Reportatge

epistolaris

xavier serrahima. x.s

Les cartes damunt la taula

Sis epistolaris publicats els darrers mesos ens ofereixen una visió molt propera, nua, enriquidora i depenent dels casos íntima, del món i de la literatura d'una dotzena d'intel·lectuals catalans

Segu­ra­ment, una de les mane­res més efi­ca­ces de millo­rar el conei­xe­ment sobre per­so­nat­ges històrics és sub­mer­gir-se en la seva cor­res­pondència, atès que el seu caràcter íntim, no des­ti­nat en prin­cipi a ser publi­ca­des, ens per­met intro­duir-nos direc­ta­ment en la seva vida i en els seus pen­sa­ments amb el mínim d'inter­ferències pos­si­bles, brin­dant-nos una visió, nua i autèntica molt enri­qui­dora i, en no poques oca­si­ons, ines­pe­rada.

En els dar­rers temps han coin­ci­dit a les lli­bre­ries els epis­to­la­ris de diver­sos autors cata­lans, d'edats dife­rents i amb vivències plu­rals, que hem pen­sat trac­tar con­jun­ta­ment a fi de tren­car una llança a favor d'un gènere injus­ta­ment menys­tin­gut a casa nos­tra, que en d'altres països (a la Gran Bre­ta­nya, a França, a Ale­ma­nya, als Estats Units) dis­posa d'un reco­nei­xe­ment indis­cu­ti­ble.

L'Any Vinyoli suposa una magnífica opor­tu­ni­tat per relle­gir Bar­ce­lona / Roda de Ter, el breu però més que apas­si­o­nant lli­bre que aplega “la presència ines­bor­ra­ble de les car­tes” que s'inter­canvià el magis­tral poeta bar­ce­loní amb Miquel Martí i Pol, mis­si­ves que, tal com afir­mava l'autor de Lli­bre d'absències al pròleg de la pri­mera edició del 1987, són pre­fe­ri­bles a un diari íntim perquè aquest “no pot de cap manera arri­bar a tenir la dimensió d'una cor­res­pondència, perquè li falta el tor­na­veu de la presència de l'altre”.

Sens dubte, junt amb la gran riquesa de les seves refle­xi­ons sobre l'escrip­tura, un dels mèrits més grans d'aquest diàleg epis­to­lar –obert i equi­li­brat, mal­grat que la modèstia de l'oso­nenc l'impulsi a dir-li al seu inter­lo­cu­tor: “tu, indis­cu­ti­ble­ment, ets el mes­tre i jo el dei­xe­ble; tinc molt per apren­dre de tu”– és la seva “abso­luta auten­ti­ci­tat”, el fet que el sobre­voli una veri­ta­ble amis­tat, afer­mada lle­tra a lle­tra, esta­blerta entre dos grans homes que, ni com a per­so­nes ni com a poe­tes –si és que aques­tes cate­go­ries es poden escin­dir, que crec que no, com Martí i Pol (“la nos­tra obra, entesa com un con­junt indi­vi­si­ble com­post de vida i poe­sia”)– “mai no h[an] escrit per satis­fer algú”, sinó les seves més ínti­mes neces­si­tats de “caràcter espi­ri­tual”.

Amb tot, com no podria dei­xar d'ésser, el que més ens atrau de l'obra són les seves cons­tants i esca­ients con­si­de­ra­ci­ons sobre la raó, el sen­tit i la funció de la poe­sia o, per dir-ho amb més pre­cisió, sobre el fet poètic. Aquesta art que els feia sen­tir tan i tan acos­tats: “tenim [...] mol­tes afi­ni­tats que ens lli­guen d'una manera espe­cialíssima, tant en la manera de pen­sar sobre la poe­sia com en la manera de rea­lit­zar-la i de pre­o­cu­par-nos per la llen­gua, pel ritme, etcètera”, indi­cava Vinyoli; “entre tu i jo [...] hi ha uns punts d'afi­ni­tat –[...] en la con­cepció i la pràctica de la poe­sia, [...] en l'esquema tècnic del poema–, que com més va més ens apro­xi­men, la qual cosa no vol pas dir que cada u no con­servi, i fins accentuï, la seva per­so­na­li­tat”, expo­sava Martí i Pol.

Faig incís en la dar­rera frase perquè entenc que un dels sublims atri­buts de la poe­sia més exi­gent i més com­pro­mesa –de la poe­sia veri­ta­ble; de l'única que en mereix el nom, aque­lla nas­cuda “del tre­ball, no de sob­ta­des il·lumi­na­ci­ons”, en què “t'ho jugues tot en cada paraula”– és pre­ci­sa­ment una tal ampli­tud o dua­li­tat. Per més que tots dos com­par­tei­xin gran part dels cri­te­ris cre­a­tius (la neces­si­tat d'amal­ga­mar “sen­zi­llesa [i] den­si­tat”; el des­fici per “donar cada cop més una expressió neta i essen­cial”; la volun­tat d'atan­sar-se al “des­pu­lla­ment abso­lut, [...] a allò que és essen­cial i, per tant, indes­truc­ti­ble”; l'impe­ra­tiu categòric “[d']escriure el que hom és, com és, i a la vegada ser dife­rent cada vegada, és a dir, [d']evo­lu­ci­o­nar”) són tan dife­rents com incom­pa­ra­bles.

Con­clouré des­ta­cant un altre dels grans incen­tius del seu epis­to­lari, que per­met que resulti interes­sant tant per als amants de la gran poe­sia com al públic en gene­ral, ambdós mes­clen, en les seves car­tes, temàtiques “sen­zill[es], quasi fami­liar[s]”, amb d'altres d'alt con­tin­gut analític sobre la cre­ació poètica.

El següent volum, de títol voluntària­ment tan cal­derià, La maleta extra­vi­ada (ME), amb edició de Susanna Àlva­rez i Mont­ser­rat Bacardí, ens for­neix l'opor­tu­ni­tat de reco­brar Esti­mat amic. Car­tes. Tex­tos (EA), que reco­llia la relació epis­to­lar entre Pere Cal­ders i Joan Triadú, al qual ve a com­ple­tar, ja que s'hi inclo­uen 23 noves car­tes que “van aparèixer [...] en una maleta obli­dada en un altell de casa de Joan Triadú”, la majo­ria de les quals “s'inse­rei­xen enmig de les que ja havien estat publi­ca­des”.

Raó per la qual trac­taré els dos lli­bres com el que en rea­li­tat són –com allò que, si es ree­di­ten, espero que sigui– com un sol volum. Un volum que és, per damunt de tot, un magnífic relat (i retrat) de l'efec­tiva recu­pe­ració de Cal­ders en les lle­tres cata­la­nes, o, més con­cre­ta­ment, de la seva rein­tro­ducció al país que es veié obli­gat a dei­xar, mercès a la inter­venció de l'assa­gista i crític: “[sou] vós qui ha retor­nat la meva veu a Cata­lu­nya” (EA).

Rela­ci­ons inter­mi­tents

Havent lle­git Triadú “el conte La Rat­lla i el desig [...] va deci­dir d'incloure Cal­ders en [la seva Anto­lo­gia de con­tis­tes cata­lans (1850-1950)]” (EA) i es posà en con­tacte amb el con­tista, ini­ci­ant una relació que, mal­grat les seves inter­mitències –“la nos­tra cor­res­pondència és una mica irre­gu­lar” (ME)– anà afer­mant-se fins a esde­ve­nir una sòlida i sin­cera amis­tat, fona­men­tada tant en el res­pecte i l'admi­ració pro­fes­si­o­nal mútua com en l'esti­mació –“la meva con­fiança en vós està doble­ment reforçada per l'amis­tat sin­cera que us pro­fesso i pel res­pecte que em merei­xeu com a crític” (ME)–, que no fini­ria sinó amb la mort de Cal­ders.

Tot i que és una veri­ta­ble desgràcia que la majo­ria de les car­tes de Triadú s'hagin per­dut, atès que serien tan interes­sants com les del seu cor­res­pon­sal, com ho demos­tren tant les que s'han con­ser­vat com l'opinió que en tenia l'exi­liat –“Espero sem­pre amb delit les vos­tres car­tes” (EA); “Tinc mol­tes coses per dir-vos i mol­tes ganes d'escol­tar-vos” (ME)–, la imatge que ens dei­xen d'aquells temps fos­cos, tant a l'inte­rior com a l'exte­rior (en rea­li­tat, dos exi­lis: l'un, geogràfic; l'altre, espi­ri­tual i naci­o­nal) és impa­ga­ble. Més quan, amb el pas dels anys, ten­dim a rela­ti­vit­zar-ho tot –quan no a obli­dar.

A obli­dar, per exem­ple, els enor­mes efec­tes, insal­va­bles, ingua­ri­bles, que pro­vocà al nos­tre país “la cica­triu ter­ri­ble de la guerra” (EA), sobre­tot damunt un tei­xit cul­tu­ral, en ple esclat, pro­me­te­dor de les majors fites, que restà escapçat d'arrel, con­ver­tit gai­rebé en resi­dual –“Tot és tan rela­tiu, en el nos­tre medi, que la diferència entre mar­gi­nació i con­sa­gració és molt prima” (EA)–, en una pura i heroica super­vivència –“el valor del que fem no es veurà fins d'aquí a molts anys. O pot­ser només es veurà que no val res, la qual cosa no ens excusa pas de con­ti­nuar tre­ba­llant” (EA)– fona­men­tada en la neces­si­tat de sal­var-nos els mots: “en el nos­tre cas l'escriure [en català], més que no pas a l'ambició o a la sim­ple vocació, ha d'obeir al desig de ser­vir” (ME).

És per tot ple­gat, per aquest caràcter com­plex i ric, que convé lle­gir la cor­res­pondència entre aquests dos grans per­so­nat­ges, per poder lle­gir, i re-lle­gir, millor la nos­tra història con­tem­porània, per saber com es (mal)vivia a les dues Cata­lu­nyes fran­quis­tes, l'exi­li­ada i l'anul·lada.

Tal com ens informa Jose­fina Caball en la seva pre­sen­tació del lli­bre que recull la relació epis­to­lar entre Jordi Arbonès i Matt­hew Tree, el deto­nant que inicià el con­tacte entre tots dos escrip­tors “va ser [...] l'admi­ració que tots dos pro­fes­sa­ven per Henry Miller”. Obra que pre­senta la pecu­li­a­ri­tat de la seva pràctica con­tem­po­raneïtat: la pri­mera carta de l'anglès és del 1990 i la dar­rera, de deu anys després.

I d'una molt opor­tuna actu­a­li­tat, ja que alguns dels temes que comen­ten, en par­ti­cu­lar, els que tenen a veure amb els drets i lli­ber­tats de Cata­lu­nya i amb la seva injusta relació de dependència amb l'Estat espa­nyol, podrien haver estat escrits avui mateix –“no hi ha cap dubte que Espa­nya, en tant que uni­tat naci­o­nal, no fun­ci­ona ni mínima­ment. El trac­ta­ment que es dóna, en gene­ral, als cata­lans –trac­tant-los d'estran­gers poc fia­bles i d'espa­nyols des­lle­ials a la vegada– n'és una prova com una cate­dral”, afirma Tree.

Com ho són, i encara més interes­sants, les refle­xi­ons que ambdós cor­res­pon­sals, tan “efu­sius i sin­cers”, inter­can­vien sobre l'esmen­tat Miller, sobre un bon gra­pat d'escrip­tors i sobre lite­ra­tura i sobre tot un seguit de diver­sos aspec­tes cul­tu­ral. Refle­xi­ons que pale­sen que les distàncies de naci­o­nals, l'un, nas­cut bar­ce­lonès, lon­di­nenc, l'altre, esde­ve­nen com­pli­ci­tats cre­a­ti­ves quan entren en con­tacte dos escrip­tors.

I no tan sols cre­a­ti­ves, sinó afec­ti­ves: “jo no escric car­tes gai­rebé a ningú ara però quan en rebo una de les teves, Jordi, em sento bé, i amb ganes de res­pon­dre't a l'acte”, indica l'autor de Fora de lloc; “Siguin con­fes­si­ons o no, a mi les teves car­tes m'agra­den molt”, replica Arbonès.

En aquest dar­rer cas, a l'empa­tia com­par­tida pel seu cor­res­pon­sal que sal­pe­bra d'un cap a l'altre el volum sen­cer, s'hi afe­geix el gran con­sol que li brin­den les car­tes rebu­des de la terra que es veié forçat a aban­do­nar. Per a ell, com per a tots els que es tro­ba­ven en la seva situ­ació, l'exili fou doble: geogràfic i artístic (tri­ple, de fet, si hi afe­gim el com­po­nent polític): “Això de rebre car­tes i d'escriure'n per a mi és una cosa vital. En ser lluny del ter­rer, és l'única cosa, jun­ta­ment amb els lli­bres i les publi­ca­ci­ons de casa nos­tra que rebo, que m'ajuda a supor­tar aquesta mena d'exili. L'arri­bada del car­ter l'espero amb delit.”

Con­si­de­ra­ci­ons literàries

Tot amb tot, com no podia ésser d'altra manera, el més atra­ient del volum, que ens ofe­reix “una apro­xi­mació molt [...] pre­cisa a la per­so­na­li­tat genuïna” dels dos autors, són, sens dubte, les con­si­de­ra­ci­ons estric­ta­ment literàries, que, tot defi­nint les seves afi­ni­tats elec­ti­ves, alhora els defi­nei­xen a ells matei­xos: “[en lle­gir] qual­se­vol novel·la [...] és tan impor­tant pen­sar en la rea­li­tat de la per­sona que l'ha escrita, com pen­sar en l'arti­fici del món ima­gi­nari que ha creat. Impos­si­ble sepa­rar les dues coses. I els far­sants –n'hi ha tants!– es noten de seguida, per molt tre­ba­llada que sigui la seva obra”; “Alas­dair Grey [...] em sem­bla un dels escrip­tors més interes­sants de l'ano­me­nat Regne Unit [...] no gasta els fums lite­ra­ris tan típics dels escrip­tors que volen que quedi ben clar amb cada frase que són una mena de super­do­tats en com­pa­rança amb la xusma”.

Una altra fla­grant mos­tra de la irre­cu­pe­ra­ble catàstrofe que suposà per a la cul­tura cata­lana l'exili la cons­ti­tu­eix el nou volum, com els que l'han pre­ce­dit edi­tat per la seva Fun­dació, de l'Epis­to­lari Joan Coro­mi­nes, que inclou la seva cor­res­pondència amb Pere Bosch i Gim­pera, Pau Vila i Antoni Gri­era. Ja al pròleg Antoni Vives posa el dit a la nafra: “som davant de qua­tre per­so­nat­ges que [...] apre­nen la geo­gra­fia naci­o­nal pels peus, que expli­quen el país cami­nant-lo”, la qual cosa “fa encara més dura l'experiència de l'exili”.

Si, com he dit més amunt, calia sal­var els mots, sens dubte la con­tri­bució de l'Ono­mas­ti­con Cata­loniæ i del Dic­ci­o­nari eti­mològic i com­ple­men­tari de la llen­gua cata­lana, tan increïble­ment monu­men­tals que resulta gai­rebé impos­si­ble creure que la vida d'un sol home bastés per com­ple­tar-los, fou essen­cial. Ho comenta el mateix filòleg en una carta del 1968: “Ací porto la vida d'un monjo: [...], tre­ba­llant molt i molt. Els resul­tats de [...] les [...] grans obres cata­la­nes que pre­paro seran gran­di­o­sos, la seva massa és impo­nent, gai­rebé m'esclafa”.

Com ho foren les de Bosch i Gim­pera i de Pau Vila en l'arque­o­lo­gia i la geo­gra­fia, res­pec­ti­va­ment, que, tot i que per força havien d'empal·lidir al cos­tat de les del seu cor­res­pon­sal, foren també valuosíssi­mes.

Si bé és cert que una gran part de les car­tes de l'arqueòleg i his­to­ri­a­dor tenen un caràcter mar­ca­da­ment tècnic, i per tant un atrac­tiu menor per als no ver­sats, mos­tren, ací i allí, el ros­tre veri­ta­ble dels dos cor­res­pon­sals, començant per la seva infran­gi­ble fide­li­tat a una terra que con­ver­tia el seu retorn en una qui­mera: “Des de 1939 no he tin­gut mai altra aspi­ració que aca­bar la meva vida fidel a la meva terra i al meu saber”, asse­nyala Coro­mi­nes; “El tipus Senyor Esteve abunda tant. [...] La nos­tra gent ten­deix a no voler pro­ble­mes [...]. En la nos­tra història hi tenen una gran part els boti­flers i els pan­xa­con­tents”, comenta el seu amic.

Per la seva banda, mit­jançant la cor­res­pondència amb Pau Vila podem conèixer de pri­mera mà tant la capa­ci­tat de tre­ball del geògraf –“M'interessa la geo­gra­fia del país i estic aple­gant mate­ri­als, com durant vint anys ho havia fet a Cata­lu­nya”– com la tendència congènita­ment uni­ta­rista que man­te­nien alguns espa­nyols fins i tot a l'exili: “Els Jocs Flo­rals han estat un èxit mal­grat que els cas­te­llans a última hora trac­ta­ren de sabo­te­jar-los.”

Així com con­fir­mar la magna enyo­rança del filòleg: “no desitjo sinó que les por­tes de Cata­lu­nya tor­nin a obrir-se [...], sense vacil·lar ho dei­xaré tot ina­ca­bat: les ganes de tor­nar són més for­tes que jo”. Entre d'altres raons, per una de prin­ci­pal: “[A l'exili], per tro­bar-m'hi bé hau­ria de dei­xar d'ésser qui sóc i per­dre almenys la mei­tat de mi mateix”.

Les escas­ses car­tes inter­can­vi­a­des amb Antoni Gri­era són més aviat tes­ti­mo­ni­als, entre d'altres raons perquè, tal com des­ta­quen Josep Fer­rer i Joan Puja­des, els cura­dors del volum, el fet que aquest “un cop escla­tada la Guerra Civil es passés amb armes i bagat­ges als ene­mics fran­quis­tes, no va fer pos­si­ble que, mal­grat alguns tímids i infruc­tu­o­sos intents de post­guerra, la recon­ci­li­ació i la recon­ci­li­ació fruc­ti­fiqués”.

L'epis­to­lari més extens, gai­rebé 900 pàgines, recull les car­tes de Jordi Arbonès i Joa­quim Carbó, que pre­senta com a major han­di­cap la ine­vi­ta­ble sen­sació que, almenys, una part de la cor­res­pondència entre ambdós hagi estat escrita tenint massa pre­sent que, més aviat o més tard, fos publi­cada, sobre­tot en el cas de l'autor de La colla dels deu –“Em vas pro­po­sar [...] d'escriure un lli­bre en col·labo­ració, a base de car­tes, penso que ni tu ni jo no teníem noció de com podia ser d'impor­tant la teva idea”, comenta–, per la qual cosa la natu­ra­li­tat i l'auten­ti­ci­tat, tan fona­men­tals en aquesta mena d'obres, se'n res­sent.

És per això que les car­tes més interes­sants són aque­lles en què s'obli­den de la seva màscara d'autors i es mos­tren tal com són. Així, nihil novum sub sole tam­poc en el món de les lle­tres, quan mani­fes­ten el seu males­tar per les intri­gues, jocs de mans i arran­ja­ments que segon el seu parer carac­te­rit­zen els pre­mis lite­ra­ris: “Que en Por­cel digui que s'ha pre­sen­tat al premi Pla perquè és el més honest que s'atorga, quan tots sabem que tant ell com en Moix, que el guanyà l'any ante­rior, són emple­ats de la casa que el con­ce­deix...”, es plany Carbó; “no hi juguen els tri­pi­jocs que pot­ser són més habi­tu­als en d'altres pre­mis dotats amb calés”, n'excep­tua un de con­cret Arbonès.

Tot i que segu­ra­ment on el cre­a­dor de Felip Mar­lot es mos­tra amb la seva ànima més nua és quan dóna la seva opinió sobre la política al nos­tre país dels dar­rers qua­ranta anys, posant en evidència que, com els suc­ce­eix a molts segui­dors del Barça, que pre­fe­rei­xen que perdi el Madrid que no pas que gua­nyi el seu equip, alguns soci­a­lis­tes tin­gue­ren quasi una única obsessió: que CiU, i més con­cre­ta­ment Jordi Pujol, perdés unes elec­ci­ons.

Al llarg de les car­tes, el seu furi­bund anti­pu­jo­lisme no tan sols hi és omni­pre­sent sinó que va acrei­xent-se cada vegada més: “El senyor Pujol, que quan fa un viat­get a l'estran­ger es paga un seguici de més de cent per­so­nes [...], vol que els de sem­pre sal­vem la cul­tura a base de pen­car sense cobrar.”

Per des­comp­tat, aquesta con­si­de­ració no té cap reper­cussió artística però –“En gene­ral, veig que els crítics mal­den més aviat per demos­trar la seva pro­di­gi­osa eru­dició, par­lant dels autors, que no pas per fer una valo­ració de l'obra”– crec que convé remar­car-la, tant pel seu pes qua­li­ta­tiu com, prin­ci­pal­ment, perquè, com s'esde­vin­dria si l'obsessió fos la contrària, defi­neix molt de la per­sona.

Tan­ma­teix, pot­ser el més interes­sant del volum són les con­si­de­ra­ci­ons sobre la ine­lu­di­ble neces­si­tat de pre­ser­var la llen­gua, en més que fràgil equi­li­bri després de la temp­ta­tiva geno­cida del fran­quisme. “L'única cosa que m'interessa és de defen­sar això que som i la llen­gua que ens aguanta”, afirma Arbonès; “el català està entrant a les esco­les. Costa molt, hi ha resistència, opo­sició, dub­tes i esca­ra­falls, però gua­nya ter­reny. I aquest és l'únic camí”, es con­gra­tula Carbó. Rea­li­tat de la qual l'exi­liat n'extreu una con­clusió que no podria ésser més opor­tuna ni actual: “És evi­dent que men­tre no tin­guem un estat propi, sem­pre se'ns tindrà per les pro­vin­cias cata­la­nas o la región española, etcètera, la qual cosa resulta que és veri­tat.”


Les úniques car­tes que es per­den són les que no s'han escrit mai” Joa­quim Carbó


L'única
cosa que m'interessa
és de defen­sar això que som i la llen­gua que ens aguanta” Jordi Arbonès


Real­ment és sor­pre­nent que un món supo­sa­da­ment pau­sat i intel·ligent com el lite­rari pugui aco­llir tan­tes serps”, Matt­hew Tree


Sóc home que m'agrada molt de tre­ba­llar ‘jo', i molt poc de dema­nar als altres que m'aju­din”
Joan Coro­mi­nes

La maleta extraviada
Edició: Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí Editorial: Publicacions de l'Abadia de Montserrat Barcelona, 2013 Pàgines: 88 Preu: 8 euros
Estimat amic. Cartes. Textos
Edició: Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí Editorial: Publicacions de l'Abadia de Montserrat Barcelona, 2009 Pàgines: 293 Preu: 16 euros
Barcelona / Roda de Ter
Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol
Editorial: Empúries Barcelona, 2014 Pàgines: 168 Preu: 15,50 euros
Epistolari
Joan Coromines, Pere Bosch i Gimpera, Pau Vila i Antoni Griera
Edició: Josep Ferrer i Joan Pujades Editorial: Fundació Pere Coromines Sant Pol de Mar, 2014 Pàgines: 304 Preu: 20 euros
Epistolari
Jordi Arbonès i Joaquim Carbó
Edició: Montserrat Bacardí Editorial: Punctum Lleida, 2014 Pàgines: 889 Preu: 22 euros
Epistolari
Jordi Arbonès i Matthew Tree
Edició: Josefina Caball Editorial: Punctum Lleida, 2013 Pàgines: 178 Preu: 16 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.