Opinió

dissociacions

miquel de palol

L'artista compromès

P
Beethoven va recriminar a Goethe, al balneari de Teplice, que s'hagués comportat com un lacai davant de la reialesa

Scho­pen­ha­uer apre­cia la música com la més pode­rosa de les arts perquè no repre­senta idees o graus d'objec­ti­vació de la volun­tat, sinó perquè expressa la volun­tat mateixa, en coherència amb la dis­so­lució de la line­a­li­tat argu­men­tal de natura literària pròpia de la forma sonata (expo­sició temàtica, desen­rot­lla­ment, temes secun­da­ris, vari­a­ci­ons, cadència, reca­pi­tu­lació i coda), efecte d'altra banda que acaba no sent atri­but par­ti­cu­lar de la lite­ra­tura, que s'ins­tal·la també en aquest ter­reny a par­tir de Mallarmé, Valéry, Eliot i Joyce (no ens obli­dem d'Unga­retti, acu­dits a part), i fa del dis­curs una cosa que ja no se n'hau­ria de dir així, perquè és més aviat una paràfrasi cir­cu­lar, tan­cada en ella mateixa, explo­ra­dora d'alter­na­ti­ves no evo­lu­tiva temàtica­ment –però sí for­mal­ment–, no jerar­quit­zada sinó geomètrica, auto­su­fi­ci­ent i auto­re­fe­rent, i cada cop amb menys esca­les i por­tes d'accés al món. Per què està de moda par­lar mala­ment d'aquesta mani­era? Perquè els palan­ga­ners diuen que no ven.

En un punt del mateix escrit diu que el ritme és a la música allò que la sime­tria és a l'arqui­tec­tura, i que aquesta és l'única ana­lo­gia entre les dues dis­ci­pli­nes, d'alta banda emble­mes del temps i l'espai res­pec­ti­va­ment. Scho­pen­ha­uer no sem­bla haver con­si­de­rat que en la música i en el temps també hi ha sime­tries, i que en l'arqui­tec­tura/espai els ele­ments seri­ats tenen el ritme com a prin­ci­pal atri­but, assi­mi­la­ble al de la música. Però tals recur­sos for­men part del con­tracte de l'artista amb la soci­e­tat, en la mesura en què el tracte que la soci­e­tat dis­pensa a l'artista l'apro­xima més a l'artesà que al cre­a­dor en estat d'ali­e­nació fluc­tu­ant entre el pol apol·lini i el pol dio­nisíac.

L'artista post­mo­dern ha de retre comp­tes a les lleis del mer­cat en la mateixa mesura que el modern els retia als prínceps? La història d'aquesta dependència és la història d'una revolta. Al bal­ne­ari de Teplice, Beet­ho­ven recri­mina a Goethe que s'hagi com­por­tat com un lacai davant de la reia­lesa. Una escena fútil en apa­rença, però que marca un punt d'inflexió de les rela­ci­ons entre l'artista i el poder. No sabem com eren els trac­tes per­so­nals entre Vir­gili i August; sí que Shakes­pe­are podia fer tragèdies amb reis cri­mi­nals a l'esce­nari, però si arriba a fer una blasma explícita de la figura reg­nant, Eli­sa­bet I li hau­ria tallat el cap. Per la visió actual, Mic­he­lan­gi­olo davant de Juli II, Bach davant de Fri­e­drich de Prússia estan fatal­ment mar­cats per la reverència (i pel cine). No ens cons­ten tro­ba­des físiques entre Joyce i George V, i la relació entre Mark Twain i Grant és una anècdota; ara els pre­si­dents només es fan amb estre­lles de rock, i no hi ha reverències i fra­ses bri­llants per a la poste­ri­tat sinó acu­dits i enso­pe­ga­des per engrei­xar You­Tube. No és que s'hagin aca­bat els temps en què Boris Vian can­tava “Mon­si­eur le Président, il faut que je vous dise, ma décision est prise, je m'en vais déser­ter”, de coses com aquesta n'hi ha, però perquè no les fa qui les hau­ria de fer o perquè els poe­tes han per­dut la cadira, ja no tenen reper­cussió ni sig­ni­fi­cat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia