E s pot amagar darrere uns coixins o sota una estora, però el més valent és afrontar de cara els petits traumes de la infància. Aquesta sembla ser la recepta que el periodista i escriptor Sergio Vila-Sanjuán proposa a El Club de la Escalera, una obra de teatre que ell presenta en forma de llibre, amb la confiança que algú s'atreveixi a portar-la a escena. Sanjuán, que al 2010 publicava la seva primera novel·la (Una heredera de Barcelona) a partir de les experiències del seu avi als anys 20, i que va guanyar el premi Nadal del 2013 amb Estaba en el aire, també inspirada en la memòria familiar, ara furga en la seva adolescència per reconstruir un cas de bullying.La violència que es patia en els patis als anys 60, avui està tipificada com a bullying, una preocupació que tant mestres com pares tenen molt present. L'autor imagina una retrobada dels protagonistes, 40 anys després. Quines són les conseqüències d'aquells maltractaments? Com es pot actuar quan les víctimes i l'agressor han arribat a la maduresa? Amb un punt fantàstic, Sanjuán invoca els fantasmes d'aquell passat, uns nois que es refugiaven sota l'escala tot allunyant-se del futbol i de les possibles bromes pesades del líder de la classe. Els uns són víctimes i l'altre agressor. Però el pinxo es fa valer per la seva simpatia sorneguera i les víctimes potser buscaran una venjança que els recompensi dels moments traumàtics.

Sanjuán es reconeix un espectador de teatre. Quan va decidir arrencar un text que fes una mirada a l'hora del pati de l'escola es va adonar que tot portava a una confrontació dels personatges Tot i que podia optar per una novel·la dialogada, li va semblar més honest adoptar les rèpliques teatrals. De fet, Sanjuán ha decidit publicar el llibre comprovant que és llegidor també en aquest format i que és la manera de fixar i presentar una obra, conscient que és complicat conèixer els camins per poder-la pujar a escena. De moment, la publica i la mou entre possibles candidats. Tot i que el bullying és un tema preocupant al dia a dia de les famílies (i que, qui més qui menys, guarda alguna cicatriu emocional de la seva adolescència) no sovinteja, certament, als escenaris. Potser el cas mes conegut és la d'Un déu salvatge de Yasmina Reza (Goya, 2010), però l'acció se centra en el comportament dels pares que proven d'arreglar (i espatllen encara més) un conflicte a l'escola. També Manuel Veiga recupera a Recreo el bullying, vist des del món adult. Aquesta obra, premi SGAE de Teatre 1997, va poder-se veure la temporada passada a l'Akadèmia. Aquests exemples demostren l'interès per un tema poc abordat.

Sanjuán, sí, juga altra vegada amb material real. Els personatges es construeixen a partir dels seus records i de molta altra gent i la recerca era saber si, 30 anys després, les víctimes podien capgirar la història. Per això, recomana la lectura també per motius terapèutics. L'autor tenia clar que s'havia de fugir del maniqueisme i per això juga amb un personatge sinistre però que “té una part de la seva personalitat que atrau”. Per la seva banda, l'estratègia dels companys d'aula és enviar un missatge al seu antic agressor “amb un punt de venjança i un altre de justícia”. L'aparició de la germana d'un dels companys, que desenvolupa les seves aptituds de mèdium, proporciona a la trama dura un punt fantàstic que no queda mai del tot explicat (però que és clau per al desenvolupament de l'escena) si és real o és un engany. Els fantasmes apareixen i s'expliquen. Parlar, la clau, de fet, per trencar l'amenaça del bullying.