opinió. Historiador i arxiver

Escaladei, un bri de llum

Sota d'un d'aquell gegantins rocams de la Serra de Montsant, on només s'hi atreveixen a créixer intrèpids alzinars o d'altres espècies de la terra, preparats per a estius xardorosos i gèlids hiverns, al segle XII, i concretament per privilegi del rei Alfons I de 1163, s'hi començà a bastir la primera cartoixa de Catalunya, i una de les més importants d'Europa: Escaladei, «l'escala que porta cap a Déu».

Ja sabem que el segle XII fou mogut a la Catalunya Nova. Tarragona restaura la seva Seu de les mans d'Oleguer, el comte Ramon Berenguer IV conquereix Tortosa i Lleida, i alhora funda poderosos monestirs de l'orde de Cister –Poblet, Santes Creus- per tal d'assegurar la repoblació d'aquelles noves terres recent conquerides. Al mateix temps, però, hi ha un altre fort moviment religiós que no vol estar lligat al poder laic, com passava amb Cluny i les seves enormes riqueses. Volen ser pobres, retornar al primigeni esperit evangèlic: el massís del Montsant concentra un gran nombre de persones que viuen sols –eremites- que pensen de la mateixa manera. I tenen un líder, o guia espiritual: Ramon de Vallbona, fundador d'aquell monestir femení a l'Urgell. La cartoixa, la seva filosofia, lliga molt bé amb tots aquests homes, que després, alguns, ingressaran a Escaladei: efectivament, una cartoixa reuneix un grup d'homes que viuen sols –els eremites– que es veuen en comú molt poques vegades a la setmana (només mengen junts el diumenge, i fan un passeig dilluns a la tarda on poden parlar) però que estan agrupats amb una església comuna, i en el pla material, amb un serveis que també comparteixen.

Però com succeeix en qualsevol dels nostres grans monestirs, la cartoixa anà augmentant el nombre de monjos –sovint de classes influents– i establiren un domini senyorial, que ja al segle XIII formava el famós Priorat, amb les viles de Poboleda, Porrera, la Morera de Montsant, Torroja i Gratallops. Aquí, naturalment, començava el descontentament de la població envers la cada vegada més gran cartoixa.

La primitiva església, i el primer claustre ja eren bastits cap al 1228. Un altre gran claustre fou bastit a començaments del segle XIV, que costejà –atenció!- l'infant Joan d'Aragó, arquebisbe de Toledo i Tarragona. A principis del s. XV el tercer claustre acabà amb les obres d'Escaladei, que assolia una xifra de 30 monjos i 15 llecs («els qui treballaven», per entendre'ns).

Jo, de jovenet, que venia de l'Espluga, m'agradava remenar per aquell munt de runes, que deixaven entreveure els claustres, amb dos o tres arcades encara dempeus, un edifici més vèncer –l'església– plena de vegetació i inaccessible– i sobretot la silueta més coneguda de la cartoixa, les arcades d'entrada, que semblaven avisar-nos d'un edifici més o menys interessant…..però que no existia. De fet, a partir del segle XVII les cartoixes adquiririen un elements de luxe absolutament desproporcionats. Pensem, per exemple, en les galeries dels claustres prioratins, plens de pintures de l'afamat P. Joaquim Juncosa. Al s. XVIII l'església es revestí de jaspes i luxosos marbres, noves sagristies, etc. Són famosos els seus còdexs (Amb l'arxiu, salvats a l'Archivo Histórico Nacional de Madrid). Aquest luxe cartoixà del barroc –tan contradictori, em sembla- el vaig veure a la famosíssima cartoixa italiana de Pavia (amb pedres precioses incrustades a les columnes) o a la cartoixa de Saragossa (amb un gran menjador ple de pintures de Goya). Durant molts anys, Escaladei, abandonada, semblava tenir la sentència de mort. Però a partir dels anys 80, la Generalitat de Catalunya va iniciar unes accions de primera protecció (vallat), consolidacions i excavacions estiuenques. Era poc, si voleu, però suficient per tallar l'hemorràgia. Han passat força més anys, i d'entre aquell munt de marbres mutilats i brolladors eixuts, les escletxes d'una nova llum tornen a l'indret d'Escaladei. Ha estat bàsic que el monument s'hagi integrat dins la xarxa de monuments del Museu d'Història de Catalunya, tan diligentment conduït fins al 2008 pel Dr. Jaume Sobrequés.

A l'entrada d'Escaladei, s'ha reconstruït una mena de porteria, on un preciós documental, fet totalment en silenci,i amb la col·laboració dels monjos de Montalegre, el visitant pot recrear el que era la litúrgia cartoixana. Potser, però, l'element més valuós ha estat la reconstrucció d'una estança d'un cartoixà. De fet, vivia en un apartament, amb dormitori, cuina, menjador, estudi, oratori, i un petit claustre a l'exterior. Tot s'ha fet amb molta cura, amb tots els estris essencials. Aquesta reconstrucció és superba. El públic surt satisfet, veu en quin indret vivia un cartoixà, en total silenci i solitud durant quasi tot el temps. La llum del pati sembla esdevenir un bon auguri per a la gran cartoixa del Priorat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
cultura

Mor Mercè Vidal, referent en l’estudi del noucentisme

barcelona
Laia Arañó Vega
Historiadora i autora del llibre “El camp dels catalans”

“El govern a l’exili va voler concentrar els refugiats catalans en un únic camp”

Banyoles
societat

La biblioteca de Cassà de la Selva ja porta el nom de Maria Corominas

cassà de la selva
música

La cantant gironina Jost Jou debuta amb ‘MFQM’: més forta que mai

girona
poesia

Guillem Pérez: “El cor és el vehicle amb què avancen la lectura i la vida”

cadaqués
Cultura

Mor Eduard Lluís Muntada, la veu en català de Vyvyan, el punky d’‘Els joves’

societat

Lectura de poemes i dos concerts per Sant Jordi

santa coloma de farners
SALT

Una marató de contes i música per amenitzar la Diada de Sant Jordi

SALT
Els propers reptes

Els propers reptes

BARCELONA