Cinema Estrena

Isabel Coixet

Directora de cinema

“Tard o d'hora el dol s'ha de fer, cal afrontar les coses”

ayer no termina nunca
Direcció: Isabel Coixet Interpretació: Candela Peña, Javier Cámara Gènere: Drama País: Espanya, 2013

Qua­tre anys després de Mapa de los soni­dos de Tokio, Isa­bel Coi­xet torna a la ficció amb Ayer no ter­mina nunca, una pel·lícula amb només dos actors, Javier Cámara i Can­dela Peña. Inter­pre­ten una pare­lla que es retroba el 2017, cinc anys després de sepa­rar-se, amb la crisi econòmica que vivim con­ver­tida en crònica.

La seva visió del futur és molt pes­si­mista, no?

És que si tot con­ti­nua així, segu­ra­ment és el que pas­sarà. Però jo m'equi­voco i això és una pel·lícula, no una tesi doc­to­ral, ni un assaig ni un dis­curs. És una pel·lícula que passa al 2017 i que fa veure que si les coses con­ti­nuen com ara, les con­seqüències les paga­rem tots.

Hi ha un paral·lelisme entre el per­so­natge de Can­dela, atra­pat en el dolor, i una Espa­nya atra­pada en la crisi...

La història de la pel·lícula es bar­reja amb la situ­ació del país, amb les coses que fem i les que no fem. Hi ha con­tra­dic­ci­ons en el moment que vivim que em seguei­xen xocant: a tots ens sem­bla bé que es com­pri un juga­dor per 100 mili­ons d'euros men­tre tota la resta s'enfonsa, que el fut­bol sigui aquesta mena d'opi del poble.

Sovint la pèrdua d'un fill pro­voca la sepa­ració de les pare­lles. S'ha ins­pi­rat en algun cas real?

La pel·lícula està dedi­cada a dues per­so­nes, Cris­tina i Jaume. Ella és una tieta meva que va per­dre el seu fill fa cinc anys, i per cir­cumstàncies de la vida, a mi em va tocar ser la per­sona que li digués: “El teu fill ha mort.” Per mi allò va ser una lliçó d'humi­li­tat, de vida, de super­vivència. He estat tes­ti­moni de pri­mera mà de com aquesta dona ha anat refent la seva vida, perquè al mateix temps que el seu fill va morir, va per­dre la seva feina, i amb tot, se n'està sor­tint. A la pel·lícula es diuen mol­tes coses que ella ha dit, que ha patit, reac­ci­ons que jo he vist. Pel que fa a les pare­lles, és una estadística, n'hi ha molt poques que puguin superar una tragèdia així.

L'home fuig enda­vant i la dona queda para­lit­zada pel dolor. No ha inver­tit els patrons?

Per l'experiència del que he vist i he vis­cut, la manera de ges­ti­o­nar el dolor de les dones i els homes és com la dels pro­ta­go­nis­tes. El que passa és que jo els entenc els dos. Entenc que ella es quedi, i entri en aquest abisme de “jo sóc el meu dolor”. I entenc que ell se'n vagi i no vul­gui plo­rar ni recor­dar. El que passa és que el dol s'ha de fer, les coses s'han d'afron­tar.

El movi­ment dels actors per moments sem­bla core­ogràfic.

Jo mai no els vaig mar­car la manera de moure's. Vaig rodar amb dues càmeres, una el seguia a ell i una altra a ella, i els vaig donar lli­ber­tat perquè es mogues­sin en l'espai, que es cre­ues­sin... que fes­sin tot allò que es diu que no s'ha de fer a les pel·lícules. La càmera és un tes­ti­moni que espia la seva inti­mi­tat, deixa una certa res­pi­ració i per­met com­par­tir aquest món secret d'una pare­lla: les coses que es diuen, les que no es diuen però es pen­sen... Fa molt temps que faig ser­vir la mateixa càmera i la mateixa manera de rodar, i penso que és un estil molt de res­pi­rar al cos­tat dels per­so­nat­ges. Això és el que vull trans­me­tre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Ayer no termina nunca

«Ayer no termina nunca»

Gènere: Drama
Direcció: Isabel Coixet.
Intèrprets: Javier Cámara, Candela Peña.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a