Cultura

la GALERIA

DE tarragona

Martí Royo

Sabia que això havia de passar. Quan, el passat 6 de març, vaig assistir a la presentació del llibre Martí Royo. Ceramista i escultor, d'Assumpta Rosés, concebia ja la idea d'escriure aquest article; idea que creixia i prenia forma conforme, els dies següents, l'anava llegint. També sabia, però, que aquesta idea no podia ser de cap manera exclusiva meva. La sala del Museu d'Art Modern de Tarragona era plena de gom a gom. Algú més havia de fer un article celebrant l'ocasió. Com de fet ha estat. Per no repetir les coses bones que ja s'han dit (la necessitat del llibre, l'excel·lència del resultat, la gratitud a la gent que l'ha fet possible: l'autora, la Diputació i tots els col·laboradors), fem una pinzellada d'allò que jo, a través del contacte personal, en vaig conèixer. L'impacte de les seves Fangtasmagories va ser fulgurant. Quan anys després algun crític, en alguna reunió de temàtica artística, s'atrevia a dir que la ceràmica no és art, jo em preguntava: com és possible que algú dubti del caràcter artístic d'aquelles gerres angoixades? El moment més alt de la meva relació amb el Martí va ser el 1983 amb motiu de l'experiència de ceràmica primitiva a Alcover, en un viatge ple d'humilitat cap als orígens. De tot plegat, moltes lliçons, però sobretot, una: les coses no surten del no-res i per això té molt de guanyat aquell que sap valorar el llegat que ens ha tocat com a herència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.