cultura

La crònica

A la recerca del desequilibri perfecte

Només d'entrar, un home alt i tal·lós, brut i despentinat rep als espectadors. Es mou de manera maldestre i et mira amb cara de pocs amics, tant que diries que no hi ets benvingut. Et col·loca de mala manera al teu seient mentre no para de traginar pesades caixes enmig de l'escenari i les últimes banquetes de fusta que serveixen de platea circular a l'espectacle que estem a punt de veure i gaudir. Es tracta de Rudo, un sublim de circ íntim amb música en directe vist a Temporada Alta amb el qual el gironí Manolo Alcántara torna a demostrar que no només un dels millors funambulistes del país sinó també un artista amb un poderós univers propi.

Rudo tracta aparentment sobre gent que conviu amb la rudesa i l'esforç físic dur i pesat. Però a mesura que avança l'espectacle un s'adona que més enllà de les (falses) aparences del que es tracta tot plegat és sobre la fragilitat i la lleugeresa de l'ésser. L'home crea torres i figures amb la pila de caixes; estructures que tremolen i sobre les quals executa equilibris precaris. Desequilibris perfectes amb el contrapés líric de la música del violí i violoncel.

Manolo Alcántara ha sabut crear amb els elements mínims un espectacle majúscul, on es combina el circ amb la poesia, on tot està calculat fins al més mínim mil·límetre: cada moviment, els (des)equilibris, l'enginyeria d'estar per casa o les construccions de fireta. Amb una estètica que sembla sortida d'un encreuament entre els films Delicatessen i Dogville, Rudo excel·leix per la capacitat que té d'integrar a l'espectador, en un espai íntim al qual se sent proper i partícip... per no dir atrapat perquè els perills de l'artista es perceben a flor de pell i on cada objecte sembla comportar un perill inherent. Una proximitat calculada perquè el públic experimenti el circ en primera persona. Hi ha números sublims, com els de la titella que imita a l'equilibrista (o és al revés?) o el que conclou l'espectacle fent ús de les tècniques bàsiques de l'arquitectura construint un arc de mig punt amb les mateixes caixes multiusos.

Tot el contrari de rude, és plàstic i molt tendre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona