cultura

motel

Barstow

El mite de la costa

Hi va haver un temps en què el des­per­tar a la vida incor­po­rava una forta sen­sació d'immanència amb el ter­ri­tori. Aquell esclat pro­vo­cava un procés gra­dual de des­co­berta que deri­vava en la com­prensió del país com a espai de crei­xe­ment vital i intel·lec­tual. És el lle­gat del movi­ment escolta, dels grups excur­si­o­nis­tes i d'una potent, tot i que avui frus­trada pel des­va­ri­e­jar edi­to­rial, prosa des­crip­tiva del país, els seus cos­tums, cul­tu­res i ances­tres. En un moment de negació forçada de la rea­li­tat tot valia amb tal d'enten­dre on érem.

La monu­men­tal i deci­siva obra de Josep Pla és avui l'únic que ens queda d'aquell esforç ingent per des­co­brir el país, pre­sen­tar-lo en la seva justa mesura i difon­dre'l a bas­ta­ment i apas­si­o­nada. I tot i que avui en dia una visió romàntica sobre la con­for­mació del ter­ri­tori està molt mal vista pels exe­ge­tes del prag­ma­tisme, hi ha lli­bres com La costa Brava (La but­xaca), la lec­tura del qual és fona­men­tal per enten­dre la dimensió mítica del lito­ral entre Bla­nes i el cap de Creus en l'ima­gi­nari del país.

El recor­re­gut que Pla va fer l'any 1941, i que es va edi­tar en cas­tellà, era, ho con­fessa ell, una mena de viatge iniciàtic de la seva vida. La relació de l'escrip­tor amb la Costa Brava va ser una de les idees fona­men­tals de la seva existència literària, és a dir, física i sen­ti­men­tal. Quan l'any 1975 va edi­tar el lli­bre en català, aquell sen­tit fun­da­ci­o­nal del text s'havia reforçat per la rea­li­tat de la bru­tal trans­for­mació que havia pro­vo­cat el turisme. Va ser lla­vors que el lli­bre va per­me­tre a una gene­ració que mal­dava per saber qui era cons­truir el seu mite de la costa, un pun­tal a par­tir del qual es podia con­for­mar una pri­mera idea de país. També es va com­ple­men­tar la visió literària amb El Piri­neu d'Esta­nis­lau Tor­res (Des­tino).

Pot­ser aque­lla sen­si­bi­li­tat romàntica de la des­co­berta va mode­lar futurs cadells del naci­o­na­lisme polític. Jo no vaig tan lluny, jo només par­lava d'enten­dre una rea­li­tat tan­gi­ble, un país que no sabíem.

Ara el ter­ri­tori ha dei­xat de ser un marc de referències cul­tu­rals que ens diu qui som. Ara a penes és un àmbit d'espe­cu­lació política i econòmica, un solar sen­ti­men­tal­ment eixorc damunt el qual es pateix. No és res més. I així vivim per­duts en un labe­rint sense fines­tres al mar, sense mites. Però tant ens fa: som apàtri­des de la pròpia ment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.