Agaró es va aca­bar diu­menge, però arri­barà a Pals del 21 al 25 d’agost, amb les seves fur­go­te­ques, para­des de roba i com­ple­ments, i alguns espec­ta­cles. Tot això era més o menys pre­vi­si­ble, però el que no m’espe­rava era tro­bar-hi el gran Màgic Andreu ofe­rint un dels seus antològics espec­ta­cles de màgia humorística política­ment molt incor­recta i diver­tida. Grans o petits, mas­cles o feme­lles, ningú en surt indemne, de les seves conyes de mag lli­ber­tari amb mol­tes tau­les. Entre truc i truc, també reben les seves fibla­des d’iro­nia el Mag Pop i el Mag Lari, sobre els quals acaba dient que són bons amics seus, i també en Pop­de­mont, el mag que apa­reix i des­a­pa­reix entre les mul­ti­tuds. Ni David Cop­per­fi­eld.

Amb 76 anys aca­bats de fer, el bar­ce­loní Fran­cesc Andreu con­ti­nua molt actiu, encara que no gau­deixi de la popu­la­ri­tat tele­vi­siva –però sí del record i l’estima d’aquells tele­vi­dents– que va asso­lir als anys vui­tanta i noranta. Paral·lela­ment, desen­vo­lupa des de fa anys una tasca solidària impor­tant, actu­ant a hos­pi­tals pediàtrics o reco­llint fons per als nens i nenes que mal­vi­uen als car­rers de Kat­mandú, al Nepal, país al qual està molt vin­cu­lat. També a La Indus­trial hi havia una parada del seu pro­jecte de soli­da­ri­tat amb el Nepal.

El Màgic Andreu , que con­ti­nua posant-se meda­lles –i més que en merei­xe­ria–, va con­vi­dar una dona del públic a par­ti­ci­par en un número de cèrcols xine­sos, i li va pre­gun­tar a què es dedi­cava. Era poli­cia muni­ci­pal de Bar­ce­lona, així que per pre­miar la seva col·labo­ració la va aco­mi­a­dar amb un entu­si­asta “Visca la Poli­cia Muni­ci­pal de Bar­ce­lona! I visca els Mos­sos, encara que se’ls escapi algú!”. I va aca­bar com­par­tint un número amb la seva filla, Joana Andreu, que ha here­tat del seu pare tant l’ofici màgic com l’humor i la sen­si­bi­li­tat social.