Quanta, quanta guerra...

Nicolás Valle va ser insubmís. No va voler fer ni la mili ni la prestació social substitutòria. No volia saber res de guerres, militars o fusells, ni participar en cap simulacre bèl·lic de cap mena. Va actuar d'acord amb la seva consciència. No volia participar en res que s'assemblés a un dels actes més terrorífics perpetrats pels éssers humans, i que es repeteix i repeteix, en una lletania inacabable de l'horror.

En aquells anys Valle ja era un periodista de raça, d'aquella espècie en perill d'extinció que creu que el periodisme pot contribuir a canviar el món. Poc es pensava aleshores que, com a corresponsal de guerra de TV3 (abans havia passat per l'Avui), acabaria cobrint alguns dels conflictes internacionals més sonats dels últims anys, com ara la guerra de Bòsnia, l'Afganistan, l'atac israelià al sud del Líban i la revolta de Tunísia. L'objector de consciència, ves per on, va acabar veient molta, molta guerra.

Secrets de guerra, el segon llibre de Valle, és un recull de les experiències bèl·liques del periodista com a enviat especial de TV3, explicades des de l'estómac i des del cor, un autèntic exorcisme. En alguns moments, el llibre esdevé un manual de periodisme de guerra, en altres un punyent i valent dietari, però el més important de la seva narració és el missatge que s'extreu de tot plegat: el periodista de guerra té el deure d'explicar-se des del punt de vista de les víctimes; si no, l'alt preu que es paga per aquesta feina perd tot el seu sentit.