Cinema Critica

CRÍTICA

Àngel Quintana

Filmar des de la soledat i la malenconia

Al llarg d'Adiós al len­guaje només escol­tem la veu de Godard en la part final de la pel·lícula. El cine­asta imposa la seva veu damunt la poli­fo­nia d'altres veus que han anant intro­duint les nom­bro­ses cita­ci­ons del collage d'imat­ges, sons i tex­tos que, com totes les dar­re­res pel·lícules de Godard, cons­ti­tu­eix l'essència d'Adiós al len­guaje. Aquest cop Godard ens recorda que el mite de Frankens­tein va ser creat prop del llac Léman i ens diu que hi ha dos grans mis­te­ris: el dolor i el més enllà. Men­tre el dolor des de la vellesa el pot arri­bar a enten­dre, el mis­teri del més enllà s'escapa. La veu de Godard sem­bla mar­car el tes­ti­moni d'una pel·lícula trista, malen­co­ni­osa, amb un cine­asta que està en un altre lloc cre­a­tiu i des d'allà es pro­posa fer una obra que sigui alhora el final d'una car­rera i el començament d'alguna cosa.

Adiós al len­guaje és una pel·lícula que ens parla d'alguna cosa que s'acaba. Una bona part del seu regis­tre mos­tra les rela­ci­ons de pare­lla. Les rela­ci­ons són mos­tra­des sem­pre en un estadi de pensió, com si la pare­lla fos un espai de difícil recon­ci­li­ació, de fusió on l'har­mo­nia cada cop és més difícil. Davant la pare­lla apa­reix la imatge d'una gos­seta –Roxy Miéville– que pas­seja pel pre­sent amb una mirada envol­tada de tris­tesa. És com si la sole­dat que expressa les pas­se­ja­des de Roxy aca­bes­sin essent el reflex d'una sole­dat més pro­funda, mar­cada pel mis­teri d'un futur ple d'incògni­tes. Davant de la incer­tesa del demà hi ha, però, el pes del pas­sat. A diferència de les dar­rers obres de Godard no es posa sobre la taula una inves­ti­gació sobre la memòria històrica sinó només sobre la forma com el males­tar de la història ens ha aca­bat afec­tant el pre­sent.

Adiós al len­guaje és, però, també una pel·lícula que obre un camí. És com si Godard es resistís a tan­car una nova etapa sense obrir-ne una altra. El camí sem­bla mar­cat per la uti­lit­zació expe­ri­men­tal de la imatge en 3D –no visi­ble en les còpies que s'han dis­tribuït– en què la pro­fun­di­tat de camp es pro­posa inves­ti­gar en una nova estètica on tot sem­bla estar per fer i on, de nou, com sol pas­sar en cada nova obra de Godard, hi ha un fort replan­te­ja­ment de la situ­ació de l'audi­o­vi­sual con­tem­po­rani. La imatge cine­ma­togràfica surt del qua­dre, es trans­forma en un nou ins­tru­ment òptic que explora un nou llen­guatge men­tre el llen­guatge oral queda tan­cat en els seus límits. Com podem repen­sar les coses en un moment en què els llaços entre les parau­les i les coses s'han tren­cat? Godard con­ti­nua situ­ant-se en una altra esfera per crear un film que des­con­certa, que porta el collage més enllà dels seus límits i que ens demos­tra com des d'allò més íntim es pot par­lar del males­tar d'un pre­sent com­pli­cat.

Adiós al lenguaje
Adieu au langage
Direcció: Jean-Luc Godard Intèrprets: Héloise Godet, Zoe Bruneau, Kamel Abdelli, Richard Chevalier, Gènere: drama Any: Suïssa, 2014


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia