Ponts entre la realitat i la ficció

Ser beneit no és el mateix que ser estúpid. És una reflexió que fa el per­so­natge de Nau­si­caa Bonnín i que ser­veix de títol a Los ton­tos y los estúpidos, segon llarg­me­tratge del direc­tor gallec Roberto Castón (Ander, 2009). El plan­te­ja­ment del nou film, pre­sen­tat fa poc al Fes­ti­val de Sant Sebastià, té punts en comú amb Dog­vi­lle o V.O.S., en què es veuen els tècnics, les càmeres, la tra­moia... “Quan vaig par­lar amb els actors –ens explica el direc­tor en una entre­vista–, els vaig posar d'exem­ple Vania en la calle 42, de Louis Malle, i César debe morir, dels ger­mans Tavi­ani. Volia par­tir d'aquí, i explo­rar pel meu compte, a veure on arri­bava.” A la ficció, una família es veu tras­bal­sada per un atrac­tiu estu­di­ant francès, i una noia en crisi matri­mo­nial fa amis­tat amb un noi homo­se­xual. Els actors assa­gen, inter­pre­ten, i a vega­des també veiem el direc­tor (inter­pre­tat per Roberto Álamo), els tècnics...

“El procés cre­a­tiu forma part de qual­se­vol obra d'art –diu Castón–. En aquesta pel·lícula es veu aquest procés, però a mit­ges. Buscàvem un contínuum entre rea­li­tat i ficció, una línia recta, tot i que a vega­des entrem i sor­tim d'aquesta línia i recor­dem a l'espec­ta­dor tota la trampa, que estem fent una pel·lícula. La forma d'aquesta pel·lícula és cohe­rent amb el fons que s'explica, una reflexió que qüesti­ona la família estàndard com a únic model, si el gènere mas­culí o femení és inva­ri­a­ble...” La intenció també era “refle­xi­o­nar sobre la rea­li­tat i la ficció, i impli­car l'espec­ta­dor en aquest procés, amb unes regles de joc dife­rents”. Castón s'ha sorprès de la faci­li­tat amb què el públic entra al joc als llocs on l'han pre­sen­tat: “Ens ha sor­tit una pel·lícula més comer­cial del que ens pensàvem.”