Entrevista

Luis Eduardo Aute. entrevista

Cantautor. guillem vidal

“Catalunya té dret a una consulta”

Una foto­gra­fia que li va fer, quan només tenia dos anys, el seu pare a Manila l'any 1945 (mirant al mar i d'esquena a una ciu­tat en ruïnes), en con­tra­po­sició a una que, amb una estètica sem­blant, va rea­lit­zar la seva filla fa un parell d'estius al malecón de l'Havana. Els sen­ti­ments que des­perta, ara, posar aques­tes foto­gra­fies una al cos­tat de l'altra arti­cu­len El niño que miraba el mar, disc número 33 de Luis Edu­ardo Aute. La idea es com­pleta amb una pel·lícula de divuit minuts amb guió, dibui­xos i música de l'artista: El niño y el basi­lisco, Disc i pel·lícula es pre­sen­ta­ran avui al ves­pre a l'Artèria Paral·lel de Bar­ce­lona.

Què creu que li devia pas­sar pel cap quan el seu pare li va fer aque­lla foto mirant de petit al mar?

Ni idea. Amb la cançó que dóna nom al disc ja miro d'esbri­nar en què devia estar pen­sant. La ciu­tat, Manila [on Aute va néixer], va que­dar en ruïnes, la casa on vivíem també, i mirant a l'horitzó pot­ser el que feia era ima­gi­nar-me un pai­satge dife­rent, com el d'aque­lles pel·lícules ame­ri­ca­nes en tech­ni­co­lor.

Per què la infan­tesa és un recurs tan potent per als cre­a­dors?

La mirada d'un nen és sem­pre fantàstica, tot i que evi­dent­ment depèn de la mena d'infan­tesa que es vis­qui. La vida tot just comença i es ten­deix a pen­sar que res no és com el que t'acaba impo­sant la rea­li­tat amb el pas del temps. A mi, ales­ho­res, aque­lles ruïnes em sem­bla­ven nor­mals. En un nen, el món és més atrac­tiu del que t'ofe­reix la rea­li­tat.

En el disc, però, hi ha cançons amb un fons més social. ‘Feo Mundo Inmundo', per exem­ple, les ini­ci­als de la qual són, també, les del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal.

No faig dis­tin­ci­ons entre la mirada per­so­nal i la social, quan escric. Tot forma part de la meva pròpia manera d'enten­dre la rea­li­tat.

En el seu penúltim disc, ‘Intem­pe­rie', fa dos anys, deia que fins i tot Déu es tro­bava a la intempèrie. Les coses han empit­jo­rat...

Sí, aquell disc està més vigent fins i tot que ales­ho­res. El dia a dia que vivim és angoi­xant. No se sap què pot pas­sar demà mateix. Tot penja d'un fil i la sen­sació és que tot hagi d'esfon­drar-se en qual­se­vol moment. Com sem­pre, és cert, però en els dar­rers temps, molt més.

En les seves cançons hi ha llum, tan­ma­teix.

N'hi ha d'haver, perquè a no ser que la pro­fe­cia dels maies es com­pleixi i rebenti tot, el món no s'aca­barà. El món, doncs, con­ti­nuarà girant i, mal­grat que cada vegada tinc menys fe en el ser humà, men­tre n'hi hagi uns quants que cre­guin en la vida i tre­ba­llin per can­viar la rea­li­tat, hi haurà espe­rança.

Com veu, des de Madrid, i con­si­de­rant la seva estreta relació amb Bar­ce­lona, tot el que ha pas­sat a Cata­lu­nya des d'un punt de vista polític aquests últims tres mesos?

Em pro­du­eix tris­tesa com­pro­var que enten­dre's és tan i tan difícil. Hi ha grans difi­cul­tats per posar-se en el lloc de l'altre i man­te­nir una relació intel·ligent. Cata­lu­nya és, crec, part de la meva família i se'm faria difícil enten­dre que visc en un país dife­rent. Dit això, però, també crec que el poble català té dret a una con­sulta i a fer el que hagi de fer. Una cosa és el meu punt de vista, més emo­tiu, i l'altra la que tot un poble deci­deixi.

EL NIÑO QUE MIRABA EL MAR
Luis Eduardo Aute
Discogràfica: Sony


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.