Opinió

des del jardí

vicenç pagès jordà

Richard Brautigan, narrador lisèrgic

Fins ara, la recre­ació de l'Oest més deli­rant a la qual havia acce­dit era la pel·lícula Sukiyaki Wes­tern Django (Takashi Miike, 2007), una versió del Django de Ser­gio Cor­bucci que bar­reja colts amb cata­nes, per qua­li­fi­car la qual el crític Car­los Boyero va con­fes­sar que no havia tro­bat cap adjec­tiu prou injuriós. Doncs bé, després de lle­gir El mons­tre de Hawk­line, sub­ti­tu­lada Un wes­tern gòtic (Labreu), he de reconèixer que la ima­gi­nació de Ric­hard Brau­ti­gan va més enllà del sushi wes­tern més desen­fre­nat.

L'acció se situa a l'any 1902, pri­mer a Hawaii, després a San Fran­cisco i final­ment al desert d'Ore­gon. Dos pis­to­lers són con­trac­tats per posar fi a un seguit de fenòmens pol­ter­geist: bai­xa­des dràsti­ques de tem­pe­ra­tura, con­fusió men­tal dels esta­dants, apa­rició de per­so­nat­ges impro­ba­bles… Els con­flic­tes sor­gei­xen del soter­rani, on l'antic pro­pi­e­tari –pro­fes­sor a Har­vard– mani­pu­lava pro­duc­tes químics.

La novel·la està orga­nit­zada a par­tir de capítols brevíssims i xocants, obra d'un nar­ra­dor omnis­ci­ent dotat d'un sen­tit de l'humor lisèrgic. Un exem­ple: “L'ombra del mons­tre s'estava damunt la salsa tot fent veure que era salsa.” La com­bi­nació de wes­tern, fan­ta­sia i sexe no s'assem­bla a gai­res pro­duc­tes cone­guts.

Pel que fa a les com­pa­ra­ci­ons, merei­xe­rien un estudi: “El camí s'aca­bava com la sig­na­tura d'un home mori­bund en un tes­ta­ment fet de pressa i cor­rents”; “Tenia una cara increïble­ment bonica, com un toc de cam­pa­nes en nit de lluna plena.”

Als anys sei­xanta i començaments dels setanta, Ric­hard Brau­ti­gan (1935-1984) va ser una de les ico­nes de la con­tra­cul­tura (de fet, és cla­vat a Fat Freddy, el més fli­pat dels Fabu­lous Furry Freak Brot­hers, la tira còmica de Gil­bert Shel­ton sobre els hip­pies cali­for­ni­ans). Després va venir un llarg declivi, al qual pot­ser ara seguirà una onada de popu­la­ri­tat, ja que con­serva un encant vin­tage molt supe­rior a les pro­duc­ci­ons en sèrie sobre la dècada pro­di­gi­osa que s'estan posant de moda. En català només s'havia traduït un lli­bre seu, El detec­tiu que somi­ava en Babilònia (Pòrtic, 1989), que en alguns cer­cles va arri­bar a ser una obra de culte. Si ens quei­xem de falta d'ori­gi­na­li­tat, pot­ser és perquè no lle­gim autors com Brau­ti­gan, que ens fa veure amb altres ulls els pas­tit­xos de Robert Coo­ver i l'humor dels ger­mans Coen.

Us deixo amb una de les esce­nes finals (alerta: spoi­ler): “A la merda, va cri­dar el mons­tre. Era el clàssic renec d'abans d'esmi­co­lar-se en un gra­pat de dia­mants blaus sense memòria d'una existència prèvia.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia