[D]
0
Ceret - 24 juny 2009 2.00 h

L'aventura de pintar Ceret

Una exposició al museu nord-català segueix les passes dels artistes que s'han meravellat amb el paisatge del Vallespir

- Ceret

L'expo­sició reu­neix fins a 250 obres d'aquest segle màgic de cre­ació amb sen­si­bi­li­tat cere­tana i el recor­re­gut, vibrant i apas­si­o­nat, s'enceta amb un esbós de Picasso, un estudi que va fer del pont Nou, el pont Nou de Ceret i no pas de París, que per un esno­bisme absurd és el que molts cre­uen o volen creure. Picasso i el seu inci­pi­ent geni cubista es van ins­tal·lar a Ceret el 1911; no en mar­xa­rien fins al 1913.

Després d'haver vis­cut el mes de juliol i part de l'agost a la casa Alcouffe del seu amic Frank Burty-Havi­land (el pri­mer pin­tor que es va ins­tal·lar a Ceret, el 1910), Picasso va llo­gar el pri­mer pis d'una gran casa bur­gesa al cor de la vila: la Mai­son Del­cros. A finals de l'estiu del 1911 hi va tre­ba­llar amb Geor­ges Bra­que. Tots dos van crear aquí molts pai­sat­ges cab­dals del cubisme analític. Bra­que, per exem­ple, la famosa La fines­tra a Ceret (avui de loca­lit­zació des­co­ne­guda). L'arqui­tec­tura de la vila, els seus car­re­rons estrets i la pro­xi­mi­tat de les mun­ta­nyes res­po­nien a la per­fecció a les seves pre­o­cu­pa­ci­ons plàsti­ques. Picasso escri­via lla­vors en les car­tes que envi­ava als seus esti­mats que sen­tia que estava cre­ant «una obra nova i estra­nya».

El més fàcil hau­ria estat mun­tar una expo­sició cro­nològica, però a Joséphine Mata­mo­ros li sem­blava que n'hau­ria aflo­rat una lec­tura massa super­fi­cial. «Si l'encís de Ceret fa 100 anys que dura, cal fer salts enda­vant i enrere per veure les con­ne­xi­ons», explica. De Picasso, d'aquell cro­quis del pont Nou, es fa un salt gegantí fins a Pere­jaume i, en con­cret, a una obra que ha creat recent­ment per encàrrec del museu de Ceret. És un vídeo, de títol Màquina d'alè, que per a dis­gust de Mata­mo­ros aquest hivern ja s'ha pogut veure a Bar­ce­lona, a la gale­ria Joan Prats. La màquina d'alè és una bufa­dora que Pere­jaume va trans­por­tar fins al Canigó a la recerca dels sons que genera l'aire esbo­jar­rat en col·lidir amb el pai­satge nevat de la mun­ta­nya sagrada dels nord-cata­lans.

D'aquesta acció de l'artista mares­menc als pai­sat­ges del lituà Chaïm Sou­tine, que reben tot seguit el visi­tant, hi ha un abisme con­cep­tual, però s'ende­vina una mateixa violència, expressió punyent i inten­si­tat. Sou­tine és abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble per enten­dre l'aven­tura artística a Ceret. Enviat pel seu mar­xant, arriba a Ceret el 1919, i hi resi­deix fins al 1922. En una soli­tud total, lluny de París i dels museus que li agra­dava freqüentar, troba una expressió molt per­so­nal del pai­satge. Les teles que rea­litza en aque­lla època repre­sen­ten, al prin­cipi, Ceret vista de lluny, però després pene­tren de manera cada cop més íntima i fusi­o­nada als car­re­rons, al peu dels plàtans.

Tàpies davant Sou­tine

En aquests salts tem­po­rals, l'expo­sició del museu de Ceret n'és vir­tu­osa. De fet, va ser com­pa­rant, con­fron­tant, un qua­dre de Tàpies, de l'any 1975 i de títol Sureda, amb un qua­dre de Sou­tine, del 1919, que Mata­mo­ros va tro­bar el fil per on esti­rar el dis­curs de la mos­tra.

En les dues obres, el ver­mell pujat i encès de l'arbre des­pu­llat de la seva escorça esdevé una metàfora ances­tral de la pell del pai­satge. Aquest duel Tàpies / Sou­tine és, sens dubte, un dels moments clau del recor­re­gut, però només a mit­ges acon­se­gueix fer pas­sar per alt que a l'expo­sició hi man­quen algu­nes de les obres més essen­ci­als del Ceret pin­tat. Cons­ci­ent de la falta, Mata­mo­ros ha estam­pat aques­tes peces en unes vidri­e­res del museu, peces mes­tres de Picasso, Bra­que i Juan Gris que els seus pro­pi­e­ta­ris no han vol­gut –en alguns casos no han pogut– pres­tar.

Excep­tu­ant Bra­que, els genis estan ben repre­sen­tats en la mos­tra, sobre­tot Gris, que amb les seves teles cubis­tes intro­du­eix una com­po­sició en ven­tall i cons­tants de color com el blau o el vio­leta. Ell també recorre la vila de Ceret i els seus entorns i pinta magnífics pai­sat­ges dels turons del coll de Bous­sells i del Canigó. Un Canigó que evoca amb com­po­si­ci­ons de natu­res mor­tes a par­tir de jux­ta­po­si­ci­ons de por­tes i tau­les.

Sense pres­si­ons

A Auguste Her­bin, un altre cubista inqüesti­o­na­ble­ment ceretà, de tots els cubis­tes el més figu­ra­tiu, l'expo­sició li dedica una sala sen­cera amb una tren­tena d'obres. Her­bin visita Ceret el 1913, i hi torna el 1919 i el 1923. El 1913 hi fa una sèrie de teles cubis­tes sobre el tema del pai­satge i aqua­rel·les d'expressió més clàssica. I el 1919 tre­ba­lla sobre la des­cons­trucció de la seva pin­tura, i això el du, poste­ri­or­ment, a l'abs­tracció geomètrica. Així, les dar­re­res pas­ses de l'expo­sició acos­ten a un Her­bin que volia inun­dar els car­rers de Ceret amb les seves engi­nyo­ses escul­tu­res.

«Her­bin, com molts altres, passa l'hivern a París i l'estiu a Ceret on, sol i sense la pressió dels mar­xants, crea amb total lli­ber­tat», explica Mata­mo­ros. Alguns van excel·lir, com Sou­tine, que a més va ser­vir de referència al mateix André Mas­son just abans de la seva revo­lució sur­re­a­lista. I en aquesta cadena de con­ne­xi­ons que rei­vin­dica la direc­tora del museu, Mas­son es va con­ver­tir després en model per a altres artis­tes; «vinc a Ceret per Mas­son», diria Tàpies, obvi­ant l'il·lus­tre Picasso. D'altres, però, es van que­dar a mig camí de la follia cre­a­tiva, com el també lituà Pinkus Krémègne, que va pin­tar Ceret des del 1918 i fins al dar­rer dels seus dies, el 1981.

Quan André Sal­mon va bate­jar Ceret com la meca del cubisme no es va poder ima­gi­nar que, tants anys després, un artista con­tem­po­rani, Tom Carr, con­ce­bria una ins­tal·lació específica per al museu de Ceret en què, a par­tir d'un joc de miralls, ombres, refle­xos i una pro­jecció silen­ci­osa amb tot d'imat­ges des­cons­truïdes i trans­fi­gu­ra­des del Ceret d'avui, pro­clama el vigent ena­mo­ra­ment dels cre­a­dors del poble nord-català. Un amor que, ara per ara, no sem­bla que s'hagi de morir mai.

Manolo Hugué, un dels tres primers

Els tres primers artistes que van fer de Ceret el fogar de l'avantguarda cubista van ser Manolo Hugué, Déodat de Séverac i Frank Burty-Haviland.

Manolo Hugué va viure a la vila prop de quinze anys, fins que el 1927 va marxar definitivament a Caldes de Montbui; el compositor Déodat de Séverac s'hi va quedar fins a la seva mort, el 1921, i el pintor Frank Burty-Haviland hi va fer llargues estades fins al 1971, també fins a la seva mort.

D'Hugué, a l'exposició se'n poden veure unes sensuals aquarel·les d'última època que va crear quan ja estava afectat de poliartritis. I de Séverac se n'han penjat una colla d'obres inèdites, just al costat d'una altra de les parets més brillants de l'exposició, en què també es veuen per primer cop les suggestives pinzellades que va fer el poeta Max Jacob en la seva estada a Ceret.

Com Séverac, un altre músic, en aquest cas actual, que també ha sentit la necessitat imperiosa de pintar Ceret és Pascal Comelade –de fet, hi viu–. El seu Canigó, irreverent, posa un toc juganer al museu de Ceret. Comelade no dóna l'obra per acabada i durant tot l'estiu hi anirà fent intervencions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Més llegides