Un neolític per al nostre temps

Penso en Ànima, de Wajdi Mouawad, premi Lli­bre­ter 2014, una de les novel·les que han interes­sat més lec­tors i que Edi­ci­ons del Peris­copi ha hagut de ree­di­tar qua­tre cops, cosa que sem­pre és motiu d'ale­gria. Ànima és una road movie cap al fons de l'ànima humana, la història d'uns assas­si­nats, d'una per­se­cució, d'una fugida i d'un retro­ba­ment que esgar­rifa. Par­teix de Faulk­ner i de Cor­mac McCarthy, també dels ger­mans Coen, però em sem­bla que hi ha més segui­ment a una moda, molt més la volun­tat de pujar a un tren que veri­tat literària. Com el gitano que vol­dria arri­bar amb el seu tam­bor a la lluna i que ja en té prou fent ballar l'ós, que diria Flau­bert. I com que Mouawad és pri­mer de tot dra­ma­turg, Ànima és una novel·la d'esce­nes, més impac­tant que ben tra­vada, amb uns capítols molt curts, de cop de puny sob­tat més que de tera­nyina i de trama allar­gada exces­si­va­ment com passa a mol­tes altres novel·les. Molt espe­ci­al­ment en les del gènere mal ano­me­nat novel·la històrica.

Fa temps que Martí Giro­nell s'hi mou amb més èxit de lec­tors que no de crítics. Va ambi­en­tar El pont dels jueus a l'edat mit­jana; La ven­jança del ban­do­ler, a les guer­res napoleòniques; a L'arqueòleg, nar­rava un viatge del monjo Bona­ven­tura Ubach del Caire al mones­tir de Mont­ser­rat, amb mòmia inclosa. A L'últim abat, el pro­ta­go­nista era Pere Fri­gola, un altre monjo. En El pri­mer heroi (Edi­ci­o­nes B), ens du al neolític. Situa el poblat del Clan dels Cavalls a la Draga, al Pla de l'Estany. Però podria ser a qual­se­vol altre lloc. Com el monjo Ubach, Ynatsé fa quasi el mateix peri­ple, si bé cinc mil anys abans. Si no fos per la mar­rada cap a Angla­terra i perquè el recor­re­gut és molt més ter­res­tre, recor­da­ria també el viatge d'Ulis­ses. Però Giro­nell des­criu poc: El pri­mer heroi és sobre­tot acció. I com que Homer va ser el pri­mer a expli­car un viatge així, com tants altres, Giro­nell adorna el viatge que fa Ynatsé amb unes cire­re­tes per evi­tar caure en un tòpic. I amb una lliçó final.

Jus­ta­ment Edi­ci­ons del Peris­copi va publi­car fa poc Un viatge a l'Índia, una con­tra­e­po­peia homèrica on Gon­zalo M. Tava­res narra un viatge paròdic que passa, a més, pel sedàs del Bloom de James Joyce. Martí Giro­nell, en canvi, gra­vita sobre el seu món pro­per. El mateix que el nos­tre. S'entreté exces­si­va­ment a nar­rar esce­nes inver­sem­blants, ambi­en­ta­des en un marc històric de docu­men­tal. “Men­tre lle­gei­xes, t'ima­gi­nes que ets un més de la tribu”, escriu Eudald Car­bo­nell en el text de pre­sen­tació. No ben bé, perquè Ynatsé no és pre­ci­sa­ment “un més”, sinó, amb permís de Faar, el seu pare, el pri­mer heroi. Però irònica­ment.

Giro­nell agrada perquè bas­teix els seus lli­bres damunt d'alguns dels tòpics més este­sos del nos­tre temps. És per això que apun­tala les seves novel·les en tot d'ucro­nies. Ell en diu llicències. A El pri­mer heroi n'hi ha a cor què vols: des del femi­nisme bonhòmic d'Ayni­res, la dona que estima Ynatsé, com si l'amor romàntic ja existís en el neolític, al llen­guatge com­plex o a con­cep­tes del nos­tre temps com arri­bar a un lloc d'hora o la reflexió eco­lo­gi­co­sa­nitària del vell savi Baasi sobre la llàntia de què se ser­veix per il·lumi­nar una cova. També com tants d'altres, Giro­nell fa creure que ens parla d'un altre món. I no ens recorda fins a la nota final que escriu des d'una taula veïna.

Pot­ser el seu pro­blema és l'excés. Voler entat­xo­nar massa infor­mació en unes pla­nes. I uns finals hiperbòlica­ment feliços. Però té èxit. Hauríem de tenir-ho pre­sent. I hauríem de par­lar dels seus lli­bres amb humi­li­tat, a més d'un xic d'enveja. Més que res perquè El pri­mer heroi ha venut no sé quants cops més del que ha venut Ànima. Jo ja sé que la lite­ra­tura no són els diners, però sense diners i sense lec­tors, no hi ha res. Ai, sí! Sem­pre ens que­darà algun il·lumi­nat rabiós, reves­tit d'intel·lec­tual, de gran pro­fes­sor o de gran crític, que es des­pat­xarà impar­tint lliçons i ana­te­mes. Sem­pre, natu­ral­ment, que el lli­bre de què parli no l'hagi escrit un cone­gut seu.