“Ara ja sé què significa la frase «Hauries d’haver viscut una guerra»”

Sí, sobre­tot perquè hi ha moments clau en què totes aques­tes històries que­den al des­co­bert i con­nec­ta­des a la història en majúscu­les. I això passa quan, per exem­ple, hi ha una guerra i la gent és sot­mesa a unes experiències que són excep­ci­o­nals. Perquè una guerra és un esde­ve­ni­ment ter­ri­ble, però és aquí i et pot tocar a tu.

Sí, però, com dic al lli­bre, va ser com solen sor­tir les bones històries: no forçades. Arribo a Berlín en un moment post­co­vid, i es bui­den pisos de gent que s’ha mort. Tots tenim àlbums de fotos, però no amb aquesta abundància ni amb aquesta qua­li­tat ni d’aquesta anti­gui­tat. Tot­hom de la classe mit­jana ale­ma­nya tenia càmera de fotos. Als anys vint i trenta a Cata­lu­nya i a Aragó no hi havia tants mit­jans econòmics, i una foto era una cosa excep­ci­o­nal. Allà hi trobo unes històries.

Sí, hi ha una qüestió ètica. Em pre­gunto si estic fent alguna cosa que ètica­ment no hau­ria de fer i penso que la res­posta és que no. I tam­poc ningú, cap dels seus des­cen­dents, ha vol­gut aque­lles car­tes. Han que­dat orfes en la història, i d’aquí un temps serien paper trin­xat.

Tu ets peri­o­dista i també has d’estar amb els ulls oberts. Vivim d’estar amb els ulls oberts, d’escol­tar molt, de veure coses que els altres no estan obli­gats a veure. Sem­pre he tre­ba­llat amb històries de gent com tu i com jo, de la com­mon peo­ple, que diu la cançó. El que passa és que aquest cop la com­mon peo­ple que tenia al meu cos­tat tenia un altre tipus de vida. No he bus­cat vides excep­ci­o­nals, sinó que faig amb el que em trobo.

No, és molt més una casu­a­li­tat. Al dar­rer capítol hi ha com una lliçó de vida, quan m’inten­ten colar un àlbum fals. Veig que això no va de voler espec­ta­cu­la­rit­zar una història, sinó de tro­bar-hi la teva petita veri­tat. Ara s’ha con­ver­tit en un petita obsessió. Ja en dec tenir uns sei­xanta, d’àlbums, i són un petit tre­sor.

No ho sé. Sí que sé que ha tin­gut un inici i encara no s’ha aca­bat. Va començar de casu­a­li­tat i ha aga­fat una volada i un sig­ni­fi­cat vital impor­tant.

Sí, hi tenim la família allà, i família i amics a un cos­tat i a l’altre. Això no vol dir que no tin­guem una opinió for­mada sobre el fet. La Daixa pot­ser és la gran pro­ta­go­nista del lli­bre. La part de Rússia i Ucraïna l’explico a través dels seus ulls. La part dels Mone­gres, l’explico a través dels ulls de la meva família i dels escrip­tors que hi van ser [durant la Guerra Civil]. I, la guerra mun­dial a Berlín, l’explico a través dels àlbums i die­ta­ris.

Sem­pre. La guerra era com el cata­clisme ori­gi­nal, és el nos­tre diluvi uni­ver­sal. No diria que és la pri­mera cosa de la història, però sí que és la pri­mera cosa de la nos­tra història. Va tenir unes con­seqüències devas­ta­do­res. I va pas­sar allà mateix. Al front d’Aragó, hi passa la pri­mera bata­lla, que dura molt temps i molts escrip­tors hi van anar.

Abso­lu­ta­ment. Les bom­bes són allà. Nosal­tres hem vis­cut amb elles i ho lligo amb l’àlbum que vaig com­prar per inter­net [dels anys trenta, a Ale­ma­nya]. Veig que, quan l’aca­ben de cons­truir, coro­nen la casa amb una gran ban­dera nazi el dia de l’ani­ver­sari de Hit­ler! Vaig que­dar estu­pe­facte. Aque­lla gent posava una bomba a sobre de casa, era una bomba simbòlica. I jo també la tenia, a Saidí.

La visc com una pos­si­ble rea­li­tat, no com una abs­tracció. Quan em deien “Hau­ries d’haver pas­sat una guerra”, què m’esta­ven dient? Una guerra és necessària? O és un adver­ti­ment, una pre­pa­ració, una crítica? No puc dir que s’hagi com­plert del tot, però ara sí que sé què sig­ni­fica, aque­lla frase. Puc estar con­tent d’estar viu. El món es pot cap­gi­rar d’una manera molt bèstia. Ho veiem ara amb la guerra d’Israel. Costa molt d’assu­mir.

No, i això que fa poc que vaig anar a Berlín i li vaig enviar un mis­satge. Em va con­tes­tar amb eva­si­ves. Fins a cert punt ho entenc. Jo no sé com reac­ci­o­na­ria tam­poc. Per tant, al lli­bre en cap moment es jutja la gent ni es jut­gen les acci­ons.

Sí. El poder, l’he vist de prop i vaig veure com fun­ci­o­nava la Gene­ra­li­tat [el 2021va ser direc­tor de l’Ins­ti­tut Ramon Llull]. La guerra, l’he vis­cut de prop, i també he vis­cut a l’estran­ger. El que passa és que n’arri­ben d’altres, de neces­si­tats. Ara, per exem­ple, he estat pare, i aquesta és una experiència nova i tan impor­tant com les altres o més. O tens un talent impres­si­o­nant i saps escriure sobre qual­se­vol cosa del món sense sor­tir del teu des­patx, o has de tenir experiències.

És que no m’eixia d’una altra manera! No podia ser que els fes par­lar com si fos­sin de Ter­rassa. El català a la Franja té sentència de mort, és qüestió d’anys, això ja ho sabem. Però, és clar, a casa no pots par­lar d’una altra manera.