Simic, valor de la paraula

Charles Simic és un dels escriptors fonamentals per interpretar la cultura de la del segle XX, tot i que en català només disposem d'una de les seves històries infantils, On és el Pirolet? (Cruïlla). La predilecció per la literatura per als menuts no és coincidència perquè en la seva poesia també s'interroga sobre la infantesa, en alguns moments de manera aspra, en altres oferint pistes sobre la seva formació: “Al meu pare li agradaven els llibres rars d'André Breton. Aixecava el got de vi i brindava per totes aquelles tardes remotes «quan les papallones formaven una única cinta ininterrompuda». O sortíem a pixar al carreró del darrere i em deia: «Aquí hi ha uns prismàtics per a ulls tapats». Vivíem en un bloc de pisos atrotinat que feia pudor de gent vella i d'animals de companyia”. Aquest fragment d'un poema en prosa d'El món no s'acaba –premi Pulitzer 1990– resulta gairebé una poètica i també una manera de sentir i de tastar la realitat.

En castellà, l'editorial barcelonina DVD va publicar l'esmentat premi Pulitzer i fa poc més d'un any, un altre títol fonamental, La voz a las tres de la madrugada. Al pròleg de l'edició del primer, el gran traductor i crític Mario Lucarda ens explica que, tot i néixer a Iugoslàvia el 1938, la seva família es va traslladar als EUA el 1949. De pare enginyer i mare professora de cant, va heretar d'ells dos la precisió i la música. Ha viscut a Nova York, Chicago, va ser assistent editorial de New Yorker i professor des del 1974 de la Universitat de New Hampshire. Malgrat que sovint se l'ha associat a les escoles neosimbolistes i a un cert surrealisme, Lucarda conclou que Simic és especialment conscient del valor de les paraules i el seu misteri innat: “El seu anglès, com a idioma adquirit, mostra un sentit sempre renovat: sembla que les utilitzés un nen per aprehendre el coneixement que hi ha a les coses... La seva poesia liquida els arguments que la interioritat és pròpiament el domini del poeta: la individualitat no pertany a ningú, és de tots, és un sentir, patir i imaginar-se comuns”. En la magnífica entrevista de Xènia Dyakonova us el trobareu amb les portes obertes de bat a bat.