‘Country' crepuscular

Músic genuí, Tomeu Penya va repassar divendres a la nit, amb la plaça del Fort de Vilabertran plena a vessar, els seus grans èxits, que no són pocs després de 30 anys al peu del canó. Ho va fer en format acústic, sense retocs ni artificis, sol dalt l'escenari i, per tant, és clar, sense la banda que l'acompanya. I així, nu a l'escena, recolzat en un tamboret i amb la seva inseparable guitarra, el cantautor mallorquí es va mostrar més despullat que mai, però també més sobri, en tots els sentits. Se'l va veure envellit, una evidència de la qual ni ell se'n va amagar quan va exclamar enmig del recital “l'edat no perdona!”.

I tant. Tots els assistents, però sobretot aquells qui havíem tingut l'oportunitat de veure'l no fa tants anys en plena vitalitat, vam ser conscients de l'inexorable pas del temps. Amb 62 anys –ben aprofitats–, el Tomeu Penya de l'altre dia semblava talment un vell cowboy, com aquells personatges entranyables a qui Clint Eastwood sap retratar tan bé, tan actius però ja immersos en el crepuscle de la vida. I és que l'home, que ja va haver de canviar la data del concert per una faringitis aguda, no va parar de queixar-se repetidament que si un all o una ceba (bé, que si tenia “mal de ronyons” o que “sort de la pastilleta”...). O el més simptomàtic: només va beure aigua. Bé, i un glopet del vi escollit per maridar el concert (Oriol, de Vinyes dels Aspres).

Tanmateix, el veterà músic va demostrar que malgrat el càstig més físic que no pas mental continua sent en essència un cantant fins a la medul·la. Va repassar els temes recollits al disc antològic 30 anys després tot demostrant que encara li queda corda per a estona i, sobretot, simpatia i molt d'humor. Peculiaritats que el fan un músic únic, que continua sent el capdavanter del country home made, és a dir, fet a casa.

Al concert, que va arrencar amb Polvets màgics, no hi van faltar hits com Plou i El dimoni dins jo; cançons en anglès –d'aquelles que va aprendre “per lligar”, va confessar–; interpretacions esplèndides de Maria, Cabrera o Els cors ferits i el comiat perfecte amb dos clàssics com 30 anys després i Mallorquins i catalans.