“Pintar costa, vendre costa molt i cobrar, impossible!”

Si i, escolta'm, és una manera de plantar cara a tot el que està passant. La pintura no interessa. Avui si no ets cuiner, perruquer o dissenyador de moda no vals per res! A mi diga'm pintor, no artista: és pejoratiu.

La pintura no morirà mai, però espero que algun dia torni a ser per a la gent dotada. Està molt bé que la gent pinti en les seves estones lliures, però que després ho vulguin comercialitzar...

Els últims anys hem perdut moltíssim. Però a qui li importa la cultura en aquest país? Quan va desaparèixer Artexpo, ningú no va dir res!

Si? Als galeristes catalans només els interessa vendre a Arco.

Fa més de 50 anys que pinto. Els últims 20, des que faig collage, alguns galeristes em diuen que, home, això del collage no els acaba d'agradar... I jo penso que arribarà un dia que ja ni pintaré, només faré collage. Estic content perquè, sí, tinc col·leccionistes fidels, i s'han anat incorporant compradors joves, de 30 a 50 anys. Ara, també t'ho dic així: pintar és difícil, vendre una obra és molt difícil i cobrar-la és impossible! Si ho aconsegueixes, és un orgasme!

I tant! Quan vaig anar a viure a París, a principi dels seixanta, havia de fer dibuixets per a turistes per poder esmorzar. Però, bé, va ser a París on vaig descobrir que podia viure de la pintura.

Hi vaig dos o tres cops a l'any. Ara hi acabo d'exposar. El mercat de l'art també està molt aturat. Però a França hi ha amor pels pintors. Fa 30 anys que vaig al mateix hotel. És més: a la mateixa habitació. El porter de nit, un home gran, em pregunta per què ara faig més collage. El porter de l'hotel! Això aquí és impensable.

Jo era un pintor de grisos, perquè Barcelona és una ciutat grisa, fins que vaig anar a l'Havana. Em va fascinar, sí, quan la vaig descobrir.

La meva Barcelona és l'Eixample. El carrer de Barcelona no és la Rambla, és el passeig de Gràcia.

No. Ara ja no tinc ni estudi a Barcelona; vaig haver de deixar el del passeig de la Bonanova, que era de lloguer i el propietari el necessitava. Pinto cada dia, Nadal inclòs. Sense presses. La meva vida es resumeix en dues coses: pintar, als matins, i llegir, a les nits.

El meu besavi, Joaquín Antonio Vives, era l'amo del cafè d'Horta de Sant Joan. I va conèixer Picasso quan el geni va visitar el poble. Fa tres anys vaig descobrir que en un museu dels EUA hi ha un retrat que li va fer. Si ho hagués sabut quan vaig anar a París a principi dels seixanta...