Cinema Critica

CRÍTICA

Imma Merino

El dolor que mai no acaba

La felicitat sembla aliena al cinema d'Isabel Coixet, tot i que aquesta li va concedir certs moments de plenitud a la protagonista de Mi vida sin mí satisfent-li certs desigs abans que morís. En tot cas, la cineasta prefereix explorar en el dolor i les seves ferides perdurables. Se'n sent més capaç, però la tasca que es proposa sempre és difícil: com representar de manera creïble el dolor? Amb Ayer no termina nunca, torna al dolor d'una manera més despullada que mai. Un home i una dona, que van compartir amor i felicitat, es retroben cinc anys després de separar-se sense haver sabut res un de l'altre durant aquest temps: el dolor (que, encara que sigui compartit, no sempre uneix) va separar-los. Apostant per una (auto) producció austera, lligada a una opció dramàtica a partir de l'obra teatral de Lot Vekemans en què s'inspira, Coixet ha volgut que els personatges estiguin sols, tot i que, de fet, no hi estan: hi ha un mort sempre present a les seves vides. L'home, però, va decidir marxar i sembla que ha refet la vida (és casual que visqui a Alemanya?), mentre que la dona, a més víctima de la crisi espanyola, no ha pogut creure en el futur.

En aquesta retrobada en un cementiri, amb una posada en escena sòbria que no renuncia a un estil que cerca imatges belles, hi ha distanciament, retrets, acostaments, remembrança de la felicitat perduda i, com no podria ser d'una altra manera, un dolor antic que es renova. En aquesta intimitat que l'espectador comparteix també ressona, amb una certa tendència al discurs, el drama col·lectiu derivat de la crisi econòmica i les retallades que, en el temps que se situa el retrobament, es projecta d'aquí a cinc anys. A més, Coixet crea un contrapunt a la situació amb monòlegs que, com si fossin la veu interior dels personatges que a vegades contradiu que diuen, s'han filmat en blanc i negre a l'espai simbòlic d'una cova. En aquesta aposta de Coixet a tot o res, hi ha moments que semblen impostats i d'altres en què sembla aflorar una veritat que tot seguit s'escapa. Bona part del pes recau en els actors i, bé, Candela Peña sembla excedir-se i Javier Cámara sembla arronsar-se. L'aposta era difícil.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Ayer no termina nunca

«Ayer no termina nunca»

Gènere: Drama
Direcció: Isabel Coixet.
Intèrprets: Javier Cámara, Candela Peña.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a

Guillem Gisbert
El cantant de Manel publica ‘Balla la masurca!’

“Tinc clar que, sense la música, ara seria professor d’institut”

barcelona
Televisió

‘Eufòria 3’: les setze veus que es faran sentir

Barcelona
Crítica

Com representar l’abús sexual?

Cinema /

Nicolas Cage, de celebritat viral a home més odiat en el film ‘Dream scenario’

barcelona
Aventures. Apple TV+

Torna l’adorable bandoler Dick Turpin

comèdia dramàtica

‘American fiction’, un Oscar a la pantalla petita

cinema / Drama

Emoció i caos al voltant d’una nena de 7 anys

cinema / comèdia

Ethan Coen dirigeix en solitari una comèdia boja

drama polític. hbo max

Kate Winslet mana a ‘El régimen’