Bigus Victus?

Alguns intel·lec­tu­als orgànics pen­sen que les seves opi­ni­ons són, sin­ce­ra­ment, tan fona­men­ta­des, tan excel·lents, tan ben tre­ba­lla­des per l'esforç del seu poderós magí, que hau­rien de ser (i que de fet són) no només les més lògiques i benèfiques, sinó també les que com­par­tei­xen la majo­ria de la població.

Així, Mario Var­gas Llosa declara que està con­vençut que la majo­ria dels cata­lans no són pas par­ti­da­ris de la inde­pendència i que, per tant, votar és super­flu. Ell ja sap, com cor­res­pon a un intel·lec­tual de veri­tat, el que és la vera rea­li­tat i el que pen­sem majo­ritària­ment els ciu­ta­dans. Ell ha lle­git i estu­diat, a diferència d'altres. Ell sap, com don Qui­xot, el que exis­teix de veri­tat més enllà de les enga­nyo­ses apa­ren­ces. I quan l'escu­der Sancho, en l'epi­sodi dels molins, intenta dis­su­a­dir el cava­ller i evi­tar que es pre­ci­piti con­tra uns gegants ine­xis­tents, el des­fa­ce­dor de entu­er­tos menys­prea la prudència del seu ser­vent. Ell ha lle­git, ell en sap, i Sancho, no, pobre.

El mateix passa quan dis­tin­gits his­to­ri­a­dors pro­cla­men que el con­se­ller en cap, Rafel Casa­nova, va afir­mar en el seu dar­rer dis­curs que “per nosal­tres i per la nació espa­nyola llui­tem”. O el que és el mateix, que el setge del 1714 va ser, en rea­li­tat, una guerra entre espa­nyols i la versió cata­la­nista del con­flicte no és més que una mons­tru­osa fal­se­dat històrica. Una fal­se­dat pro­pa­gada pel pre­sen­tisme històric del pèrfid naci­o­na­lismo i per cre­a­dors de fau­les inde­cents com Albert Sánchez Piñol, autor de Vic­tus. Per aquest motiu, pre­ci­sa­ment a Utrecht, on es va fir­mar la pau, es pro­hi­beix la pre­sen­tació de la novel·la, per pre­ser­var la salut pública, per pro­te­gir la veri­tat de la història, de la mani­pu­lació interes­sada.

Espa­nya és la iden­ti­tat natu­ral, biològica, dels cata­lans i, a diferència d'altres con­cep­tes com França o Itàlia, només té un sig­ni­fi­cat, unívoc, pristí, que tra­vessa impol·lut la història a través dels segles fins a fer-se verb en els lla­vis de Caye­tana Álva­rez de Toledo, uns lla­vis cari­benys i sen­su­als.

Per tot això vull recor­dar que el rei Jaume el Con­que­ri­dor es pre­senta en el seu Lli­bre com a “rei d'Espa­nya”, que el nos­tre car­de­nal Mar­ga­rit, al segle XV, pro­clama la nos­tra espa­nyo­li­tat i que Cristòfor Des­puig a Los col·loquis de la insigne ciu­tat de Tor­tosa es queixa, amb llàgri­mes als ulls, que els cas­te­llans “gosen dir públi­ca­ment que aquesta nos­tra província no és Espa­nya y per ço que nosal­tres no som ver­da­ders espa­nyols”.

El pro­fes­sor Flo­cel Sabaté ha estu­diat com una de les pri­me­res ona­des immi­gratòries cap a Cata­lu­nya i València va ser la de cer­tes súbdi­tes del regne de Cas­te­lla. Al segle XIV la majo­ria de les pros­ti­tu­tes eren oriündes d'Espa­nya i, pel que sem­bla, tenien tant d'èxit, per llur exo­tisme, com avui el poden tenir les més exci­tants ori­en­tals o lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes. Tant és el que pen­ses­sin els nos­tres trem­pats besa­vis o el que pen­sem avui, el con­cepte d'Espa­nya vol dir el que més con­vin­gui. Ens ho diuen seduc­to­ra­ment a l'ore­lla: “Vine amb mi, rei, seré el que vul­guis.”