“La pel·lícula ‘8’ és un poema cinematogràfic tràgic”

Can­vio perquè cre­a­ti­va­ment em pro­voca molt fer coses que no he fet, llançar-m’hi. Jo no havia fet mai una pel·lícula en plans seqüència. Vaig escriure 8 molt ràpida­ment, gai­rebé un capítol cada dia. El procés de fer-la ha estat molt com­plex, és un poema cine­ma­togràfic de con­ne­xi­ons amb repe­ti­ci­ons, però que tenen sen­tit, donen més pro­fun­di­tat a la història, con­nec­ten els per­so­nat­ges, els seus sen­ti­ments i memòria.

No va ser una ins­pi­ració, però després em vaig ado­nar que li venia bé a la història. Jo em vaig pro­po­sar real­ment expli­car què passa entre dos per­so­nat­ges que nei­xen el mateix dia, molt a prop, i aquesta ener­gia d’atracció, tot i que no és que hi cre­gui gaire, en aquests tipus d’ener­gia. I vaig escriure molt lliu­re­ment sobre el fet que cadascú nai­xia i esta­ven con­nec­tats. Sovint escric sense saber gaire bé cap on vaig.

No va ser gaire cons­ci­ent, em vaig dei­xar por­tar una mica per la intuïció, per l’ins­tint, pel sub­cons­ci­ent. Vaig pen­sar sim­ple­ment en la història de dues per­so­nes a mesura que van crei­xent i que tenen els seus des­tins con­nec­tats. Ja quan vaig escriure el nai­xe­ment dels dos per­so­nat­ges en el pri­mer capítol vaig veure que allò era un vuit: neix Octa­vio, el metge surt cor­rent perquè neix Adela... I des de lla­vors em va interes­sar molt el vuit com a con­nexió entre dos per­so­nat­ges. També vaig enten­dre, en escriure, que ho havia de rodar en plans seqüència, amb con­tinuïtat. I lla­vors vaig pen­sar que podia expli­car la història en vuit capítols. En el segon capítol, cap al final de la Guerra Civil, tenen vuit anys. I cada un està en un bàndol, en una Espa­nya. I va ser a par­tir dels capítols dos i tres que em vaig ado­nar que par­lava de les dues Espa­nyes, i vaig pen­sar en aquest poema de Mac­hado. Conec molt Mac­hado, des de l’ado­lescència que m’agrada molt.

Sí, ara ho estem veient, és veri­tat que passa a tot arreu. El que passa és que a Espa­nya vam pas­sar per una etapa que ens ha mar­cat molt. Ha mar­cat fins i tot els més joves que no són cons­ci­ents del que va pas­sar. Va ser real­ment una guerra civil entre ger­mans. Em vaig ado­nar després a poc a poc que estava fent una mena de teràpia, sense intenció de fer-ne, però podia fun­ci­o­nar com a tal. Les teràpies psi­cològiques, en aquest cas psi­co­so­ciològiques, tenen a veure amb un trauma. En aquesta història hi ha el trauma de cadascú que ha per­dut el seu pare, i un bon trac­ta­ment seria pri­mer de tot evi­den­ciar el trauma, ado­nar-se que exis­teix, i no ocul­tar-lo. Aquest paral·lelisme va ser d’una manera incons­ci­ent, em deixo por­tar per alguna cosa que m’atrau i em sem­bla pro­me­te­dor. Després ja hi aplico la raó i m’adono que cada per­so­natge és d’una Espa­nya, i a través d’ells estic expli­cant l’Espa­nya que ens va tocar viure a cadascú.

És un poema cine­ma­togràfic tràgic, amb uns ver­sos molt durs, de mort, amb la seva rima. La poe­sia és pre­sent en el meu cinema. Los aman­tes del círculo polar era com un poema. I lla­vors, és clar, a 8 tenen les seves sime­tries, i estan sepa­rats, però també estan units per l’atzar. Hi ha les repe­ti­ci­ons, les rimes, les geo­me­tries, les vol­tes, les revol­tes... Espero que el públic enten­gui aquesta pel·lícula, que vegi que està com­pro­mesa amb la rea­li­tat, però en rea­li­tat pro­posa una meta­re­a­li­tat. Dema­na­ria en aquest sen­tit que es veiés una mica amb els meus ulls. Des d’aquesta pers­pec­tiva s’entendrà millor, com una reflexió emo­ci­o­nal, perquè, si no, pot resul­tar estra­nya. Si estic escri­vint i m’adono cap on vaig, intento esqui­var-ho i anar per un altre lloc que no sigui el pre­vi­si­ble, el fàcil. Vaig escriure la pri­mera versió del guió molt ràpida­ment. Després em vaig ado­nar que era una pel·lícula molt ago­sa­rada, arris­cada, valenta.

Vam estar més temps assa­jant que rodant, el doble. Vam començar assa­jant pri­mer a taula els diàlegs, i després ja en una sala molt gran, com a la pel·lícula Dog­vi­lle, amb els espais mar­cats a terra amb cinta blanca. Vaig assa­jar amb els actors, jo amb el mòbil. I després vaig sot­me­tre tot aquest procés d’assa­jos a un pro­grama nou que es diu Hal, que ha dis­se­nyat el meu fill Perú, que és arqui­tecte i artista espe­ci­a­lista en rea­li­tat vir­tual. Va crear un pro­grama, Hal, amb la seva empresa Kine­rama, amb el qual pots assa­jar la pla­ni­fi­cació a par­tir d’ins­tal·lar sen­sors als actors per cap­tu­rar els seus movi­ments i amb els deco­rats en 3D. Això per­met després, a soles, posar-te les ulle­res de rea­li­tat vir­tual i deci­dir on col·loques la càmera, l’òptica, la il·lumi­nació... És un invent fas­ci­nant. El millor assaig que he pogut fer és dins de HAL. Segur que en el futur s’uti­lit­zarà molt. Ha gua­nyat un premi inter­na­ci­o­nal. Amb aquesta pre­pa­ració vaig anar molt segur al rodatge, tot i que és un dels més durs que he fet. Era una pel·lícula molt difícil, amb unes core­o­gra­fies molt com­ple­xes. L’equip estava molt impli­cat.

Estic expli­cant la pos­si­ble atracció que pot haver-hi entre dues per­so­nes. No sé si real­ment exis­teix el destí. A Los aman­tes del círculo polar vaig estar par­lant d’això també. Els per­so­nat­ges estan con­nec­tats, per un cos­tat, el destí els con­necta. El número 8 els separa, és un bucle que no els per­met veure’s, sim­ple­ment es cre­uen. Però alhora estan units per l’atzar, hi ha una mena d’ener­gia que els uneix que és l’atzar. Estic cre­ant aquesta meta­re­a­li­tat. Els seus des­tins estan con­nec­tats des del prin­cipi i tar­den en veure’s, en reconèixer-se, en des­co­brir-ho.