Cinema Critica

CRÍTICA

iMMA mERINO

La corrupció estesa

Dani­ele Luc­hetti va ser aju­dant de direcció del seu amic Nanni Moretti a Bianca i La messa è finita abans de con­ver­tir-lo en el pro­ta­go­nista d'Il por­ta­borse, un film de 1991 que renova cada dia la seva vigència en fer pre­sent pràcti­ques per­ver­ses de la política. Estre­nada a l'Estat espa­nyol amb el títol de La voz de su amo, Luc­hetti hi mos­tra l'espan­tosa faci­li­tat amb la qual un home es pot cor­rom­pre, pri­mer auto­en­ga­nyant-se i cedint final­ment a la temp­tació de l'enri­qui­ment, i aque­lla línia fràgil entre la lega­li­tat i la il·lega­li­tat que es pot tras­pas­sar àgil­ment a Itàlia, però és clar que no només a Itàlia.

Pas­sats vint anys, havent rea­lit­zat altres films que reflec­tei­xen les seves inqui­e­tuds res­pecte a l'esde­ve­nir incert de la soci­e­tat ita­li­ana, Luc­hetti aporta amb La nos­tra vita un altre film sobre la cor­rupció d'un indi­vidu, però no ho situa a l'esfera de l'alta política, sinó desen­vo­lu­pant una història pro­ta­go­nit­zada per un paleta immers en un drama per­so­nal i fami­liar arran de la mort ines­pe­rada de l'esposa.

Tot s'hi val per tirar enda­vant la família i per sobre­po­sar-se al buit exis­ten­cial pro­vo­cat per un fet tràgic? El clima gene­ral de cor­rupció, la il·lega­li­tat dels que hau­rien de repre­sen­tar la lega­li­tat, jus­ti­fica o empara les pròpies acci­ons dub­to­ses? Que l'acció sigui il·legal no suposa que sigui immo­ral, però, en tot cas, hi ha fins per­so­nals que no jus­ti­fi­quen els mit­jans. En clau rea­lista, here­tant una tra­dició del cinema italià atenta a la situ­ació social i ene­miga de l'arti­fici, Luc­hetti ho desen­vo­lupa de manera com­plexa amb una acti­tud moral ali­ena a la sentència mora­lista per con­vi­dar a la reflexió de cada espec­ta­dor.

A La nos­tra vita hi ha un paraplègic exclòs del món labo­ral que sobre­viu com a camell; un cadàver tro­bat en una obra que és ama­gat per no blo­que­jar la cons­trucció d'un edi­fici, amb el pre­text que hi ha en joc la feina d'un grup de tre­ba­lla­dors; una empresa mun­tada amb mà d'obra il·legal i, per tant, barata. I, rela­ci­o­nat amb el con­text social, hi ha un drama per­so­nal d'un indi­vidu ado­lo­rit que defa­lleix, que expe­ri­menta una ascensió social enri­quint-se sense escrúpols i que cau en un pou sense fons. Ales­ho­res, Dani­ele Luc­hetti apel·la al suport fami­liar i als valors de l'amis­tat.

Quan La nos­tra vita aposta per la sal­vació del seu pro­ta­go­nista ho fa amb una volun­tat huma­nista, que sem­pre resulta recon­for­tant en con­tra del cinisme impe­rant avui en dia, però es fa així una mica com­pla­ent i pre­vi­si­ble. No és fàcil posar en joc els sen­ti­ments. En tot cas, Dani­ele Luc­hetti no s'aboca als paranys sen­ti­men­ta­lis­tes. Una altra cosa és que se li pugui retreure una certa renúncia estilística, que fa pla­nera la posada en escena. La pel·lícula es va pre­sen­tar a la secció ofi­cial del Fes­ti­val de Canes de l'any 2010 i s'estrena, per tant, gai­rebé amb tres anys de retard a l'Estat espa­nyol.

La nostra vita
Direcció: Daniele Luchetti Interpretació: Elio Germano, Raoul Bova, Isabella Ragonese Gènere: drama País: Itàlia, 2010
Premi
La nostra vita es basa en l'excel·lent interpretació d'Elio Germano, que, compartint-lo amb Javier Bardem per Biutiful, va guanyar el premi al millor actor del Festival de Canes del 2010.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.