Música

Crítica

La predilecta del públic

Es pot afir­mar, sense caure en gran con­trovèrsia, que Vivi­ane Hag­ner és la vio­li­nista pre­fe­rida dels melòmans giro­nins. De la mà d’Iber­ca­mera, la con­cer­tista ale­ma­nya d’ascendència core­ana va pre­sen­tar-se –i tri­om­far– per cin­quena vegada a l’Audi­tori de Girona, aquest diu­menge 17 de novem­bre, davant de la Sala Mont­sal­vatge casi plena. En les cites ante­ri­ors, Hag­ner havia con­vençut i impres­si­o­nat el públic de la urbs, no només pel seu vir­tu­o­sisme excel·lit, sinó també per la seva afa­bi­li­tat i gra­ci­o­si­tat. Aquest cop, anant més enllà, va pro­fes­sar igual­ment la seva asser­tiva ver­sa­ti­li­tat, abor­dant com­po­si­tors mar­ca­da­ment dis­si­mi­lars de tres segles dife­rents: de Bach a Xos­takóvitx, fins ater­rar a les Dan­ses hon­ga­re­ses de Brahms, que feien de reclam al pro­grama.

La pia­nista armènia Lilit Gri­goryan, dei­xe­bla de Maria João Pires, va ser en tot moment una com­pa­nyia afa­vo­ri­dora, mar­cant sola els pri­mers com­pas­sos de la Sonata en si menor (BWV 1014) de Bach. Va ser un inici tímid, mil·limètric i un pèl acadèmic, però gra­du­al­ment la diva va pujar el to amb el seu cordòfon, desen­vo­lu­pant mans lliu­res, vole­te­jants i comu­ni­cants, fent bro­tar ele­gant­ment les notes com els motius flo­rals i cal·ligràfics del seu llarg ves­tit de blanca neu.

La sere­ni­tat seria ràpida­ment con­su­mida per la con­vulsió de la Sonata op. 134 de Xos­takóvitx, una obra de matu­ri­tat (1968), quan el rus ja s’apro­pava al final de la seva vida (va morir el 1975). El pen­ta­grama flir­teja desin­hi­bi­da­ment amb la dis­sonància, tei­xint fili­gra­nes sinu­o­ses i tor­tu­o­ses, a vega­des fan­tas­magòriques, que segu­ra­ment van dei­xar atònits els espec­ta­dors més des­pre­vin­guts. Com és marca de l’autor, de tant en tant el sinis­tre esclata en bur­lesc, com espur­nes d’un caba­ret revo­lu­ci­o­nari, que pre­sa­gien la tra­gi­comèdia imma­nent a la psi­que humana, en aquest cas acord amb les llums bai­xes que domi­na­ven la sala. El duo va començar el lliu­ra­ment amb cau­tela, més cere­bral que vis­ce­ral, però a par­tir del segon movi­ment van clara­ment rega­lar-se de plaer i efer­vescència, pro­pi­ci­ant una gran­di­loqüència com­pun­gida i agre­dolça, però abso­lu­ta­ment for­mi­da­ble.

Mal­grat els avi­sos rei­te­rats, els estos­secs roma­nen un incon­ve­ni­ent en els con­certs de ‘clàssica’. Pot­ser ja seria temps que alguna marca de dra­gees per la gola infla­mada patro­cinés els con­certs. Això sí: amb invo­lu­cres inso­nors!... La veri­tat és que en van per­sis­tir en la segona part del reci­tal, dedi­cada a Johan­nes Brahms: pri­mer amb la Sonata en sol major, op. 78, que va arran­car prou elegíaca i pri­ma­ve­ral, però que ràpida­ment va decaure en els esque­ma­tis­mes cir­cu­lars que deli­mi­ten la pro­ducció de l’ham­burguès. Defi­ni­ti­va­ment, no era sinó un introit pel plat prin­ci­pal, que cons­tava d’una selecció de les Dan­ses hon­ga­re­ses, pro­ba­ble­ment la seva com­po­sició més famosa i exi­tosa. Ori­gi­nal­ment per piano a qua­tre mans, Lilit i Vivi­ane la van pre­sen­tar aquí en l’adap­tació de Josef Joac­him (emi­nent vio­li­nista jueu aus­tro­hon­garès del segle XIX), que natu­ral­ment poten­cia els solos de l’ins­tru­ment amb detalls inter­pre­ta­tius d’alt gàlib, alhora que manté en pri­mer pla totes les vívides modu­la­ci­ons d’ins­pi­ració popu­lar, atès que el violí ocupa un lloc des­ta­cat en la tra­dició folklòrica del país magiar.

Amb la seva pre­di­lecta al davant, l’assistència es va pren­dre la lli­ber­tat d’anar aplau­dint al final de cada tros, tot i què amb mode­ració. En canvi, sen­tint que tenia la pla­tea a seu favor, Hag­ner va brin­dar una exe­cució pletòrica, emfàtica i vita­mi­nada, des­ple­gant no només totes les vir­tu­a­li­tats del seu talent, com encara un llen­guatge cor­po­ral molt més distès i des­a­com­ple­xat, sal­tant i remar­cant sovint el ritme dels balls amb els peus. Els bisos van ser amb dues tira­des més de les Dan­ses hon­ga­re­ses, i a l’intro­duir-los, la solista va seduir encara més els pre­sents al pro­nun­ciar “mol­tes gràcies” en un català lla­mi­ner, l’àpex de sor­tir vic­to­ri­osa d’una gran vet­llada. Tan­ma­teix, aquesta no és l’única cer­tesa: la vio­li­nista segu­ra­ment tor­narà un dia a la ciu­tat que l’escull i acull com a favo­rita.

Viviane Hagner
Pianista: Lilit Grigoryan
Auditori de Girona, diumenge 17 de novembre del 2024. Ibercamera


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia