cultura

l'entrevista

“Estem fent molt mal al nostre talent artístic”

M'agradaria començar l'entrevista amb una reflexió.

Doncs endavant.

És desastrós que Catalunya desaprofiti tant potencial fent invisibles els artistes i els crítics en tots els fòrums. Ni els artistes ni els crítics generen opinió, ni artística ni de res, enlloc.

D'això se'n diu falta de respecte?

La societat té la imatge de l'artista que viu de la subvenció, que demana diners públics per jaure. Té la imatge de l'artista que elucubra molt i penca poc. I això no és així: treballa moltíssim i ingressa poquíssim. Abans, s'identificava l'artista amb un bohemi, ara amb una persona supersofisticada, un executiu que té un nivell de vida altíssim. A casa nostra, aquest perfil d'artista no existeix. Aquí només hi ha pencaires de l'art.

De l'art en viuen quatre gats?

Conec artistes que per no renunciar a l'art treballen de vigilants de pàrquing. No podem seguir desmereixent l'avantguarda del pensament. S'hauria d'entendre que l'art és un camí d'assaig amb els seus encerts i també els seus fracassos.

En l'informe sobre l'estat de la cultura del Conca, el pessimisme en el sector de les arts visuals és punyent.

El sector està esgotat perquè són molts anys sense consens en les polítiques culturals. La sensació que sempre fem les coses tard i malament pesa massa.

En el mateix informe, hi ha una frase demolidora: “Hi ha el risc de perdre una generació d'artistes”.

Una o dues. Quin sentit té ajudar l'artista a començar i, després, quan l'has de valorar, abandonar-lo? L'art és una opció de vida estimulant, però a mi em sembla que generar tanta oferta formativa, sense crear una estructura per fer viables les sortides professionals, al final acaba sent una gran estafa. El món de l'art no és un camí fàcil, però no cal que obliguem els artistes a ser màrtirs.

El col·leccionisme privat...

Mentre els artistes vius no siguin un valor social en alça, no podem esperar que algú els col·leccioni. Els col·leccionistes privats no surten del seu gust burgès perquè no confien en l'art d'avui.

I amb aquest panorama, els artistes catalans fugen a l'estranger...

Lògic, aquí viuen gairebé de manera marginal. Estem fent molt mal al talent.

Abans parlava de la manca de consens. Canòdrom sí o Canòdrom no?

A veure: a Barcelona no hi ha hagut mai un centre d'art contemporani reconegut per la majoria del sector ni amb un suport ferm de l'administració. L'edifici del Canòdrom no va ser una demanda del sector, el va oferir l'Ajuntament i el sector el va acceptar perquè la seva viabilitat era, havia de ser, immediata. Per tant, ara ja no hi ha més discussió.

Fira sí o fira no?

S'ha fet algun estudi de viabilitat? Per tant, depèn. En tot cas, no ens podem inventar una fira del no-res. El que es faci, una fira o un festival, ha d'emergir del camp de treball, i jo aposto pel més independent. A finals dels anys vuitanta, ser alternatiu ja era avorrit, ara ha rebrotat com una de les poques opcions de futur.

Què li semblen els 750.000 euros invertits en el pavelló català de la Biennal de Venècia?

L'objectiu no hauria de ser ser a Venècia al preu que sigui, sinó adobar el terreny perquè algun dia els artistes catalans siguin presents de manera normalitzada en esdeveniments internacionals i entrin a la selecció oficial de la biennal. Per això cal una promoció a l'exterior que ara mateix no existeix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda