Opinió

des del jardí

vicenç pagès jordà

Elogi de la paraula

L'avan­tatge de l'expo­sició anual World Press Photo és que per­met posar, lite­ral­ment, cara i ulls a tot de con­flic­tes mun­di­als que ens arri­ben en forma d'estadísti­ques, info­gra­fies i imat­ges de comis­si­ons nego­ci­a­do­res. D'altra banda, el risc del World Press Photo és con­ver­tir el males­tar en espec­ta­cle. Cada any hi tro­bem foto­gra­fies bellíssi­mes de guer­res, exe­cu­ci­ons, fune­rals i catàstro­fes més o menys natu­rals al cos­tat d'imat­ges d'ani­mals i d'espor­tis­tes. El perill és que la impressió passi per damunt de la reflexió. L'única manera de subs­ti­tuir la sub­ju­gació pel con­text és la paraula, en aquest cas els peus de foto.

Les meves foto­gra­fies pre­fe­ri­des d'aquesta edició són les que mos­tren una escena que podria sem­blar quo­ti­di­ana, però que el con­text con­ver­teix en emo­tiva. Em refe­reixo, per exem­ple, a la gua­nya­dora, una escena noc­turna presa per John Stan­meyer on apa­rei­xen uns homes alçant el mòbil en una platja. La imatge gua­nya efec­ti­vi­tat quan ens assa­ben­tem que la platja és a Dji­buti, davant el mar Roig, i que els homes són emi­grants que bus­quen cober­tura per comu­ni­car-se amb les seves famílies.

En una foto­gra­fia de Moi­ses Saman un home està aju­pit vol­tat d'ampo­lles, cubells i gar­ra­fes. No és un garatge qual­se­vol, sinó un dels llocs secrets a la ciu­tat d'Alep on es fabri­quen bom­bes caso­la­nes per defen­sar-se de les incur­si­ons de l'exèrcit sirià. El mateix podríem dir de la imatge de Tanya Hab­jouqa on apa­rei­xen unes ado­les­cents empro­vant-se roba de festa i saba­tes de taló abans de sor­tir: no és un lloc qual­se­vol, sinó Ramal·lah, a Cis­jordània, actu­al­ment sota el con­trol de l'Auto­ri­tat Naci­o­nal Pales­tina. L'última foto que vull esmen­tar és de Tyler Hicks i mos­tra sim­ple­ment una dona i dos nens esti­rats a terra: però som al cen­tre comer­cial West­gate, a Nai­robi, el dia que uns guer­ri­llers isla­mis­tes van cau­sar més de sei­xanta morts. És en aques­tes imat­ges, que ens per­me­ten sor­tir dels esce­na­ris més cone­guts i acce­dir a espais pri­vats, on la nos­tra visió del món s'eixam­pla i s'enri­queix.

L'expo­sició encara és al CCCB, s'hi poden veure foto­gra­fies fetes per dro­nes, en el moment just, totes les for­mes de l'espec­ta­cu­la­ri­tat. Són les parau­les, però, les que fan pos­si­ble que els sen­ti­ments es trans­mu­tin en com­prensió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.