Sense cultura

D'ARA. I. D'AQUÍ

MONTSE FRISACH

L'elegància del surfista

Àlex de Fluvià exposa a la galeria Fidel Balaguer la seva pintura de superposicions i grafismes

En una de les pin­tu­res que Àlex de Fluvià (Bar­ce­lona, 1966) exposa aquests dies a la gale­ria Fidel Bala­guer de Bar­ce­lona es pot lle­gir en el marge supe­rior esquerre: “Still here” (“Encara aquí”). És tota una decla­ració de prin­ci­pis. La frase pot al·ludir a l'acti­tud resis­tent de l'artista cap a la pin­tura, una dis­ci­plina que va començar a exer­cir quan pin­tar no estava gens de moda, i que con­ti­nua exer­cint amb tos­su­desa, sabent que ja no és un “artista emer­gent” ni tam­poc “una vella glòria con­sa­grada”. El paper més difícil de l'auca per a un pin­tor actual: el de roman­dre en la mitja car­rera, que diuen els anglo­sa­xons. Fluvià ha fet surf amb elegància sobre l'onada d'art neo­con­cep­tual i tec­nològic que sobre­surt des de fa anys a la superfície de la con­tem­po­raneïtat. Sense tenir-hi res en con­tra, ell pre­fe­reix con­ti­nuar enfron­tant-se a la tela en blanc, armat amb els seus pin­zells, espàtules i tubs de pin­tura, i també amb foto­gra­fies i papers que enganxa a l'obra. El collage és una cons­tant en la tra­jectòria d'Àlex de Fluvià, així com la pre­pon­derància del color i de les gra­fies (o, si ho pre­fe­riu, gra­fits) d'influència japo­nesa i àrab.

De Fluvià ha vol­gut donar a l'expo­sició un aire defi­ni­ti­va­ment medi­ter­rani, amb un títol gens casual en aquest sen­tit: Ora­cle. “Els grecs bus­ca­ven en l'ora­cle res­pos­tes als seus pro­ble­mes. Però després feien el que els donava la gana. L'ora­cle és, doncs, una figura poètica per donar res­posta als pro­ble­mes d'avui en dia, i per denun­ciar de quina manera es fan ser­vir les pos­si­bles res­pos­tes per part dels poders polítics i econòmics”, explica. I què li diu l'ora­cle a Àlex de Fluvià res­pecte al fet de pin­tar? “Enfron­tar-se a la tela en blanc és omplir el buit d'una essència dife­rent, en un món massa ple”, asse­gura. En la pin­tura d'Àlex de Fluvià és tan impor­tant el que veiem a pri­mera vista com les capes que s'ama­guen a sota de la superfície i que no veiem. És un joc de super­po­si­ci­ons que con­vida l'espec­ta­dor a atu­rar-se i a obser­var amb dete­ni­ment, si vol, és clar. Si no també es pot gau­dir del colo­rit i les for­mes que suren a la superfície.

La resiliència d'Àlex de Fluvià no només té a veure amb la seva ferma aposta per la pin­tura, sinó que és també per­so­nal. L'“still here” també es refe­reix a la recent experiència d'haver estat a prop de la mort per culpa d'una greu malal­tia. Diu que el cop no sem­bla haver influ­en­ciat la seva obra pictòrica, però sí que l'ha fet més cons­ci­ent del que passa fora seu, “ara sóc més acti­vista”, afirma. “M'ha donat més mala llet res­pecte a tot el que està pas­sant. La vida és molt més que tota aquesta merda que viuen alguns”, afirma con­tun­dent.

El músic
Àlex de Fluvià ha heretat el gen musical del seu avi Armand de Fluvià (que es deia com l'heraldista, oncle i pare adoptiu del pintor). L'artista també és músic i forma part del grup de jazz-fusió Acaricia'm el Morro.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.