Amsterdam, un festí d'art

Holanda cul­mi­narà aquest dime­cres l'ambi­ci­osa reno­vació dels museus de la plaça Museum­plein d'Ams­ter­dam. Ara que Bar­ce­lona sem­bla que, per fi, ha entès el con­cepte d'illa de museus –de moment, amb una pri­mera versió limi­tada a una espla­nada de museus a l'entorn més imme­diat del MNAC– i el seu poten­cial per al turisme cul­tu­ral, ens convé mirar al nord, com sem­pre, i ras­tre­jar, que no copiar, noves mane­res de fer. Ams­ter­dam està donant una gran lliçó d'orgull naci­o­nal pel seu art i els seus artis­tes, els d'ahir i els d'avui. I aquesta és jus­ta­ment la medi­cina que més li fa falta pren­dre a Cata­lu­nya, que arros­sega una crisi d'auto­es­tima molt pre­o­cu­pant que es mani­festa amb estranys pre­ju­di­cis pel nos­tre pas­sat artístic i una inqui­e­tant indi­ferència envers la cre­ació con­tem­porània.

Els museus del segle XXI no fun­ci­o­na­ran amb els para­dig­mes dels museus del XX. La solució no és cosir pedaços al vell sis­tema per aguan­tar uns anys més, sinó refer el model de dalt a baix. I això a Ams­ter­dam ho han tin­gut molt clar. No ho han fet de pressa i cor­rents, ja que han neces­si­tat una dècada per tan­car el procés. Però els anys pas­sen i avui els tres museus de la plaça Museum­plein fan una altra cara i, sobre­tot, tenen una altra ànima.

Dime­cres que ve, com diem, es posa punt final a la rege­ne­ració de l'illa de museus de la ciu­tat holan­desa amb l'ober­tura al públic del Museu Van Gogh. Aquest cen­tre va tan­car a finals de l'any pas­sat per des­ple­gar una ope­ració de reforma d'imatge i d'estruc­tura que just coin­ci­deix enguany amb el 40è ani­ver­sari del museu i amb els 160 anys del nai­xe­ment del pin­tor d'Els gira-sols. L'1 de maig, el museu reo­brirà amb una expo­sició sug­ges­tiva, Van Gogh i el seu procés cre­a­tiu, per a la qual s'hi han dedi­cat vuit anys d'inves­ti­gació. Una mos­tra que explora el mètode de tre­ball de Van Gogh i que pretén invo­car la ges­tació del seu geni, més enllà de la sim­ple admi­ració de les obres. Els visi­tants des­co­bri­ran quins mate­ri­als uti­lit­zava, inclús com els acon­se­guia, les seves con­di­ci­ons de tre­ball, les seves fonts d'ins­pi­ració, amb quins altres cre­a­dors com­par­tia idees...

Queda pen­dent d'inau­gu­rar, l'any vinent, una nova entrada al museu amb l'objec­tiu de con­nec­tar l'espai que va dis­se­nyar l'arqui­tecte japonès Kisho Kurokawa, l'any 1999, amb l'edi­fici històric ideat per Ger­rit Riet­veld. No cal dir que aquest nou accés tindrà el seu encaix amb l'ingrés als altres museus de la plaça, l'Ste­de­lijk i el Rijks­mu­seum.

El Rijks­mu­seum és l'altra gran sor­presa d'aquesta pri­ma­vera a Ams­ter­dam. El museu naci­o­nal holandès, que es va inau­gu­rar el llunyà 1885, ha reo­bert fa just uns dies després d'una dècada d'obres de remo­de­lació, que han orques­trat els arqui­tec­tes sevi­llans Anto­nio Cruz y Anto­nio Ortiz. Ha cal­gut una inversió milionària (375 mili­ons) per posar al dia la casa de Rem­brandt i Ver­meer, o el que és el mateix, la casa de les 8.000 peces que inte­gren la nova col·lecció per­ma­nent del museu en un tra­jecte fas­ci­nant per 800 anys d'art holandès.

L'Ste­de­lijk va ser el pri­mer que va estre­nar car­cassa, la tar­dor pas­sada, o millor dit, una nova estruc­tura cre­ada per l'estudi holandès Bent­hem Crouwel que la gent de la ciu­tat ano­mena la banyera. Agrada i dis­gusta a parts iguals, ja se sap. El museu d'art modern i con­tem­po­rani d'Ams­ter­dam, un dels més repu­tats d'Europa, també va exi­gir deu anys d'obres i un pres­su­post que amb els anys es va anar dis­pa­rant (en prin­cipi, es volien inver­tir 17 mili­ons i, al final, en va cos­tar 127). A l'entorn del pro­jecte, hi va haver molta polèmica, fins i tot un intent fallit per des­lo­ca­lit­zar-lo de la plaça. El seus veïns, el Rijks­mu­seum i el Museu Van Gogh, van posar al crit al cel i el seny es va impo­sar. El seny o la rauxa de l'art, depèn de com es miri.