RAMON ARNABAT
HISTORIADOR I AUTOR DEL LLIBRE “TOTS ELS NOMS. VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL AL PENEDÈS”
“No tots els ‘caídos' eren del bàndol franquista”
“Les víctimes de la guerra no són només els soldats que van morir al front, també ho són les vídues, les dones que tenien els marits a la presó i els fills”
“Em va sorprendre la quantitat de gent que va morir al Penedès, el cost humà de la guerra i el primer franquisme”
Si féssim cas dels testimonis orals, no hi hauria hagut guerra perquè ningú no va disparar un tret
Avui al vespre presenta, a Vilafranca del Penedès, el seu últim llibre, Tots els Noms. Víctimes de la guerra civil al Penedès. És un recull dels soldats que van morir al front i han pogut ser identificats, però també un record per a les altres víctimes.
L'estudi ha permès a les famílies d'un dels bàndols fer el dol, 60 o 70 anys tard?
Dels dos bàndols, perquè no tots els caídos eren franquistes. El franquisme es va apropiar les víctimes dels conflictes sindical i rabassaire del 36, però hi va haver gent que va demanar treure els seus morts de les tombes dels franquistes. La investigació val la pena perquè coneixem els noms i les circumstàncies.
Buscant informació s'han identificat més fosses del que s'esperava al Penedès. Com es poden identificar els soldats?
És molt difícil. Alguns sabem a quina brigada pertanyien, però si els familiars no tenen proves que puguin ser a la zona, és impossible fer proves d'ADN i aquestes proves no sempre tenen garantia de sortir bé. Sabem que eren soldats en retirada i que no eren d'aquí.
On van morir els del Penedès?
Majoritàriament a les batalles del Segre i de l'Ebre. Però allà és molt difícil identificar els cossos. A la zona de l'Ebre hi ha restes a tot arreu i moltes es van perdre riu avall. Si no hi ha documentació és molt complicat.
Però la documentació republicana va desaparèixer...
El que ens queda són les notes que l'exèrcit enviava a les famílies mitjançant els ajuntaments, i en aquesta documentació, per raons de seguretat, no s'hi posava ni el lloc ni el batalló en els quals havia mort el soldat. En el cas dels afusellaments feien enterrar els cossos als veïns i els feien lliurar la documentació al cap de la falange, però la documentació no s'ha trobat.
A Subirats també n'hi ha moltes de fosses, no?
N'hi ha vint amb prop de 200 soldats morts. Hauríem de fer unes plaques per als soldats que van morir a Subirats, ja que si algú té un familiar que va ser a la 196 brigada és probable que fos enterrat a les fosses d'Ordal.
Com les van trobar?
Mitjançant els testimonis orals.
Han notat que als homes no els agrada parlar del front?
Si féssim cas dels testimonis orals, no hi hauria hagut guerra perquè ningú va disparar mai un tret. Però les històries coincideixen a l'hora d'explicar les condicions: l'alimentació, el calçat... L'únic objectiu era sobreviure i l'objectiu individual passava per davant del col·lectiu.
Va afavorir això la deserció?
Després de la batalla de l'Ebre, sí. Les tropes es retiraven cap a Catalunya i els soldats, a mesura que arribaven, s'amagaven a esperar. Però això va portar els afusellaments posteriors.
En el llibre assegura que les comarques del Penedès van ser les més castigades. Per què?
Per la quantitat de penedesencs que van morir al front i la gran quantitat de soldats de fora que van morir aquí.
Què és el que més el va sorprendre de la investigació?
Les dades sobre les víctimes. Detectar el cost humà que la guerra civil i el primer franquisme va tenir per al Penedès. Les víctimes no només van ser els soldats que van morir al front, també ho van ser les vídues, les dones que tenien els marits a la presó, els fills...
