“Pujol té moltes capes, reduir-lo als fets del 2014 seria fer molt curt”

Sí, exac­ta­ment. Tot i que sense l’ajuda dels nos­tres copro­duc­tors de Las­tor i sense el suport de TV3 i tota la pesca, la pel·lícula no s’hau­ria pogut finançar. Les pel·lícules en català i de temàtica estric­ta­ment cata­lana tenen difi­cul­tats per viat­jar i, per tant, també tenen difi­cul­tats per tro­bar finançament. No ha estat fàcil, i sense una ferma volun­tat de fer-la no hau­ria estat pos­si­ble.

Meva. Pensàvem idees i jo vaig dir que el gran tema que hi ha a Cata­lu­nya és en Pujol. No el cas Pujol, només, sinó la figura de Jordi Pujol. I això va ser fa cinc anys, el 2020. He estat bus­cant al cor­reu electrònic i he tro­bat un mail ja dient-ho i pen­sant de què podria anar la pel·lícula i tal del 2020.

No. Té a veure amb què després vam estar un any donant vol­tes al guió, després bus­cant finançament, després bus­cant direc­tor, final­ment rodant i després del rodatge un any de posar la pel·lícula a punt, perquè el rodatge va ser sen­zill, era tot vir­tual, en un plató, però després, en canvi, el procés poste­rior ha estat molt laboriós.

L’he vist en múlti­ples rodes de premsa, al Par­la­ment, en viat­ges ofi­ci­als... Qual­se­vol infor­ma­dor polític de Cata­lu­nya ha d’estar d’acord que és una figura fas­ci­nant. I això, com­bi­nat amb l’enorme influència i poder que ha tin­gut a Cata­lu­nya i la dimensió de la seva, entre come­tes, bai­xada als inferns el 2014, fan que sigui un per­so­natge molt interes­sant. Però és un per­so­natge que té mol­tes capes i està bé expli­car-les totes, perquè en el cas de Pujol, reduir-lo als fets del 2014 seria que­dar-se molt curt i que­dar molt coix en el retrat del per­so­natge. I, per tant, jo creia que aquesta pel·lícula era una opor­tu­ni­tat no només per expli­car, en part, el Procés, expli­car la relació Cata­lu­nya-Espa­nya, expli­car com actua l’Estat quan se sent amenaçat, sinó també per expli­car el model de gestió i de lide­ratge de Jordi Pujol i expli­car també, a través del seu pas­sat, les diver­ses capes del per­so­natge.

Total­ment. Caldrà veure què en que­darà, quin és el lle­gat. Aviat sabrem si n’ha que­dat gaire cosa o no, del Procés. Però en aquell moment va alte­rar el sis­tema de par­tits i va mos­trar una cara del poder democràtic espa­nyol poc agra­da­ble, per dir-ho així, cosa que encara estem veient aquests dies en la comissió de l’ope­ració Cata­lu­nya. Per tant, sí, va ser un canvi molt impor­tant, però el Procés també va ser un canvi de rasant per al cata­la­nisme, de tro­bar-se amb una paret que creia que podia sal­tar per vies democràtiques, i també es va tro­bar amb una sèrie de limi­ta­ci­ons que pot­ser no sos­pi­tava que tenia. Va ser una lliçó per a molta gent.

Això és casu­a­li­tat [riu].

El títol no, perquè hi ha una con­no­tació reli­gi­osa, però també una de fami­liar. I jo crec que, sense enten­dre la dinàmica fami­liar, és molt com­pli­cat enten­dre la figura de Pujol i tot el que va pas­sar. La veri­tat és que trobo que el títol li va com anell al dit.

Total­ment. El que passa és que no sé si és ben bé cert o és que em faig gran i ide­a­litzo el pas­sat. Però jo, quan penso en Pujol, Mara­gall, González, Arza­llus... Uau! I espe­ci­al­ment com­pa­rat amb el d’ara. Però també és veri­tat que eren temps més heroics, no? Era la tran­sició, veníem del fran­quisme... I tots érem més impres­si­o­na­bles, tant per edat com perquè la nos­tra democràcia era més jove. No sé fins a quin punt és objec­tiva aquesta impressió.Però jo crec que, espe­ci­al­ment en el cas de Cata­lu­nya, Pujol i Mara­gall són dos mons­tres polítics, molt dife­rents, però que no sé si tro­ba­rem un duel de titans polítics aviat com aquest.

Jo crec que Pujol és un patri­ota, però tots els patri­o­tis­mes, com tots els ide­a­lis­mes, tenen una part d’ego­isme sub­ja­cent, d’ego­la­tria sub­ja­cent. L’ide­a­lisme exa­cer­bat et pot por­tar a pen­sar que el millor per al país o per al col·lec­tiu és el millor per a tu, i vice­versa. I en el cas de Pujol jo crec que en un cert moment va arri­bar a pen­sar que el més impor­tant per a Cata­lu­nya era que ell manés, tenia Cata­lu­nya al cap i tal.​No és tan estrany que els polítics pre­ten­guin iden­ti­fi­car-se amb el país que gover­nen. No és pri­va­tiu de Jordi Pujol. Però jo crec que Pujol és evi­dent que ha jugat a iden­ti­fi­car-se amb el país, a iden­ti­fi­car el seu govern o el seu par­tit amb el país, i és clar, això té ris­cos, perquè si les coses van mala­ment, ales­ho­res és tot el país qui en rep les con­seqüències. Però hi ha molts altres polítics que han cai­gut en el mateix defecte, i de vega­des són els més ide­a­lis­tes. Això ens indica que les coses bones poden deri­var en dolen­tes, i les dolen­tes poden deri­var en bones. És difícil iden­ti­fi­car el bé i el mal en política.

No ho sé. Jo crec que, si el van matar, res­sus­ci­tarà. Hi ha hagut una reha­bi­li­tació par­cial de la seva figura a través de Junts, però també el pre­si­dent Illa l’ha rebut a Palau. I no dubto que quan arribi el moment hi haurà un comiat pre­si­den­cial per a Pujol. La decepció evi­dent que hi va haver per a molta gent, quan van pas­sar els fets de 2014, va fer que s’esborrés una mica la resta del per­so­natge i això ine­vi­ta­ble­ment tor­narà a aflo­rar. I, per tant, la figura de Pujol no acaba el 2014.

Jo crec que tor­na­rem a veure la foto­gra­fia sen­cera, exac­ta­ment.

Sí, era l’ele­ment que ens podia fer que la pel·lícula fos atrac­tiva, poder mirar pel forat del pany. Hem inten­tat docu­men­tar-nos molt, lle­gir tot el que s’havia de lle­gir al res­pecte, i després omplir els forats que ens dona la rea­li­tat amb ficció pro­ba­ble.

No, perquè no estava segur que això ens acostés a la veri­tat. Però no per mal­dat, eh? La natura de les humana és així. Els tes­ti­mo­nis pre­sen­ci­als tots par­len des d’un punt de vista per­so­nal, i no tinc per què fiar-me més d’ells que d’algú altre. Començant pels pro­pis Pujol, vull dir que...

Exac­ta­ment.

Jo crec que hi ha dos o tres moments amb humor. Tam­poc soc un humo­rista, jo. He fet pro­gra­mes d’humor, crec que se’m dona bé. L’humor a vega­des és una eina collo­nuda, però de vega­des fa nosa. Jo no tenia cap gana de fer ara una pel·lícula d’humor. Tenia ganes de fer una pel·lícula d’un altre tipus. Jo també tinc diver­ses capes, com el Pujol.

Espero que sí, o que almenys des­perti la curi­o­si­tat de la gent. Amb Pare­nos­tre no n’hi ha prou per conèixer la vida de Pujol. Però és un pri­mer pas, jo crec, perquè la gent pugui enten­dre que el que va pas­sar el 2014 no és una cosa que flo­reix espontània­ment, sinó que té unes cau­ses, algu­nes remo­tes, i d’altres més pròximes, més con­jun­tu­rals, com és el Procés inde­pen­den­tista i tot això, i també els tri­pi­jocs finan­cers de Con­vergència Democràtica. I en el cas de Pujol hi ha tota la seva bio­gra­fia que ens dona mol­tes pis­tes de per què va pas­sar el que va pas­sar. Jo espero que la gent surti al cinema pre­gun­tant-se qui va ser Pujol per a mi? Qui va ser Pujol per a nosal­tres? Perquè és una pre­gunta que ha que­dat sense res­posta i és estrany amb l’omni­presència que va tenir el per­so­natge. I m’agra­da­ria que la pel·lícula con­tribuís a aquest debat.

No em consta, no ho crec. No, perquè no s’ha estre­nat.

No, no l’ha dema­nat. Si l’hagués vol­gut veure en una pro­jecció pri­vada, per des­comp­tat, li hauríem ofert. De fet, ell fa un parell de mesos em va dema­nar de veure’ns, en teo­ria per comen­tar un arti­cle de l’Ara, o no sé què. Jo vaig pen­sar que era per la pel·lícula. Però poc després van anul·lar la reunió, sense expli­ca­ci­ons. Per tant, no ho sé.