Cinema

Toni Soler

Guionista i productor

“Pujol té moltes capes, reduir-lo als fets del 2014 seria fer molt curt”

Guionista de ‘Parenostre’, la pel·lícula sobre la caiguda de Jordi Pujol dirigida per Manuel Huerga que arriba avui als cinemes

“El Procés va ser un canvi de rasant per al catalanisme, de trobar-se amb una paret que creia que podia saltar per vies democràtiques”

En un cert moment, Jordi Pujol va arribar a pensar que el més important per a Catalunya era que ell manés

Com Jordi Pujol, Toni Soler (Figue­res, 1965) té també mol­tes capes. Una d’elles, molt abans de crear popu­lars pro­gra­mes d’humor de TV3 com Polònia o Està pas­sant, era la de cro­nista al Par­la­ment de Cata­lu­nya a prin­ci­pis dels 1990, per als dia­ris Avui i El Obser­va­dor. En aquell temps va tenir ocasió de veure de prop i conèixer l’ales­ho­res pre­si­dent de Cata­lu­nya. Més de tres dècades després, aborda la figura de Pujol com a guio­nista i pro­duc­tor de Pare­nos­tre , una pel·lícula de ficció que arriba avui als cine­mes. Josep Maria Pou (el pre­si­dent), Carme Sansa (Marta Fer­ru­sola), David Sel­vas (Artur Mas) i Pere Arqui­llué (Jordi Pujol fill) en són els pro­ta­go­nis­tes. Manuel Huerga diri­geix aquest film que, encara que parla d’un cal­vari, s’estrena per Set­mana Santa “per casu­a­li­tat”.

El fet que ‘Pare­nos­tre’ sigui una pro­ducció de Mino­ria Abso­luta, vol dir que ha entrat en aquest jardí perquè li venia de gust?
Sí, exac­ta­ment. Tot i que sense l’ajuda dels nos­tres copro­duc­tors de Las­tor i sense el suport de TV3 i tota la pesca, la pel·lícula no s’hau­ria pogut finançar. Les pel·lícules en català i de temàtica estric­ta­ment cata­lana tenen difi­cul­tats per viat­jar i, per tant, també tenen difi­cul­tats per tro­bar finançament. No ha estat fàcil, i sense una ferma volun­tat de fer-la no hau­ria estat pos­si­ble.
Però de qui ha estat l’espurna ini­cial d’aquesta pel·lícula?
Meva. Pensàvem idees i jo vaig dir que el gran tema que hi ha a Cata­lu­nya és en Pujol. No el cas Pujol, només, sinó la figura de Jordi Pujol. I això va ser fa cinc anys, el 2020. He estat bus­cant al cor­reu electrònic i he tro­bat un mail ja dient-ho i pen­sant de què podria anar la pel·lícula i tal del 2020.
Té a veure amb la pandèmia?
No. Té a veure amb què després vam estar un any donant vol­tes al guió, després bus­cant finançament, després bus­cant direc­tor, final­ment rodant i després del rodatge un any de posar la pel·lícula a punt, perquè el rodatge va ser sen­zill, era tot vir­tual, en un plató, però després, en canvi, el procés poste­rior ha estat molt laboriós.
Deu conèixer per­so­nal­ment Jordi Pujol, perquè feia de peri­o­dista al Par­la­ment fa 25 anys.
L’he vist en múlti­ples rodes de premsa, al Par­la­ment, en viat­ges ofi­ci­als... Qual­se­vol infor­ma­dor polític de Cata­lu­nya ha d’estar d’acord que és una figura fas­ci­nant. I això, com­bi­nat amb l’enorme influència i poder que ha tin­gut a Cata­lu­nya i la dimensió de la seva, entre come­tes, bai­xada als inferns el 2014, fan que sigui un per­so­natge molt interes­sant. Però és un per­so­natge que té mol­tes capes i està bé expli­car-les totes, perquè en el cas de Pujol, reduir-lo als fets del 2014 seria que­dar-se molt curt i que­dar molt coix en el retrat del per­so­natge. I, per tant, jo creia que aquesta pel·lícula era una opor­tu­ni­tat no només per expli­car, en part, el Procés, expli­car la relació Cata­lu­nya-Espa­nya, expli­car com actua l’Estat quan se sent amenaçat, sinó també per expli­car el model de gestió i de lide­ratge de Jordi Pujol i expli­car també, a través del seu pas­sat, les diver­ses capes del per­so­natge.
Hi ha una escena impor­tant en què Pujol demana ajuda al rei Joan Car­les, i aquest li res­pon que les coses han can­viat i no el pot aju­dar. El Procés va ser un canvi de para­digma en la política del país?
Total­ment. Caldrà veure què en que­darà, quin és el lle­gat. Aviat sabrem si n’ha que­dat gaire cosa o no, del Procés. Però en aquell moment va alte­rar el sis­tema de par­tits i va mos­trar una cara del poder democràtic espa­nyol poc agra­da­ble, per dir-ho així, cosa que encara estem veient aquests dies en la comissió de l’ope­ració Cata­lu­nya. Per tant, sí, va ser un canvi molt impor­tant, però el Procés també va ser un canvi de rasant per al cata­la­nisme, de tro­bar-se amb una paret que creia que podia sal­tar per vies democràtiques, i també es va tro­bar amb una sèrie de limi­ta­ci­ons que pot­ser no sos­pi­tava que tenia. Va ser una lliçó per a molta gent.
‘Pare­nos­tre’ és un títol amb una explícita referència reli­gi­osa, i estre­neu per Set­mana Santa...
Això és casu­a­li­tat [riu].
Però el títol no és casual.
El títol no, perquè hi ha una con­no­tació reli­gi­osa, però també una de fami­liar. I jo crec que, sense enten­dre la dinàmica fami­liar, és molt com­pli­cat enten­dre la figura de Pujol i tot el que va pas­sar. La veri­tat és que trobo que el títol li va com anell al dit.
Pujol des­taca en un temps de grans ani­mals polítics?
Total­ment. El que passa és que no sé si és ben bé cert o és que em faig gran i ide­a­litzo el pas­sat. Però jo, quan penso en Pujol, Mara­gall, González, Arza­llus... Uau! I espe­ci­al­ment com­pa­rat amb el d’ara. Però també és veri­tat que eren temps més heroics, no? Era la tran­sició, veníem del fran­quisme... I tots érem més impres­si­o­na­bles, tant per edat com perquè la nos­tra democràcia era més jove. No sé fins a quin punt és objec­tiva aquesta impressió.Però jo crec que, espe­ci­al­ment en el cas de Cata­lu­nya, Pujol i Mara­gall són dos mons­tres polítics, molt dife­rents, però que no sé si tro­ba­rem un duel de titans polítics aviat com aquest.
Surt diver­ses vega­des a la pel·lícula que Pujol va posar Cata­lu­nya davant fins i tot de la seva família. Això és clau per enten­dre la seva figura? És un gran patri­ota?
Jo crec que Pujol és un patri­ota, però tots els patri­o­tis­mes, com tots els ide­a­lis­mes, tenen una part d’ego­isme sub­ja­cent, d’ego­la­tria sub­ja­cent. L’ide­a­lisme exa­cer­bat et pot por­tar a pen­sar que el millor per al país o per al col·lec­tiu és el millor per a tu, i vice­versa. I en el cas de Pujol jo crec que en un cert moment va arri­bar a pen­sar que el més impor­tant per a Cata­lu­nya era que ell manés, tenia Cata­lu­nya al cap i tal.​No és tan estrany que els polítics pre­ten­guin iden­ti­fi­car-se amb el país que gover­nen. No és pri­va­tiu de Jordi Pujol. Però jo crec que Pujol és evi­dent que ha jugat a iden­ti­fi­car-se amb el país, a iden­ti­fi­car el seu govern o el seu par­tit amb el país, i és clar, això té ris­cos, perquè si les coses van mala­ment, ales­ho­res és tot el país qui en rep les con­seqüències. Però hi ha molts altres polítics que han cai­gut en el mateix defecte, i de vega­des són els més ide­a­lis­tes. Això ens indica que les coses bones poden deri­var en dolen­tes, i les dolen­tes poden deri­var en bones. És difícil iden­ti­fi­car el bé i el mal en política.
Hi ha la figura metafòrica de la psi­coanàlisi de ‘matar el pare’. Es pot inter­pre­tar com si Pujol fos una mica el pare de Cata­lu­nya i entre tots el van ‘matar’?
No ho sé. Jo crec que, si el van matar, res­sus­ci­tarà. Hi ha hagut una reha­bi­li­tació par­cial de la seva figura a través de Junts, però també el pre­si­dent Illa l’ha rebut a Palau. I no dubto que quan arribi el moment hi haurà un comiat pre­si­den­cial per a Pujol. La decepció evi­dent que hi va haver per a molta gent, quan van pas­sar els fets de 2014, va fer que s’esborrés una mica la resta del per­so­natge i això ine­vi­ta­ble­ment tor­narà a aflo­rar. I, per tant, la figura de Pujol no acaba el 2014.
Veu­rem tota la foto­gra­fia?
Jo crec que tor­na­rem a veure la foto­gra­fia sen­cera, exac­ta­ment.
La pel·lícula parla de fets més o menys cone­guts. El que fa ori­gi­nal la pel·lícula és la pers­pec­tiva, el punt de vista fami­liar, íntim.
Sí, era l’ele­ment que ens podia fer que la pel·lícula fos atrac­tiva, poder mirar pel forat del pany. Hem inten­tat docu­men­tar-nos molt, lle­gir tot el que s’havia de lle­gir al res­pecte, i després omplir els forats que ens dona la rea­li­tat amb ficció pro­ba­ble.
Però no heu tin­gut el tes­ti­moni d’algú que estigués dins d’aques­tes habi­ta­ci­ons tan­ca­des?
No, perquè no estava segur que això ens acostés a la veri­tat. Però no per mal­dat, eh? La natura de les humana és així. Els tes­ti­mo­nis pre­sen­ci­als tots par­len des d’un punt de vista per­so­nal, i no tinc per què fiar-me més d’ells que d’algú altre. Començant pels pro­pis Pujol, vull dir que...
Hi ha molts camins per acos­tar-se a la veri­tat, i no necessària­ment han de ser un tes­ti­moni, no?
Exac­ta­ment.
Té una tra­jectòria cone­guda en els pro­gra­mes d’humor. Crida l’atenció la seri­o­si­tat de la pro­posta.
Jo crec que hi ha dos o tres moments amb humor. Tam­poc soc un humo­rista, jo. He fet pro­gra­mes d’humor, crec que se’m dona bé. L’humor a vega­des és una eina collo­nuda, però de vega­des fa nosa. Jo no tenia cap gana de fer ara una pel·lícula d’humor. Tenia ganes de fer una pel·lícula d’un altre tipus. Jo també tinc diver­ses capes, com el Pujol.
A Cata­lu­nya conei­xem més bé Pujol, òbvi­a­ment. Pen­seu que la pel·lícula pot aju­dar a conèixer-lo i a saber tot el que va pas­sar fora de Cata­lu­nya?
Espero que sí, o que almenys des­perti la curi­o­si­tat de la gent. Amb Pare­nos­tre no n’hi ha prou per conèixer la vida de Pujol. Però és un pri­mer pas, jo crec, perquè la gent pugui enten­dre que el que va pas­sar el 2014 no és una cosa que flo­reix espontània­ment, sinó que té unes cau­ses, algu­nes remo­tes, i d’altres més pròximes, més con­jun­tu­rals, com és el Procés inde­pen­den­tista i tot això, i també els tri­pi­jocs finan­cers de Con­vergència Democràtica. I en el cas de Pujol hi ha tota la seva bio­gra­fia que ens dona mol­tes pis­tes de per què va pas­sar el que va pas­sar. Jo espero que la gent surti al cinema pre­gun­tant-se qui va ser Pujol per a mi? Qui va ser Pujol per a nosal­tres? Perquè és una pre­gunta que ha que­dat sense res­posta i és estrany amb l’omni­presència que va tenir el per­so­natge. I m’agra­da­ria que la pel·lícula con­tribuís a aquest debat.
L’ha vista Pujol, la pel·lícula?
No em consta, no ho crec. No, perquè no s’ha estre­nat.
Hi ha pro­jec­ci­ons pri­va­des, enllaços d’inter­net...
No, no l’ha dema­nat. Si l’hagués vol­gut veure en una pro­jecció pri­vada, per des­comp­tat, li hauríem ofert. De fet, ell fa un parell de mesos em va dema­nar de veure’ns, en teo­ria per comen­tar un arti­cle de l’Ara, o no sé què. Jo vaig pen­sar que era per la pel·lícula. Però poc després van anul·lar la reunió, sense expli­ca­ci­ons. Per tant, no ho sé.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.