cultura

Novel·la

Jordi Llavina

L'estiu de la pluja

Hi ha un joc molt popu­lar –s'hi entreté prin­ci­pal­ment la cana­lla– que con­sis­teix a atri­buir un color deter­mi­nat a un nom de per­sona. Per exem­ple: Marc, blau; Maria, groc; Laia, vio­leta; Antoni, marró. La cosa no va gaire més enllà. Rim­baud, que va saber con­ser­var l'espe­rit del nen fins i tot quan ja feia alguns anys que havia dei­xat de ser-ho (no gai­res, perquè, com és sabut, va morir a una edat pro­di­gi­o­sa­ment precoç), va rela­ci­o­nar cada vocal amb un color: a, negre; e, blanc; i, ver­mell; u, verd; o, blau (en aquest mateix ordre).

Cons­ci­ent de la capa­ci­tat evo­ca­tiva que tenen els colors, Albert Mes­tres ha escrit una nou­ve­lle d'ini­ci­ació, o d'apre­nen­tatge, en tota regla, amb dos ger­mans, Albert i Eli­senda, dis­po­sats a men­jar-se el món al Cadaqués de finals dels setanta. Serà un “estiu per­tor­ba­dor” –reco­neix el nen, a través dels ulls del qual el lec­tor va conei­xent el relat–, que l'ha por­tat “per camins no fres­sats i més aviat dub­to­sos, plens de llum i ombres, de ter­res ines­ta­bles on no sap ben bé on posar el peu”. Els colors ho impreg­nen tot: un plaer és “ver­mellíssim”, es viu “una hora groc blat d'un món soli­tari”, unes flai­res són “ocro­ses”.

Des­co­brir el plaer, feliços

Els dos ger­mans des­co­bri­ran el desig, i no s'esta­ran d'acom­plir-lo a esquena de la noia que en té cura. La bola de foc els enves­teix impe­tu­o­sa­ment. Són cadells feliços, fills d'una pare­lla que, entre un grup d'esti­ue­jants benes­tants, forma part de l'estrat més modest. Al setem­bre, els grans toquen el dos cap a Bar­ce­lona, i els dos ger­mans es que­den sols amb la Llum, la noia que els cuida: “L'Albert i l'Eli­senda cor­ren pels còdols, es per­se­guei­xen, s'ama­guen. Es moren de riure. Feliços. Lliu­res.”

El text de Mes­tres té molts encerts i algun defecte. Dei­xant a banda la qüestió cromàtica, en què pot­ser se li'n va una mica la mà, Els colors dels dies ens fa reviure la joia de l'estiu, però no pas d'un estiu qual­se­vol, sinó d'un estiu, insis­teixo, per­tor­ba­dor. Es podria esta­blir una relació fructífera entre aquesta novel·la i la més cele­brada de John Ban­vi­lle, El mar. També aquí hi havia dos ger­mans, en aquest cas bes­sons, que patien una tragèdia (i també aquí hi havia una assis­tent des­cu­rosa). Igual­ment, la novel·la de l'irlandès com­bi­nava el relat de la joia esti­val amb la tragèdia. Mes­tres sosté molt bé la nar­ració, que durant les pri­me­res tres quar­tes parts ha sigut morosa i essen­ci­al­ment des­crip­tiva, com s'esqueia, i que en el tram final es pre­ci­pita per la cru­esa dels fets repor­tats. L'estil és líric, amb con­se­cu­ci­ons molt feli­ces: “L'aire és tan humit que es podria beure”; per bé que, en gene­ral, hau­ria cal­gut depu­rar-lo molt més: “toque­tet­jos”, “rat­jos”, “a aques­tes alçades de les vacan­ces”, “per­nil en dolç”, “cor­ren a asse­car-se al bany”, “poquet a poquet”; de tant en tant, alguna frase que vol tenir la marca de l'ora­li­tat acaba sent més aviat tre­ba­llosa i ens fa entre­ban­car: “Nor­mal­ment els cura la mare, però avui com que hi ha el pare i es vol fer el que en sap ho fa ell”; els pes­ca­dors de Cadaqués es refe­rei­xen a la cana­lla, i jo diria que el terme més just seria, allà, mai­nada...

Mol­tes pàgines tenen el per­fum autèntic de l'estiu i de l'esti­ueig, i és per això que Els colors dels dies crea, de seguida, una empa­tia forta amb el lec­tor (cosa que pas­sava també amb aque­lla deli­ci­osa novel·leta d'Alberto Vige­vani, Un estiu al llac, supe­rior a la de Mes­tres, cer­ta­ment). Els colors llu­mi­no­sos, cri­da­ners i llam­pants, con­vi­uen amb els fos­cos, amb l'“aspre color rovell”, els que repre­sen­ten la presa de consciència del dolor, que els nens comen­cen a adver­tir. Mes­tres crea interes­sants jocs estilístics amb el relat: aquí inter­romp amb brus­que­dat una frase, seguint la inter­rupció d'un pen­sa­ment del pro­ta­go­nista; allà repe­teix dues o tres vega­des un mateix sin­tagma, en funció de la insistència d'un desig.

La història és sen­zi­lla, però fonda. La consciència del pro­ta­go­nista és al cen­tre del relat: “L'Albert no perdrà mai la capa­ci­tat de mera­ve­llar-se pel món perquè des del prin­cipi ha comprès, fos quan fos aquest prin­cipi, que no hi ha sepa­ració, que el món i ell són tot u.” Hi ha, però, un moment d'una gran tensió en què el nen se sen­tirà, de cop, expul­sat del paradís. Si “l'amor és el moll de l'os de tota trans­gressió”, a par­tir d'aquest moment climàtic (i tràgic) esde­vindrà consciència de culpa. Uns dies de forta tem­pesta ho han cap­gi­rat tot. “Cadaqués, cada volta que et miro, que amarga que és la meva sort”, podrien can­tar els pro­ta­go­nis­tes imi­tant Pau Riba.

Els colors dels dies Autor: Albert Mestres Editorial: Angle Barcelona, 2012 Pàgines: 142 Preu: 17 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.