Alain Delon, la bellesa inquietant

Han comp­tat que Alain Delon va morir (va morint-hi) vint-i-set vega­des al cinema, quasi sem­pre de manera vio­lenta, abans de fer-ho real­ment aquest diu­menge al seu château de Douchy (a la regió de la vall del Loira), on en els seus últims anys hi vivia pràcti­ca­ment con­fi­nat, solitària­ment, envol­tat de foto­gra­fies i objec­tes rela­ci­o­nats amb els seus morts esti­mats, com ara les actrius Romy Sch­nei­der, a qui va aban­do­nar sense mira­ments i s’hi va recon­ci­liar amis­to­sa­ment temps després, per casar-se de sobte amb Fran­cine Cano­vas, “con­ver­tida” en Nat­ha­lie Delon, i Mirei­lle Darc; els direc­tors René Cle­ment, Luc­hino Vis­conti, Jean-Pierre Mel­vi­lle, Joseph Losey; els com­panys Jean Gabin i Jean-Paul Bel­mondo, entre altres. Amb tots ells va fer cinema, que sem­pre man­tindrà viva la bellesa incon­tes­ta­ble del seu ros­tre, a la vegada sem­pre un punt inqui­e­tant, la seva presència magnètica, la seva intuïció pode­rosa de com moure’s a l’espai.

Nas­cut l’any 1935 a Sci­eux, un suburbi de classe alta de París, quan els seus pares van divor­ciar-se, tot just començada la Segona Guerra Mun­dial, van lliu­rar-lo a uns d’adop­tius, que van morir quan ell era un ado­les­cent, i ales­ho­res va ser inter­nat suc­ces­si­va­ment en cen­tres edu­ca­tius, dels quals, un rere l’altre, va ser expul­sat. Als 17 anys va allis­tar-se a la marina i, entre el 1953 i el 1954, va ser des­ti­nat com a para­cai­gu­dista de l’exèrcit francès a la Guerra d’Indo­xina. Quan va tor­nar, vaga­re­java pels car­rers de París, on va conèixer l’actriu Bri­gitte Auber, que, a més d’actuar en diver­sos films fran­ce­sos, ja havia inter­pre­tat la veri­ta­ble lla­dre­gota de To catch a thief, d’Alfred Hitch­cock. Res indi­cava que Alain Delon fos actor. No en tenia cap vocació. No havia fet res per ser-ho. Però Auber, una de tan­tes amants seves, va intro­duir-lo en cer­cles de gent vin­cu­lada al cinema (consta que, durant un fes­ti­val de Canes, el pro­duc­tor nord-ame­ricà David 0’Selz­nick s’hi va fixar i volia con­trac­tar-lo) fins que Yves Alle­gret el va convèncer perquè inter­pretés un guar­da­es­pat­lles gam­berro a la comèdia policíaca Quand la femme s’en mêle (1957). De cop, va ena­mo­rar-se de la càmera. I va reve­lar-se que la càmera també l’esti­mava. No li van fal­tar pro­pos­tes, una de les quals va ser Chris­tine, film diri­git per Pierre Gas­pard-Huit en què encarna un tinent que viu una història d’amor amb una jove can­tant d’òpera, inter­pre­tada per Romy Sch­nei­der.

Men­tre la relació amb Sch­nei­der, ales­ho­res abso­lu­ta­ment asso­ci­ada a Sissí, va con­ver­tir-lo en un per­so­natge mediàtic, René Cle­ment hi va parar atenció supo­sant que seria ideal per inter­pre­tar Gre­en­leaf, a qui Tom Ripley (l’anti­he­roi de L’enginyós senyor Ripley, de Patri­cia Highs­mith) desitja, enveja, imita i, després d’assas­si­nar-lo, final­ment suplanta. Alain Delon, però, va tenir clar que ell havia d’inter­pre­tar l’impos­tor Ripley. I va encer­tar-la, com també ho va fer Cle­ment en accep­tar-ho i pas­sar el paper de Gre­en­leaf a Mau­rice Ronet. Qui no el recorda a Plein soleil (títol d’aquesta adap­tació fran­cesa de la novel·la de Highs­mith) amb el tors nu, pilo­tant un veler, o mirant-se al mirall imi­tant Gre­en­leaf? Tan bell com per­tor­ba­dor. No deu ser per res que inter­pretés diver­ses pel·lícules (i així per­so­nat­ges) amb el tema del doble. Dos exem­ples que donen compte del fet que Delon va tran­si­tar entre el cinema comer­cial i el d’autor: tant va encar­nar El zorro, en una versió ita­li­ana del 1975 com, un any després, els dos Mon­si­eur Klein, de Losey: un que s’acorda amb l’ocu­pació nazi i un altre de jueu. Això sense obli­dar que, essent un actor que va emer­gir men­tre també ho feia la nou­ve­lle vague sense que aquesta li fes cas, Godard va dur-lo a encar­nar Roger Len­nox (mort en cir­cumstàncies obs­cu­res) i a qui diu que n’és el germà, Robert, en un film titu­lat pre­ci­sa­ment Nou­ve­lle Vague, una de les obres amb les quals el direc­tor suís va par­lar de la mort del cinema i a la vegada del seu etern retorn.

Els direc­tors de la nou­ve­lle vague no li van fer cas, però sí Vis­conti, qui va con­fiar-li el per­so­natge de Tan­credi, aquell gari­bal­dista de men­tida que diu que tot ha de can­viar apa­rent­ment perquè tot segueixi igual, a El gue­pard (1962). Dos anys abans, a Rocco i els seus ger­mans, ja va des­ti­nar-li un bell per­so­natge: Rocco Parondi, la bon­dat i el sacri­fici del qual no impe­dei­xen que la seva família, emi­grada del sud, es des­tru­eixi en el Milà indus­trial. Un altre italià, Anto­ni­oni, va intuir que podia encar­nar l’ali­e­nació amb el cor­re­dor de borsa de L’eclipsi (1962). Delon, que més tard també va fer cinema a Hollywood i molt de comer­cial a França, va ser, doncs, als ini­cis una icona del cinema d’actor euro­peu. També és remar­ca­ble en un film poste­rior de Vale­rio Zur­lini: Els pri­mers anys de la qui­e­tud (1972). Però, sens dubte, és fona­men­tal la seva presència en els polars (El samu­rai, El cer­cle roig) de Jean-Pierre Mel­vi­lle: silent, soli­tari, gla­cial, fan­tas­mal.

Hi hau­ria un arti­cle pos­si­ble que només res­tarà esbos­sat. El fet que no reco­negués mai que era el pare d’un fill de Nico que va cui­dar la mateixa mare de l’actor. Les “males com­pa­nyies” que alguna cosa diuen d’ell mateix: el “cas Marko­vic”, en relació amb l’assas­si­nat l’any 1968 del seu guar­da­es­pat­lles (i amic, com ho van ser altres matons) Ste­van Marko­vic, qui, segons la inves­ti­gació poli­cial, feia xan­tatge amb infor­mació sobre “fes­tes sexu­als” a casa de Delon. I, en fi, aque­lla acti­tud pública fat­xenda i mas­clista en con­trast, diuen, amb una tris­tesa íntima.