Un sentit homenatge a les novel·les epistolars

Hi ha con­cep­tes popu­lars que sonen simpàtics però solen estar força allu­nyats de la rea­li­tat. Com ara que els bom­bers són piròmans en potència, que els polítics tenen volun­tat de ser­vei social o que els crítics musi­cals, d’art o lite­ra­ris en rea­li­tat són músics, artis­tes o escrip­tors frus­trats. De tot hi pot haver, però quan un edi­tor publica una obra pròpia, més que superar una frus­tració, gai­rebé és un acte de valen­tia perquè s’exposa més que els seus autors.

Als casos de Iolanda Batallé, Jordi Fer­nando, Ester Andorrà i Josep Lluch, entre d’altres, ara s’hi suma Glòria Gasch Brosa (Bar­ce­lona, 1973), edi­tora de Columna des del 2015, tot i que fa més de 25 anys que es dedica als lli­bres. I s’hi suma amb la novel·la Ara, i cada demà (Empúries).

Té por, en el seu debut, Glòria Gasch? “Por, no, a la vida no has de tenir por. Res­pecte, sí. Igual que tinc res­pecte al mar. Un nave­gant no pot tenir por al mar”, i ho diu amb conei­xe­ment de causa perquè fa més de 30 anys que navega i coneix bé, entre d’altres racons, les com­pli­ca­des cos­tes gre­gues, com demos­tra a l’obra. “Grècia és extra­or­dinària, pels pai­sat­ges, per la gent, per la història... I és molt difícil de nave­gar, perquè hi ha vents, com el Mel­temi, a l’estiu, que es cana­litza pels Urals i arriba a les Cícla­des amb una força des­co­mu­nal.”

Una dona rep un tele­grama que la informa de l’herència de cen­te­nars de car­tes, que haurà de reco­llir a la bibli­o­teca d’una casa des­co­ne­guda. Durant tota la nit, immersa en la lec­tura epis­to­lar, s’adona dels dife­rents camins que ofe­reix la vida i recorda com va conèixer el vell Kos­tas Khánikos, un llop de mar de l’illa de Simi. Amb en Kos­tas aprèn a nave­gar per la Medi­terrània, alhora que fuig d’un pas­sat que encara ha de resol­dre.

Tot i la plas­ti­ci­tat de les des­crip­ci­ons, Gasch matisa: “En alguns llocs hi he estat, però no a tots els que des­criu aquesta nave­gant lec­tora de car­tes. I tam­poc he nave­gat mai en soli­tari ni crec que ho faci mai.”

Aquest seria el resum de la part més nar­ra­tiva d’Ara, i cada demà, l’altra part, amb més per­cen­tatge en el glo­bal, són les car­tes que envia un tal Salva a la seva esti­mada, la Maria, entre el 1957 i el 1964. Perquè una de les inten­ci­ons de l’obra és “reflec­tir una època”.

Tot i que la idea prin­ci­pal era una altra. “He fet un home­natge al gènere epis­to­lar, que sem­pre m’ha apas­si­o­nat, per obres com ara 84, Cha­ring Cross Road, de Helene Hanff, La ciu­tat i la casa, de Nata­lia Ginz­burg, Carta a una des­co­ne­guda, de Ste­fan Zweig... També m’agrada la litúrgia de les car­tes, escriure-les a mà, que un cop l’envies ja en perds el con­trol, no la pots esbor­rar, ni saps quan arri­barà al des­ti­na­tari, si mai ho fa, i has de recor­dar què li has escrit per quan et res­pon­gui...”

“I també em van mar­car les car­tes dels meus pares. Van començar a fes­te­jar als dotze anys i s’escri­vien cada dia fins que es van casar, el 1966. Tinc més de 5.000 car­tes que es van escriure al llarg de deu anys. Quan vaig veure les capses vaig pen­sar que era allò, el que havia d’escriure”, tot i que la història que relata i els per­so­nat­ges que ha creat no tenen res a veure amb els seus pares.

És una relació epis­to­lar d’una veu, però. “He inten­tat mos­trar l’obsessió d’algú que no pot viure sense expli­car què fa i sense saber què fa l’altra. No assetja, perquè és un espe­rit inno­cent, però és molt inci­siu”, asse­gura Gasch, i hi afe­geix: “Només lle­gim les car­tes del Salva i veiem la Maria a través dels seus ulls; en rea­li­tat no sabem com és ella, perquè el punt de vista de la pri­mera per­sona sem­pre és equívoc, és el que passa dins del cap del nar­ra­dor.”

L’ús d’aquesta tècnica no és casual. “M’agra­den molt les el·lipsis, però són difícils d’apli­car perquè si et pas­ses es pot per­dre el fil, però detesto que m’expli­quin massa coses; tracto el lec­tor amb res­pecte i hi con­fio.”

Tor­nem a l’inici de la con­versa, als motius que l’han empés a publi­car per pri­mer cop. “He fet aquest pas perquè hi ha hagut uns edi­tors que m’han ani­mat a fer-ho. La seva mirada et dona pers­pec­tiva. Jo no ho hau­ria fet mai per mi mateixa, això és evi­dent. Vaig començar a escriure per mi, amb la lli­ber­tat que et dona tro­bar els teus moments per escriure el que por­tes dins”, con­fessa.

Tot i la falta de temps, sem­pre ha escrit, però va posar el motor en marxa, de veri­tat –a Bue­nos Aires, el 2019–, el con­sell d’un edi­tor argentí a qui va expli­car la idea de l’obra i que la va ani­mar a escriure-la. Havia de mar­car-se una rutina per fer-ho, com ara una tarda a la set­mana, i no sal­tar-s’ho. Això li va pro­por­ci­o­nar el temps neces­sari. “He tri­gat qua­tre anys a escriure-la; tenint tot el temps, hi hau­ria estat un any.”

Té clar que hi ha tres mira­cles, quan escrius: que et publi­quin, que tin­guis èxit i que et tra­du­ei­xin. “L’èxit ja és que et publi­quin. Nosal­tres, els edi­tors, ens pas­sem la vida dient que no a autors.”

Podem espe­rar més novel·les de Glòria Gasch, doncs? “Con­ti­nuaré escri­vint perquè forma part de mi, de la meva manera de ser, però si tor­naré a publi­car no ho puc dir, això ho ha de dir un edi­tor”, res­pon, tot mos­trant els peus de plom i la humi­li­tat que cal tenir quan s’està a l’altra banda de la taula que ocupa tots els dies. “Posar-me a l’altra banda, m’ho he pres com un apre­nen­tatge i crec que m’ha fet millor edi­tora.”