Art

art

Sala Dalmau, 45 anys i com el primer dia

El 1979 obria al número 349 del car­rer del Con­sell de Cent, als bai­xos de la Casa Lleó Morera, la Sala Dal­mau, una gale­ria d’art que ha esmi­co­lat el lema mare del món dels nego­cis i de la pròpia existència: reno­var-se o morir. Qua­ranta-cinc anys després, no ha can­viat res i està vivíssima. Tot és com sem­pre. La deco­ració del local, sin­gu­la­rit­zat pel verd de la moqueta i l’enta­pis­sat. I la línia de les expo­si­ci­ons que pre­senta: avant­guar­des històriques i d’artis­tes vius que d’una manera o altra creen avui sota l’influx de la moder­ni­tat del segle XX. A fora d’aquest esta­bli­ment amb aires de gale­ria pari­senca del 1900 sí que ha mutat tot, començant pel car­rer mateix, trans­for­mat en un bule­vard.

És clar que no tot és igual 45 anys després. Ja no hi és la per­sona que va fun­dar la gale­ria, Fran­cesc Dra­per, un col·lec­ci­o­nista que als anys sei­xanta va for­mar part d’un grup que donava suport als artis­tes joves i mirava de dina­mit­zar l’escena cul­tu­ral de la ciu­tat en dic­ta­dura. El grup es deia Nonell, i a la gale­ria li va posar Dal­mau en home­natge a un dels gale­ris­tes bar­ce­lo­nins que havien tin­gut més olfacte per les avant­guar­des en el moment en què s’esta­ven ges­tant, Josep Dal­mau, el pri­mer que va orga­nit­zar una expo­sició de Miró (i no va ven­dre res).

Però aquell 1979 Fran­cesc Dra­per no estava sol en l’aven­tura. Al seu cos­tat hi tenia la seva filla Mari­ana, joveníssima, que quan ell va morir, el 1999, estava pre­pa­rada per lide­rar el pro­jecte, amb l’ajuda de dos dels seus ger­mans, Cati i Lucas. Tots tres con­ti­nuen obrint avui la porta de la gale­ria. De fet, sem­pre està oberta. “Excepte quan fa molt fred, hi posem una falca. Si no hi és la gent et demana permís per entrar. Els costa d’enten­dre que som com petits museus oberts gratuïtament”, explica la Mari­ana.

Que una gale­ria d’art de Bar­ce­lona com­pleixi 45 anys és un fet excep­ci­o­nal. Quan­tes n’ha vist tan­car la Dal­mau durant tot aquest temps! Al Con­sell de Cent s’ha aca­bat con­ver­tint en la més vete­rana, junt amb Eude, Goths­land i para de comp­tar. El secret? “Som dife­rents. I ens hem man­tin­gut fidels als nos­tres conei­xe­ments i als nos­tres sen­ti­ments. Mai podria defen­sar el que no m’agrada. Ningú m’ha mar­cat cap camí: he fet el meu i sense pen­sar en modes ni en el que podia ser més comer­cial”, diu Dra­per, que ha traduït el feliç ani­ver­sari en una expo­sició de regal: una retros­pec­tiva d’un dels artis­tes més emblemàtics de la Dal­mau, Joa­quim Tor­res-García.

És curiós. Tor­res-García va morir 30 anys abans que obrís la Dal­mau, molt dol­gut amb una Cata­lu­nya que va pas­sar d’entro­nit­zar-lo a llançar-lo a la pape­rera de la història. La ignorància és atre­vida perquè, un cop lluny del nos­tre país i del nou­cen­tisme enco­ti­llat, l’artista uru­guaià va fer el cim en el món de l’art inter­na­ci­o­nal. El cas és que va morir sense saber que tres dècades després emer­gi­ria aquesta gale­ria que el defen­sa­ria amb dents i ungles. Sem­pre pre­sent en les col·lec­ti­ves i pro­ta­go­nista de qua­tre indi­vi­du­als. En l’actual hi ha molt a cele­brar, no només els 45 anys de la sala. També els 150 del nai­xe­ment del geni cons­truc­ti­vista. I la passió amb què els col·lec­ci­o­nis­tes bar­ce­lo­nins han adqui­rit la seva obra. On? A la Dal­mau, és clar, que ara els ha dema­nat que cedei­xin els Tor­res-García que un dia van adqui­rir al seu espai per a aquesta expo­sició que estarà oberta fins a finals d’octu­bre. Una dot­zena, i no estan a la venda. N’hi ha 35 més dels fons de la gale­ria que sí que ho estan. Els preus no són aptes per a totes les but­xa­ques. Però per veure’ls no s’ha de pagar res.

Amb Mari­ana Dra­per esti­rem el fil de la història que va arren­car en la pri­mera mos­tra d’estrena de la Dal­mau, el 1979, d’Her­nando Viñes, nebot del cèlebre pia­nista i com­po­si­tor. Havia nas­cut a París i mai havia expo­sat a Bar­ce­lona. “Des del pri­mer dia vam tenir clar que volíem des­co­brir al públic bar­ce­loní el tre­ball d’artis­tes cata­lans i espa­nyols exi­li­ats per raons diver­ses: polítiques, cul­tu­rals...” La Mari­ana sent debi­li­tat per Manuel Ánge­les Ortiz. També per un altre maleït, J. Fín. No sem­pre ha estat fàcil convèncer els col·lec­ci­o­nis­tes que pagava la pena apos­tar-hi. “El 1994 vam orga­nit­zar la pri­mera mos­tra de Jacint Sal­vadó i no el conei­xia ningú. La tem­po­rada pas­sada li vam fer una nova mos­tra i va ser un èxit.”

Un car­rer que reneix

De moments durs, els que vul­guin. La crisi del 2008 els va enxam­par amb un pro­jecte que havia cos­tat déu i ajuda, dedi­cat a Le Cor­bu­sier. “Doncs va anar molt bé.” Durant l’època del pare Dra­per en van mun­tar una de grossa amb totes les pri­me­res espa­ses del cubisme. La premsa va pas­sar olímpi­ca­ment d’infor­mar-ne i les ven­des van ser magres. Per no par­lar del dal­ta­baix de la pandèmia. Ni de les obres inter­mi­na­bles del Con­sell de Cent, un car­rer que alguns dona­ven per liqui­dat com a pol galerístic i està renai­xent: espais que n’havien mar­xat han tor­nat. “I a la nos­tra gale­ria ens entra més gent que mai.”

Passi el que passi, la Dal­mau con­ti­nuarà anant a la seva. Com el pri­mer dia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.