Música

espies i cinema

XAVIER ROCA

El cinema que va venir del fred

Des del cine mut fins a l'actualitat, els agents secrets han estat una presència habitual en les pel·lícules. El seu protagonisme permet resseguir moments clau de la història contemporània

Impos­tura, repre­sen­tació, men­tida... són alguns dels trets com­par­tits entre l'espi­o­natge i el cinema. Pot­ser per això la figura de l'agent secret –a vega­des metàfora de l'actor de cinema, d'altres del direc­tor– ha estat una presència recur­rent en la història del cinema, des de la fun­da­ci­o­nal i muda Los espías (1928) de Fritz Lang a les recentíssi­mes Argo, de Ben Affleck, i La noche más oscura, de Kathryn Bige­low (totes dues del 2012).

La Pri­mera Guerra Mun­dial ja va ser l'esce­nari d'intri­gues d'espi­o­natge envol­ta­des d'un halo de gla­mur i seducció, amb Mar­lene Die­trich i Greta Garbo encar­nant les sofis­ti­ca­des i romànti­ques espies de Fata­li­dad (1931) i Mata Hari (1931).

Guerra Mun­dial i Guerra Freda

Però la Segona Guerra Mun­dial va supo­sar l'esclat defi­ni­tiu del gènere, amb els nazis com a gran ene­mic. Sense ser estric­ta­ment una pel·lícula d'espi­o­natge, la mateixa Casa­blanca (1942) mos­tra el Rick's Bar de Humph­rey Bogart com a cau d'espies. Pel·lícules com Cinco tum­bas en El Cairo (1943), de Billy Wil­der, El minis­te­rio del miedo (1944), de Fritz Lang, o Berlín Exprés (1948), de Jac­ques Tour­neur, en són repre­sen­ta­ti­ves.

La icònica El ter­cer hom­bre (1949) de Carol Reed –escrita per un dels més bri­llants con­re­a­dors lite­ra­ris del gènere Gra­ham Gre­ene, adap­tat al cinema en títols com les dues ver­si­ons de L'ame­ricà tran­quil (1958 i 2002), El nos­tre home a l'Havana (1959), El fac­tor humà (1979) i El cònsol hono­rari (1983)– mos­tra la tran­sició entre les seqüeles del nazisme i l'anunci de la Guerra Freda. I és que aquest és, sens dubte, un dels grans eixos temàtics del cinema d'espies. Curi­o­sa­ment, si la visió de la figura de l'agent secret havia tin­gut fins aquell moment una dimensió heroica i patriòtica, un cop aca­bada la guerra –i amb l'URSS com a monu­men­tal nèmesi– va anar evo­lu­ci­o­nant de la visió pro­pa­gandística a un retrat de la pro­fessió més aviat cínic i des­en­ci­sat, com una tasca ali­e­nant i des­hu­ma­nit­zada. El espía que surgió del frío (1965), de Mar­tin Ritt, basada en la novel·la de John Le Carré, és repre­sen­ta­tiva d'uns films que volen ser un retrat més rea­lista i des­mi­ti­fi­ca­dor de la pro­fessió d'espia, mos­trant els seus aspec­tes mes sòrdids, cru­els i anti­he­roics. El mateix Le Carré ha estat ins­pi­ració de pel·lícules d'alè simi­lar, com Lla­mada para el muerto (1966), La casa Rússia (1990) o la recent El topo (2011), i també s'hi podrien incloure títols com La carta del Krem­lin (1970) o L'home de Mackin­tosh (1973), totes dues de John Hus­ton, o l'ambi­ci­osa El buen pas­tor (2006), on Robert De Niro –dar­rere les càmeres– fa un crític recor­re­gut per la història de la CIA.

La visionària El mis­sat­ger de la por (1961), de John Franken­hei­mer –una pel·lícula que s'ha lle­git en clau de pre­mo­nició del mag­ni­cidi con­tra John Fitz­ge­rald Ken­nedy–, va obrir una tendència del gènere con­sis­tent a bus­car l'ene­mic a casa, en clau cons­pi­ra­tiva i para­noica; un ves­sant que s'accen­tu­a­ria arran de l'escàndol Water­gate, en La con­versa (1974), de Fran­cis Ford Cop­pola, o Els tres dies del Còndor (1975), de Syd­ney Pollack.

James Bond, icona pop

Paral·lela­ment a tot això irrom­pia un dels grans fenòmens de la cul­tura popu­lar del segle XX. Agent 007 con­tra el Doc­tor No (1962), diri­gida per Terence Young, va supo­sar la pri­mera aven­tura cine­ma­togràfica de James Bond, l'agent amb llicència per a matar creat pel novel·lista Ian Fle­ming. La pel·lícula va obrir una saga que, amb periòdics can­vis de regis­tre i to, s'estén –amb èxit– fins l'actu­a­li­tat, i en la qual la irre­a­li­tat, el sen­tit de l'espec­ta­cle i l'acció sense fre s'impo­sen sense manies per sobre de la ver­sem­blança. Super­mal­vats, gad­gets engi­nyo­sos, dones de ban­dera i esce­na­ris exòtics són els ingre­di­ents d'una esti­lit­zada fan­ta­sia mas­cu­lina que ha com­plert cin­quanta anys amb la capa­ci­tat de rein­ven­tar-se; un veri­ta­ble feno­men pop que, ja des d'ini­cis dels anys sei­xanta, ha estat motiu de nom­bro­ses paròdies i imi­ta­ci­ons, des de les peripècies de Matt Helm (Dean Mar­tin) o Flint (James Coburn) a la hiperbòlica Men­ti­des arris­ca­des (1994).

Sense l'existència de James Bond no s'expli­ca­rien les mis­si­ons cine­ma­togràfiques d'altres agents com el fred Harry Pal­mer inter­pre­tat per Mic­hael Caine a Ipcress (1965), Fune­ral a Berlín (1966) i El cer­vell d'un milió de dòlars (1967). Ni tam­poc –ni que sigui per con­trast o dis­tan­ci­a­ment– alguns dels herois del cinema d'acció con­tem­po­rani, com Jack Ryan, l'ana­lista de la CIA creat per Tom Clancy, que va debu­tar al cinema a La caça de l'Octu­bre Roig (1990) amb el ros­tre d'Alec Baldwin i després ha estat inter­pre­tat per Har­ri­son Ford i Ben Affleck; Ethan Hunt, l'agent encar­nat per Tom Cruise a Missió: Impos­si­ble (1996) i les seves seqüeles a par­tir de la clàssica sèrie tele­vi­siva; i l'amnèsic Jason Bourne creat per Robert Lud­lum, inter­pre­tat per Matt Damon en la saga ini­ci­ada amb El cas Bourne (2002), una sèrie que con­juga el ritme frenètic amb un clima metafísic de recerca de la iden­ti­tat.

L'Ori­ent Mitjà com a focus de con­flic­tes inter­na­ci­o­nals s'ha vist reflec­tit en thri­llers d'espi­o­natge com Diu­menge negre (1977), de John Franken­hei­mer, i Munich (2005), de Ste­ven Spi­el­berg, totes dues cen­tra­des en els ser­veis secrets isra­e­li­ans, el Mos­sad. Actu­al­ment, en els temps poste­ri­ors a l'11-S, el ter­ro­risme d'arrel islàmica és al dar­rere de pel·lícules com Red de men­ti­ras (2008), de Rid­ley Scott, i la ja esmen­tada La noche más oscura, polèmica crònica de la inves­ti­gació dels ser­veis d'intel·ligència nord-ame­ri­cans que va por­tar a la mort de Ben Laden.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.